A començaments del segle XIII, la Corona d’Aragó orienta la política d’expansió cap a la Mediterrània. Les conquestes de Mallorca i València per part de Jaume I tenen continuïtat amb Pere el Gran, que s’annexiona Sicília, així com amb els seus successors. L’hegemonia catalana i la pugna pel domini de Sardenya o Nàpols, ocasionen conflictes amb França, la República de Gènova i el Papat.

Als principals ports mediterranis es creen Consolats de Mar, per tractar les qüestions marítimes i comercials. A la Mediterrània oriental, tot i el control dels ducats d’Atenes i Neopàtria, la Corona d’Aragó no aconsegueix desplaçar a la República de Venècia. A partir dels segles XIV i XV, les crisis internes i els conflictes socials debiliten la Corona i posen punt final a l’hegemonia.

La complexitat creixent de la societat baixmedieval fa que, al llarg dels segles XIII i XIV, Catalunya es doti d’institucions de govern: les Corts i la Generalitat. En una època en que les monarquies s’enforteixen i tendeixen a l’autoritarisme, la pràctica institucionalitzada del pacte i el consens s’imposa al Principat i a d’altres de territoris de la Corona, com el fonament bàsic del govern reial.

Les Corts reuneixen els tres estaments principals: el braç eclesiàstic, el nobiliari i el popular, que representa les viles i ciutats de jurisdicció reial. La pagesia, que constitueix la major part de la població, no hi té presència directe. El consens es concreta en la redacció de constitucions o lleis. Per la seva banda, la Generalitat, en representació permanent dels braços, vetlla per l’acompliment dels acords.

Des del segle XIII, l’augment de la producció agrària i el desenvolupament dels intercanvis comercials impulsen el creixement demogràfic i econòmic. Les ciutats esdevenen centres manufacturers i comercials. Els monarques troben en la seva puixança un suport ferm enfront de l’alta noblesa feudal i les afavoreixen.

El dinamisme dels centres urbans es manifesta en l’afany per aconseguir més capacitat d’autogovern, com amb la creació del Consell de Cent a Barcelona, i en la construcció d’espectaculars catedrals, esglésies, llotges i palaus. L’art gòtic s’estén amb tot el seu esplendor per les ciutats de Barcelona, Mallorca, Perpinyà o València.

A la baixa edat mitjana, el català esdevé una llengua escrita plenament desenvolupada; la literatura excel·leix amb figures com Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March, i obres com el Tirant lo Blanc obtenen una dimensió universal. Es funden les primeres universitats i es desenvolupa una pràctica científica i tècnica autòctona i avançada.

La medicina catalana assoleix un alt prestigi amb Arnau de Vilanova, metge de tres reis i de tres papes. També destaquen els cartògrafs Abraham i Jafuda Cresques i el seu ’Atlas Català’ de 1375. Elaborat amb una precisió sorprenent, el mapamundi més important de l’època inclou l’Índia i la Xina, i sintetitza els anhels d’un món que es troba en plena expansió.

Des de mitjan segle XIV, Catalunya pateix fortes convulsions polítiques i socials així com un retrocés demogràfic i econòmic molt important. La crisi, gestada durant el govern de Pere III, es manté en els regnats dels primers monarques de la dinastia dels Trastàmara. La guerra civil de 1462 – 1472 enfronta la Corona amb les institucions del país i assola un territori que ja havia estat delmat per les epidèmies.

L’opressió feudal provoca la revolta dels pagesos de remença que es perllonga durant la segona meitat del segle XV i no es clou fins la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que aboleix els mals usos senyorials. A finals de segle XV, la població assoleix un mínim històric: 250.000 habitants. La Mediterrània perd protagonisme enfront les noves rutes oceàniques i Catalunya resta a la perifèria dels nous eixos comercials.