La derrota republicana té unes conseqüències devastadores per a Catalunya. Una bona part de la classe política, de la intel·lectualitat, dels dirigents obrers i sindicals així com un gran número de ciutadans, es veuen obligats a exiliar-se. A l’interior, l’exèrcit franquista aplica una repressió duríssima, que inclou l’afusellament del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, el 1940.

El símbols de catalanitat són perseguits, mentre s’imposa un nou règim polític, inspirat en els feixismes però amb profundes arrels catòliques. Francisco Franco concentra tots els poders d’un estat totalitari, basat en l’existència d’una ideologia oficial i d’un partit únic. La misèria econòmica ofega el país, fins ben entrada la dècada dels seixanta.

A partir de la dècada dels seixanta, l’economia i la societat catalana viuen una transformació profunda. Amb la promulgació del Pla d’Estabilització el juliol de 1959, el règim abandona el model autàrquic vigent des de 1939. La liberalització del comerç i el restabliment del mercat lliure de divises es produeixen en un moment d’expansió de l’economia europea.

La indústria catalana es converteix en proveïdora de béns de consum per al mercat espanyol i experimenta un enorme creixement. Aquest fet provoca l’arribada massiva de treballadors provinents d’altres regions d’Espanya. L’expansió es realitza sense planificació urbanística ni control democràtic del model econòmic. Aquestes mancances s’arrosseguen i es fan notar en les dècades posteriors.

El desenvolupament econòmic i la crisi agrària generen corrents migratoris arreu de l’Estat espanyol. De les zones més deprimides marxen emigrants amb destinacions diverses. Milers d’andalusos, castellans, extremenys, murcians i gallecs arriben a Catalunya amb la necessitat de trobar feina i amb la dificultat d’adaptar-se a un nou entorn.

L’arribada d’aquests migrants té un impacte molt gran a la societat catalana, sobretot a les àrees metropolitanes. Algunes poblacions, dupliquen el seu número d’habitants en pocs anys. Aviat els ‘altres catalans’, tal com els defineix l’escriptor Francesc Candel, s’identifiquen amb el país i contribueixen decisivament a la construcció d’un futur compartit.

A partir dels anys seixanta els moviments d’oposició al règim emergeixen de l’aïllament a què han estat sotmesos i apleguen sectors cada cop més grans de la societat. La incorporació de les noves generacions que no han viscut la guerra i els canvis que experimenta el món i la societat catalana generen un moviment plural que exigeix el retorn de la llibertat, la democràcia i l’autonomia.

Tot i l’obertura del règim i el tímid apropament a la comunitat internacional, la manca de llibertats civils és més que evident a l’Espanya franquista. La creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), on hi conflueixen grups antifranquistes molt diversos, des dels comunistes fins als nacionalistes conservadors, té una importància cabdal pel futur polític del país.

Les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador, el juny de 1977, donen la majoria a Catalunya a les forces que defensen el restabliment de la Generalitat i de l’autonomia. L’11 de setembre d’aquell any un milió de catalans es manifesten en aquest mateix sentit. Ambdós factors forcen el restabliment de la Generalitat provisional i el retorn de l’exili del seu president, Josep Tarradellas.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent des de 1979 és el resultat d’una àrdua negociació entre les forces polítiques catalanes i el govern espanyol. El 1979 les Corts aproven el text, que és referendat pel poble català. La Constitució espanyola de 1978, també aprovada en referèndum, i el desplegament de l’estat de les autonomies, inauguren un nou període de democràcia i estabilitat institucional.