Al canviar d'idioma no tots els continguts estan traduïts
The website is not fully translated
Al cambiar de idioma no todos los contenidos están traducidos
Al canviar d'idioma no tots els continguts estan traduïts
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
General 4 euros
Reduïda 3 euros
General 8 euros
Reduïda 6 euros
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
General 4 euros
Reduïda 3 euros
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Al llarg del segle XVIII, un cop superada la desfeta de 1714, Catalunya inaugura un període de creixement econòmic en el qual es posen les bases de la revolució industrial. L’especialització agrària, l’aparició de les manufactures de cotó i l’obertura del comerç amb Amèrica són algunes de les claus d’aquest procés.
La industrialització s’inicia a partir de 1830, fonamentada en el sector tèxtil. Vapors i colònies fabrils configuren un nou model econòmic que transforma la geografia i la societat catalana. El creixement de les ciutats corre en paral·lel a l’extensió de dues noves classes socials: la burgesia industrial i la classe obrera.
La construcció de l’estat liberal espanyol troba resposta, a Catalunya, en el carlisme, el republicanisme federal i les campanyes proteccionistes. Al mateix temps, s’inicia la Renaixença, un moviment de revitalització de la llengua i cultura catalanes que té una importància cabdal en la formació de la consciència nacional.
Durant la crisi de l’Antic Règim a la monarquia hispànica hi ha un intent de racionalitzar les estructures de l’estat. S’apliquen reformes il·lustrades per fer més eficient la política, el comerç, la indústria i les infraestructures. Aquest sistema s’anomena despotisme il·lustrat, i com en altres indrets d’Europa el seu màxim ideari és «tot per al poble però sense el poble».
A Catalunya, l’absolutisme borbònic rep el nom de Real Acuerdo. És un sistema centralista i dual de govern representat pel capità general i la Reial Audiència, tot i que sense unitat interna a causa de les discrepàncies entre el militarisme del primer i el civisme de la segona.
Les idees il·lustrades i la preocupació per la modernització són presents a la societat catalana des de finals del segle XVIII amb un caràcter utilitari i pràctic, fonamentat en l’estudi de les ciències experimentals i en la formació tècnica dels treballadors. Antoni de Capmany, representant a Madrid de l’Ajuntament de Barcelona i de la Junta de Comerç del Principat de Catalunya, tot i defensar la idoneïtat dels gremis, impulsa aquest nou ideari reformador.
Catalunya al segle XVIII aposta decididament per l’especialització vitícola en règim de rabassa morta, un fet clau en el creixement econòmic del Principat. L’exportació des del port de Salou de vi i aiguardent, primer cap a l’Europa septentrional i després cap al mercat americà en menor proporció —mai per sobre del 37 % del total—, permet acumular capitals i importar matèries primeres com el cotó i el lli, bàsics per al sorgiment d’una nova indústria tèxtil local. Les noves protofàbriques viuen a Barcelona un dels moments més vigorosos de tot Europa en la producció d’indianes i pintados.
Al camp, les diverses indústries manufactureres conviuen amb les feines agrícoles i preparen laboralment la població rural per a la futura Revolució Industrial. En un context de creixement demogràfic, l’objectiu d’aplicar polítiques mercantilistes (augment de les exportacions, protecció de la producció local) incentiva l’ocupació laboral d’amplis sectors de la població.
Durant el segle XVIII, el conreu de la vinya assoleix una expansió espectacular. S'ocupen terres marginals a força d'esglaonar muntanyes senceres. Bona part de l'utillatge, però, continua sent de tradició romana i medieval. S'empren encara grans premses de biga. La premsa de llibant, que fa servir una corda gruixuda d'espart, també s'usa per aixafar el raïm. En aquestes premses, la pressió s'exerceix mitjançant dos grans cargols. Malgrat el seu gran volum, són relativament lleugeres comparades amb les grans premses de biga, la qual cosa permet, si cal, acostar-les als centres de verema.
Durant el segle XVIII, el conreu de la vinya assoleix una expansió espectacular. S'ocupen terres marginals a força d'esglaonar muntanyes senceres. Bona part de l'utillatge, però, continua sent de tradició romana i medieval. S'empren encara grans premses de biga. La premsa de llibant, que fa servir una corda gruixuda d'espart, també s'usa per aixafar el raïm. En aquestes premses, la pressió s'exerceix mitjançant dos grans cargols. Malgrat el seu gran volum, són relativament lleugeres comparades amb les grans premses de biga, la qual cosa permet, si cal, acostar-les als centres de verema.
Tot i que la societat catalana durant la crisi de l’Antic Règim continua essent estamental, el creixement econòmic afavoreix una major complexitat social. Els canvis afecten la vida quotidiana en general. Els nous paradigmes mentals i socials alteren aspectes de la feina, l’alimentació, les formes d’oci i les relacions entre sexes.
Les principals activitats d’esbarjo a Catalunya són el teatre; la música —les obres de Haydn tenen una gran difusió—; els balls públics o privats —en especial els de màscares—; les exposicions de productes artesanals, de personatges de cera, i d’animals i persones amb trets físics especials; els titelles; les ombres xineses, i l’enlairament de globus aerostàtics. A causa de la «perillositat» de l’oci, les administracions s’esforcen a gestionar-lo per garantir l’ordre social i obtenir ingressos mitjançant la venda d’entrades.
El XIX és per a Catalunya un segle de molta inestabilitat política. A partir del 1793 i fins el 1833, el país coneix la crisi definitiva de l’antic règim i la introducció del liberalisme prefigura un nou model de societat que troba, però, una forta resistència en el carlisme. Aquest moviment conservador i tradicionalista, té una forta implantació en determinades comarques, i provoca un llarg conflicte armat.
Les pugnes entre liberals i absolutistes, durant el regnat de Ferran VII, i entre moderats i progressistes, durant el regnat d’Isabel II, posen de manifest les dificultats de consolidar un estat liberal modern en el conjunt d’Espanya. A la segona meitat de segle, les idees democràtiques i l’aparició del moviment obrer, juguen un paper fonamental en la mobilització política i la transformació del país.
L’esclat de la Revolució Francesa provoca una sèrie de guerres entre les potències absolutistes europees i la França revolucionària. Els catalans pateixen en primera persona les conseqüències d’aquests conflictes.
Napoleó ocupa la península ibèrica i proclama el seu germà Josep Bonaparte com a rei d’Espanya. Els diferents territoris es revolten i resisteixen l’exèrcit invasor. El 1809, després d’un llarg setge, els francesos ocupen Girona.
En un intent de guanyar-se el favor del país, Napoleó separa Catalunya del regne d’Espanya i l’annexiona a l’imperi francès. Aquesta política d’acostament compta amb el vist i plau d’una part de la burgesia, però no obté els resultats esperats.
Les Corts de Cadis proclamen la primera Constitució liberal espanyola. Coneguda com ‘La Pepa’, estableix una monarquia basada en el parlamentarisme, la sobirania nacional i la divisió de poders. També recull una àmplia declaració de drets.
La fi de la Guerra del Francès suposa el retorn de Ferran VII com a rei d’Espanya. El monarca aboleix la Constitució de Cadis i restableix l’absolutisme.
El pronunciament del Coronel Riego obliga a Ferran VII a jurar la Constitució de Cadis. La Santa Aliança, però, envia un exèrcit per acabar amb els liberals. En aquest període es produeix la pèrdua de bona part de les colònies americanes.
A la mort de Ferran VII puja el tro Isabel II que compta amb el suport dels liberals. El germà de Ferran, Carles Maria Isidre, s’aixeca en armes amb el suport dels sectors més conservadors. El conflicte es viu amb intensitat a Catalunya i rebrota en dues ocasions al llarg del segle.
La revolució de setembre suposa el destronament d’Isabel II i l’inici del denominat Sexenni Democràtic. Sectors populars, republicans i liberals progressistes protagonitzen la revolta. El general Prim esdevé el polític més important del nou règim.
L’assassinat del general Prim i el fracàs en l’intent de consolidar una monarquia democràtica en la figura d’Amadeu de Savoia, porten a la proclamació de la primera república espanyola. La república, però, pateix fortes convulsions i és el preludi de la Restauració Borbònica.
La segona guerra de Cuba, iniciada el 1895, acaba el 1898 amb la intervenció dels Estats Units d’Amèrica i la derrota la flota espanyola. Com a conseqüència, Espanya perd Cuba, Puerto Rico i Filipines, els últims territoris d’ultramar.
Després de l’embranzida econòmica del segle XVIII, Catalunya coneix durant el segle XIX les transformacions econòmiques i socials derivades de la industrialització. Un cop acabada la primera guerra carlina (1833 - 1840), el creixement industrial, ja iniciat en la dècada anterior, es torna espectacular amb la introducció generalitzada de la màquina de vapor.
La industrialització, basada sobretot en el sector tèxtil, configura una geografia particular que transforma el territori. A les localitat manufactureres tradicionals com Barcelona, Terrassa o Sabadell, s’hi instal·len els anomenats ‘vapors’, fàbriques que atreuen a milers de treballadors provinents de zones rurals. Al mateix temps, a les conques fluvials s’hi instal·len les colònies fabrils, que aprofiten l’energia hidràulica.
Les condicions de treball de la població obrera durant el segle XIX són extremadament dures. Les jornades de treball són molt llargues - 12 ó 13 hores - i els sous amb prou feines garanteixen la subsistència. Les fàbriques es caracteritzen per la manca d'higiene, temperatures molt elevades, sorolls, pol·lució, sinistralitat laboral... Els infants hi entren a treballar des de ben petits. Les dones, majoritàries a la industria tèxtil, cobren sous més baixos que els homes. El treball no és estable i les crisis provoquen períodes d'atur. Els treballadors accidentals o malalts no estan protegits: la patronal i les autoritats imposen una forta disciplina laboral.
Les condicions de treball de la població obrera durant el segle XIX són extremadament dures. Les jornades de treball són molt llargues - 12 ó 13 hores - i els sous amb prou feines garanteixen la subsistència. Les fàbriques es caracteritzen per la manca d'higiene, temperatures molt elevades, sorolls, pol·lució, sinistralitat laboral... Els infants hi entren a treballar des de ben petits. Les dones, majoritàries a la industria tèxtil, cobren sous més baixos que els homes. El treball no és estable i les crisis provoquen períodes d'atur. Els treballadors accidentals o malalts no estan protegits: la patronal i les autoritats imposen una forta disciplina laboral.
Amb la industrialització, Catalunya coneix els progressos i conflictes derivats d’una societat capitalista. La burgesia catalana pren consciència i s’organitza políticament per defensar els seus interessos a les corts espanyoles. Les campanyes a favor del proteccionisme a la indústria topen amb els interessos de bona part de l’estat, on encara hi predomina una estructura econòmica tradicional.
Per la seva part, la classe obrera també s’organitza davant les lamentables condicions de vida a les que es veuen sotmesos molts treballadors. Les agrupacions obreristes creixen i, a partir de la segona meitat de segle, el sorgiment de partits polítics i sindicats connectats amb el moviment obrer internacional, juguen un paper clau en les mobilitzacions socials i els conflictes polítics del país.
Al llarg del segle XIX es consolida la burgesia industrial com un dels grups més dinàmics de la societat. L'aventura industrial a Catalunya no és fàcil. La pobresa de recursos energètics i de primeres matèries s'agreuja amb l'endèmica manca de capitalització i, sovint, amb la conflictivitat obrera. Existeixen al país grans empreses i societats industrials amb la participació de múltiples socis. L'empresa familiar, petita i mitjana, dirigida i gestionada per una mateixa nissaga esdevé el model majoritari i la seva tenacitat fa possible la industrialització.
Al llarg del segle XIX es consolida la burgesia industrial com un dels grups més dinàmics de la societat. L'aventura industrial a Catalunya no és fàcil. La pobresa de recursos energètics i de primeres matèries s'agreuja amb l'endèmica manca de capitalització i, sovint, amb la conflictivitat obrera. Existeixen al país grans empreses i societats industrials amb la participació de múltiples socis. L'empresa familiar, petita i mitjana, dirigida i gestionada per una mateixa nissaga esdevé el model majoritari i la seva tenacitat fa possible la industrialització.
A mitjans del segle XIX, més del 40% de la població obrera de Barcelona són dones. Filadores i teixidores mantenen en la indústria mecanitzada la importància que tenien en la tradicional. Els seus salaris són més baixos que els dels homes i les seves tasques més monòtones i menys valorades. El 1905, la indústria tèxtil i de confecció de Barcelona ocupa 30. 000 dones i 12.000 obrers. També hi treballen 5.000 nens i nenes com la del famós quadre La nena obrera pintat el 1882 per Joan Planella.
A mitjans del segle XIX, més del 40% de la població obrera de Barcelona són dones. Filadores i teixidores mantenen en la indústria mecanitzada la importància que tenien en la tradicional. Els seus salaris són més baixos que els dels homes i les seves tasques més monòtones i menys valorades. El 1905, la indústria tèxtil i de confecció de Barcelona ocupa 30. 000 dones i 12.000 obrers. També hi treballen 5.000 nens i nenes com la del famós quadre La nena obrera pintat el 1882 per Joan Planella.
Josep Anselm Clavé és el fundador del moviment coral a Catalunya.
La influència del romanticisme i dels corrents culturals europeus de l’època, generen la Renaixença, un moviment de revitalització de la llengua i la cultura catalana que afecta tots els àmbits de la creació i a totes les classes socials. Els autors de la Renaixença, connecten la societat catalana amb la seva tradició històrica i tenen una importància cabdal en la formació d’una consciència nacional.
Al llarg del segle XIX, els diversos conflictes amb l’estat i el dinamisme propi de la societat catalana, amb tota la seva complexitat, riquesa i contradiccions, posen les bases del futur catalanisme polític. El 1880 es celebra el primer Congrés Catalanista i dos anys després es constitueix el Centre Català, que té entre les seves primeres accions la presentació d’un memorial de greuges al rei Alfons XII .
La Renaixença inclou fenòmens diversos i, fins i tot, contradictoris en l'àmbit literari i social. Hi ha una Renaixença conservadora, vinculada a la restauració dels Jocs Florals i a determinats sectors de la burgesia i de l'Església i una Renaixença popular i republicana, que es relaciona amb el teatre urbà i amb setmanaris satírics com La Campana de Gràcia o L'Esquella de la Torratxa. La llengua enfronta els partidaris d'un català arcaïtzant i els qui defensen «lo català que ara es parla». Les grans figures, però, beuen d'ambdós corrents. És el cas de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
La Renaixença inclou fenòmens diversos i, fins i tot, contradictoris en l'àmbit literari i social. Hi ha una Renaixença conservadora, vinculada a la restauració dels Jocs Florals i a determinats sectors de la burgesia i de l'Església i una Renaixença popular i republicana, que es relaciona amb el teatre urbà i amb setmanaris satírics com La Campana de Gràcia o L'Esquella de la Torratxa. La llengua enfronta els partidaris d'un català arcaïtzant i els qui defensen «lo català que ara es parla». Les grans figures, però, beuen d'ambdós corrents. És el cas de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
Publicat l'any 1833 en el diari El Vapor, aquest poema es considera l'inici de la Renaixença literària.
Els canvis socials i el creixement de la població obliguen a adequar l’espai urbà a les noves exigències. L’enderrocament de les muralles que encotillen les ciutats i la construcció d’eixamples i barris nous planificats amb racionalitat urbanística, són un primer pas. En el cas de Barcelona, les muralles s’enderroquen el 1854 i s’implementa el Pla Cerdà, que construeix l’Eixample.
Les ciutats es doten d’equipaments diversos. El clavegueram i el subministrament d’aigua als habitatges es generalitzen i suposa una fita transcendental per a la millora de les condicions de vida. La gasificació contribueix a l’enllumenat dels carrers i el transport es modernitza amb tramvies de tracció animal.
El 1858 acaba la prohibició de construir fora de la muralla de Barcelona. Un any més tard, l'Ajuntament convoca un concurs públic per premiar el millor projecte d'eixample. El projecte guanyador, de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias, és finalment desbancat pel de l'enginyer Ildefons Cerdà, molt més innovador i que obté el suport del govern. L'eixample de Cerdà s'estructura en un tramat d'illes ortogonals que combinen habitatges i espais verds. El seu racionalisme i una radical voluntat igualitarista en fan un projecte original i únic, que només l'especulació ha emmascarat amb posterioritat.
El 1858 acaba la prohibició de construir fora de la muralla de Barcelona. Un any més tard, l'Ajuntament convoca un concurs públic per premiar el millor projecte d'eixample. El projecte guanyador, de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias, és finalment desbancat pel de l'enginyer Ildefons Cerdà, molt més innovador i que obté el suport del govern. L'eixample de Cerdà s'estructura en un tramat d'illes ortogonals que combinen habitatges i espais verds. El seu racionalisme i una radical voluntat igualitarista en fan un projecte original i únic, que només l'especulació ha emmascarat amb posterioritat.
El Modernisme és el corrent artístic i cultural dominant arreu del món occidental en el tombant de segle. A Catalunya, es nodreix d’un moment històric que li atorga un caràcter ben particular. Les ciutats creixen, acollint la nova arquitectura, i la necessitat de modernitzar la societat i la cultura, esdevé una prioritat pels intel·lectuals modernistes del país, en el marc de les successives crisis polítiques.
Figures tan destacades com Antoni Gaudí, Joan Maragall, Ramón Cases o Santiago Rusiñol, expressen el seu esperit transformador des de diferents sensibilitats i situen la cultura catalana en primera línia. L’arquitectura, la música, el teatre, la literatura i també l’assaig polític, s’imbueixen de l’esperit del modernisme i tenen un gran impacte en la societat de l’època.
La construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, iniciada l'any 1902, va ser possible gràcies al llegat del banquer Pau Gil i les aportacions de l'Ajuntament de Barcelona, per tal de dotar la ciutat d'un centre hospitalari adequat a les noves tendències higienistes i a una creixent demografia. El conjunt arquitectònic projectat per Lluís Domènech i Montaner va ser inaugurat l'any 1930 i es va convertir en l'edifici civil més rellevant del modernisme català. L'Hospital és un referent del patrimoni i la cultura no només de la ciutat de Barcelona i de tot Catalunya sinó del món. L'any 1997 junt amb el Palau de la Música Catalana, va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO.
La construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, iniciada l'any 1902, va ser possible gràcies al llegat del banquer Pau Gil i les aportacions de l'Ajuntament de Barcelona, per tal de dotar la ciutat d'un centre hospitalari adequat a les noves tendències higienistes i a una creixent demografia. El conjunt arquitectònic projectat per Lluís Domènech i Montaner va ser inaugurat l'any 1930 i es va convertir en l'edifici civil més rellevant del modernisme català. L'Hospital és un referent del patrimoni i la cultura no només de la ciutat de Barcelona i de tot Catalunya sinó del món. L'any 1997 junt amb el Palau de la Música Catalana, va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO.
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
General 4 euros
Reduïda 3 euros
General 8 euros
Reduïda 6 euros