Crim i delicte

Delictes a l’Espanya de la postguerra

Veníem d’una guerra de tres anys, seguida d’una postguerra de vint anys, abans que, cap a mitjan anys seixanta, es produís el primer Plan de Desarrollo. Mentrestant, els vencedors s’havien entretingut repartint-se el botí de guerra (encara el 1995, l’acadèmic Torrente Ballester parlava del derecho de conquista referint-se als papers de Salamanca). Continuaven perseguint els dissidents, l’economia rural es col·lapsava i més de set milions de persones van emigrar a ciutats d’aquí o d’Europa buscant la prosperitat. 

Si un Estat no tracta bé el ciutadà i es limita a controlar-lo per la força i el càstig, el ciutadà no se sent obligat a respectar les lleis imposades i, per tant, violar aquestes lleis no està tan mal vist com en altres països. Els furts, les estafes, fins i tot els atracaments a bancs, si no hi pren mal ningú, són considerats pecats venials. Els diaris parlaven de gent desgraciada que patia infortunis, que matava per gelosia o per robar gallines, o que es deixava estafar amb allò de l’estampita. S’entenia que a la gent important, intel·ligent i distingida, aquestes coses no els passaven. 

En aquest món, per donar la sensació que tot estava controlat, era evident que la dictadura no podia acceptar l’existència del crim organitzat. I, per tant, policies, jutges, advocats i periodistes asseguraven que aquest era un país tan desorganitzat que no podia tenir ni crim organitzat.

Organitzat o desorganitzat

Però, evidentment, en aquest país el crim organitzat existia. Sempre n’hi ha hagut, a tot arreu: des d’Alí Babà i els quaranta lladres fins a pirates, corsaris i bucaners, i els Serrallonga o Perot Rocaguinarda d’aquí i els Diego Corrientes o Luis Candelas d’allà. Per no parlar de la màfia i la camorra italianes, les tríades xineses, la Yakuza i un llarg etcètera. 

En aquell temps, aquí teníem bandes que es dedicaven al contraban de tabac, per exemple. O a l’estraperlo, aquell mercat clandestí que proporcionava a la gent allò que la cartilla de racionament no cobria. La penicil·lina, per exemple. Fonts de riquesa clandestines per a uns pocs que el poble disculpava com a faltes lleus i sense importància.

Encastre següent

Policia de l’època
Explora la història Explora la història Organitza't la visita Organitza't la visita Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Declaració d’Accessibilitat