A partir de la conquesta arabobereber de l’any 711 la península Ibèrica forma part del califat omeia de Damasc. Neix una nova societat en els confins de l’Islam, fruit del mestissatge de cultures molt diverses: al-Àndalus. El 929, Abderraman III s’independitza del poder dels califes abbàssides, que dominaven des de Bagdad, i proclama Còrdova com la capital d’un nou califat.

Al-Àndalus esdevé la primera potència cultural i econòmica d’Occident i exerceix una influència molt important en els regnes cristians del nord. La petjada de l’Islam esdevé determinant en la configuració de la futura Catalunya: durant més de quatre segles, els territoris del sud del Llobregat s’integren plenament en l’espai cultural i polític andalusí.

La formació de l’imperi carolingi assenyala el pas de l’antiguitat tardana a l’Europa medieval. A recer dels Pirineus i a les portes del món islàmic, la futura Catalunya inicia la seva construcció. La dominació franca organitza els territoris fronterers en districtes comtals, que protegeixen la denominada Marca Hispànica. Amb el pas del temps, però, el poder dels francs sobre aquests territoris es debilita.

Les joves dinasties comtals, sorgides de llinatges autòctons, falten sovint als lligams de vassallatge. Guifré el Pilós, comte de Cerdanya i Urgell, reuneix sota el seu govern els comtats de Girona, Barcelona i Osona, formant així el patrimoni bàsic del casal barceloní. A finals del segle X, els vincles amb el poder franc es trenquen definitivament i s’inicia el camí cap a la independència política.

Al segle VIII els Pirineus es troben densament poblats a causa dels corrents migratoris provocats per les crisis del Baix Imperi, les invasions germàniques i la conquesta musulmana. Quan les valls pirinenques assoleixen el sostre demogràfic, s’inicia una forta emigració cap a les terres baixes.

El treball de les famílies camperoles que s’instal·len en zones despoblades converteix la terra erma en productiva. Aquest procés és fonamental per entendre la conquesta i colonització de la Catalunya Vella. Amb el pas dels anys, però, el feudalisme s’imposa arreu del territori i la petita propietat pagesa lliure es veu reduïda enfront els dominis del clergat i dels grans senyors feudals.

La conquesta carolíngia dels territoris catalans i l’establiment de l’anomenada Marca Hispànica, origina la formació d’una aristocràcia singular, arrelada al territori, però que en molts casos té interessos contraposats al conjunt de la població. Aquesta classe social sorgeix de la fusió entre llinatges d’origen pirinenc i membres de la noblesa hispanogoda.

Els membres de l’estament dominant tenen en la guerra la seva principal activitat, encara que també exerceixen funcions administratives i judicials en els districtes que posseeixen en nom del compte. És d’aquests dominis d’on extreuen les seves rendes. Al segle XI, esdevenen els grans beneficiaris dels canvis socials i de l’establiment del feudalisme.

L’Església du a terme una intensa tasca d’evangelització durant els segles VIII, IX i X. Les comunitats agràries troben en la parròquia el seu àmbit natural de relació. Els monestirs esdevenen centres de conservació i transmissió de la cultura i del coneixement de l’antiguitat, i desenvolupen l’art romànic, que s’estén arreu del territori.

L’Església té un paper determinant en el manteniment de la legalitat i de l’ordre. Per tal de defensar-se de la violència feudal, la jerarquia eclesiàstica crea instruments legals com ara la institució de la Pau i Treva de Déu, que estableix la supressió de les lluites feudals durant un període de treva. L’abat Oliba n’és l’impulsor i la seva obra exemplifica la funció vertebradora i constructora de l’Església.

Al llarg del segle XII es consoliden alguns dels trets que caracteritzen la identitat catalana. L’aparició del corònim Catalunya és gairebé simultània a l’inici de l’ús del català com a llengua escrita. ‘Les quatre barres’, l’ensenya dels comtes de Barcelona i actual bandera nacional, s’utilitza des de finals del segle XI.

La societat feudal, marcadament agrària, es dinamitza gràcies a la intensificació del comerç: apareixen noves viles, mercats i fires, que vertebren el territori, i s’estableixen grans rutes marítimes que obren el país a l’intercanvi . Barcelona és el nucli urbà més poblat i el centre polític, econòmic i social de Catalunya: n’és el cap i casal.

La Corona d’Aragó neix l’any 1137 fruit del matrimoni de Ramon Berenguer IV de Barcelona amb Peronella d’Aragó, filla del rei Ramir II ‘el monjo’ i esdevé una potència militar que s’expandeix per terres musulmanes. La conquesta de la Catalunya Nova genera un important corrent migratori vers el sud, en el qual els ordres religiosos i militars hi tindran una gran influència.

Els vincles culturals i polítics amb Occitània marquen la personalitat de la Corona d'Aragó. La cultura trobadoresca, tan característica de l’època, és ben present a la cort. L’expansió vers les terres occitanes es veurà truncada a causa de la croada francesa contra l’heretgia càtara i la derrota del rei Pere ‘el catòlic’ a la Batalla de Muret, l’any 1213.