Epidèmies i pandèmies en la història d’Europa

Segles XI-XIII

A partir del segle XI, el món rural va anar deixant enrere una agricultura poc desenvolupada i amb una baixa productivitat. A partir d’aleshores, s’abandonaren els terrenys marginals i s’amplià la superfície de conreu, de manera que es va guanyar espai al bosc. El canvi en el sistema de conreu amb la implantació del guaret triennal, que permet alternar el cultiu de cereals i llegums, i la introducció d’avenços tècnics —canvi de l’arada romana per l’arada normanda, amb rodes i pala— van fer possible que la producció anual augmentés un 50 per cent.

Amb una població més ben alimentada i més saludable van desaparèixer els episodis de fam que es presentaven cíclicament, com a conseqüència de les males collites. Això va permetre iniciar un lleuger, però continu, repunt de la demografia. Malgrat tot, la població encara va estar sotmesa a les malalties endèmiques i alguns brots epidèmics, que hi apareixien regularment, però no n’hi va haver cap que assolís la gravetat d’epidèmies anteriors.

El segle XIII va representar el punt més alt en la recuperació demogràfica iniciada en el segle XI. En poc menys de 300 anys, la població europea va passar de 40 a 80 milions de persones a final del segle XIII. Aquest creixement, però, no era sinó el preludi de la crisi que s’acostava: la gran epidèmia de pesta bubònica de mitjan segle XIV.

 

«Arada normanda és el nom que va rebre una nova arada que, a partir del segle XI, va substituir l’arada romana, que fins aquell moment s’havia usat en les tasques agrícoles. La diferència principal entre ambdues és que la normanda incorporava una pala amb la qual es podia fer voltar la terra, cosa que permetia una major oxigenació d’aquesta. D’altra banda, la incorporació de rodes al conjunt exigia un esforç menor als animals de tir. Això va possibilitar el canvi dels bous per cavalls i un augment en la velocitat del treball.»

Comissariat de l’exposició