Crim i delicte

Homicidis

Les fitxes dels crims

Les fitxes que acompanyen les peces d’aquesta col·lecció parlen de crims de corral i de taverna, de cops de navalla o trets d’escopetes de caça com tantes n’hi havia entre les eines del mas. Un guardià matava uns nois que robaven fruita amb l’eximent d’actuar «en compliment del deure». Igual com el jove geperut que va venjar anys d’humiliacions, o el que jugava a Guillem Tell i va matar la dona que hi havia sota la poma, o la dona que va decapitar l’home amb una destral. La censura de premsa de l’època s’encarregava que aquest país no s’entengués mai com una terra envaïda pel crim. Els assassinats d’aquí eren incidents d’aquells que passen a tot arreu; res a veure amb les abominacions de més enllà de les fronteres, en un món estranger corromput.

«La maté porque era mía»

ins al 1963, marits i pares podien matar esposes i filles si les sorprenien en adulteri. Fins al 1972, les dones de menys de 25 anys no podien marxar de casa sense permís del pare, excepte per casar-se o per entrar en un convent. I, un cop casades, necessitaven la llicència marital per obtenir el passaport, treballar, ocupar càrrecs públics, etc. 

En aquest país, era normal riure’s de les dones, fer-ne acudits denigrants, ridiculitzar les seves opinions i donar per suposat que, si conduïen, ho feien malament. 

Convivint amb frases populars com ara «deixa’m a mi, que tu no en saps», «la mujer casada, la pata quebrada y en casa», difícilment podia progressar una denúncia d’agressió sexual davant de la policia o del jutge. 

Encastre següent

Assassinats sensacionals

Encastre anterior

Policia de l’època
Explora la història Explora la història Organitza't la visita Organitza't la visita Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Declaració d’Accessibilitat