Entre els anys 1980 i 2006, la població de Catalunya passa dels sis als set milions d’habitants. L’estancament demogràfic dels vuitanta dóna pas a un creixement important en les dècades següents, fruit d’una nova onada migratòria i de l’augment de l’esperança de vida. L’envelliment de la població es planteja com un dels grans reptes de futur.

Catalunya es converteix en un territori d’una gran diversitat cultural, amb ciutadans provinents d’arreu del món. Els valors i les formes de vida es transformen sensiblement en les últimes dècades, donant pas a una societat més oberta i tolerant, que incorpora nous models de família i té en el respecte a la diversitat i en la vitalitat de la societat civil, una de les seves grans riqueses.

Després de la persecució patida durant el franquisme, amb la restauració de l’autogovern s’inicia un procés de revitalització de la llengua pròpia. Gràcies a la complicitat de la societat civil, s’impulsen iniciatives governamentals a favor de la llengua catalana i també de l’aranès, com ara la llei de normalització lingüística (1983) o la llei de política lingüística (1998).

L’arribada de diverses onades migratòries en les últimes dècades planteja nous reptes per a la llengua. Segons els estudis estadístics, els nouvinguts aprenen el català en un tant per cent elevat, i cada cop són més els que la consideren una llengua pròpia. En aquest sentit, el model d’immersió lingüística de l’escola pública representa un èxit i contribueix, de forma decisiva, a la cohesió social.

L’economia catalana experimenta, des dels anys setanta, una profunda mutació de la seva estructura. Dues grans crisis, en els períodes 1975-1984 i 1992-1995, provoquen la pèrdua de milers de llocs de treball. El model econòmic es transforma amb l’increment del sector serveis en detriment de l’agricultura i de la indústria. El turisme esdevé un sector fonamental.

L’entrada d’Espanya al procés d’integració europea, l’any 1986, significa un avenç notable en la internacionalització de l’economia catalana i també un repte per a la seva competitivitat. Des dels anys noranta, Catalunya concentra una quarta part de les inversions estrangeres a tot l’Estat, esdevenint una de les regions més actives i dinàmiques del sud d’Europa.

Tot i els avenços socials i la modernització generalitzada de la societat, persisteixen col·lectius de la població que viuen per sota del llindar de la pobresa. Joves amb dificultats socials, desocupats de llarga durada i sobretot gent gran, com a conseqüència de la major esperança de vida i de la migradesa de les pensions, constitueixen els principals grups de risc.

També cal destacar els immigrants sense recursos, acabats d’arribar al país. L’increment del cost de la vida, la precarietat laboral, les dificultats per accedir a l’habitatge i les limitacions de les polítiques socials es converteixen, ja abans de l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi econòmica, en reptes per a l’estat del benestar.

L’autonomia política, regulada per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, possibilita l’aprofundiment en la vida democràtica del país, la participació pública de la ciutadania i la construcció d’un autogovern que aspira a disposar de totes les institucions pròpies d’una societat democràtica, autònoma i avançada socialment.

Al llarg d’aquest període, s’impulsa la institucionalització de la Generalitat i el seu desplegament, així com el de la resta d’administracions públiques sobre el territori, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels ciutadans en tots els àmbits: estat del benestar, reequilibri territorial i projecció social, cultural, econòmica i política de Catalunya en el món.

La millora de les infraestructures i de la xarxa d’equipaments públics és una constant des de la recuperació de l’autogovern. Hi contribueixen totes les administracions amb competències sobre el territori, especialment la Generalitat i els ajuntaments.

Des de mitjans dels anys vuitanta, Catalunya gestiona directament les polítiques de sanitat, ensenyament, universitats, cultura, mitjans de comunicació, justícia i seguretat ciutadana.

L’any 1980 es constitueix el primer govern autonòmic sorgit d’unes eleccions democràtiques, presidit per Jordi Pujol, de la federació Convergència i Unió. Al llarg de cinc legislatures, Pujol presideix la Generalitat, en un període caracteritzat pel desplegament de l’autonomia i la institucionalització dels òrgans d’autogovern.

A les eleccions autonòmiques de 2004, Pasqual Maragall, del Partit dels Socialistes de Catalunya, és elegit president al capdavant d’un govern tripartit d’esquerres i catalanista que fa realitat l’alternança política a Catalunya. Dos anys més tard, el succeeix el també socialista José Montilla. 

La vida parlamentària catalana des de la restauració de l’autogovern gira al voltant d’un pentapartidisme força estable a l’entorn de les formacions polítiques Convergència i Unió (CIU), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partit Popular (PP), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUA).

La presència d’un mòdul interactiu en aquest àmbit permet consultar tota mena de dades relatives al funcionament del Parlament de Catalunya des del 1980 fins a l’actualitat.