Les primeres cooperatives de producció foren creades durant la segona meitat del segle XIX per alliberar els treballadors de l’explotació i la tutela del patró, mitjançant l’autogestió i la mancomunió dels sabers professionals. Les temptatives inicials tingueren una vida efímera, a causa de l’escassa formació tècnica i comptable i de la manca de mitjans econòmics. Tan sols gaudiren d’estabilitat les tèxtils L’Obrera Mataronina (1864), fundada per Salvador Pagès; La Propagadora del Treball (1865) a Barcelona, inspirada per Roca i Galès; i L’Obrera Sabadellenca (1877). Les cooperatives de treball patiren una triple marginació: la financera, la manca de suport estatal i el rebuig dels sindicats, que les descartaren com a estratègia cap a l’emancipació social.

Ja a la Segona República, el cooperativisme de treball cresqué de forma exponencial. Per primer cop rebé cert suport institucional i proliferà perquè oferia una sortida laboral a la crisi econòmica. Els sectors amb més projecció foren la rajoleria i el vidre, oficis en què prevalia el sistema artesanal i que no requerien una gran inversió en maquinària. En vigílies de la guerra civil, el 90% de la producció rajolera i el 37,5% de la vidriera era cooperativa. La Redemptora (1898) i l’Agrupació Vidriera (1932) de Sants i Cristalleries de Mataró (1925) foren les que gaudiren de més projecció. El 1932 dins de la Federació de Cooperatives es creà una subfederació, que el 1935 es constituí en federació pròpia de producció i treball, i que agrupà 125 entitats amb 7.200 afiliats.

Per influència del cooperativisme francès, l’opció predilecta del moviment cooperatiu català fou la producció de segon grau en establiments regits per les cooperatives de consum. Aquestes mancomunaren esforços per elaborar articles de primera necessitat que dispensaven als seus socis. Des de principis del segle XX, sorgiren petites iniciatives de producció, com els forns col·lectius, i d’abastiment, com la Fusió de Cooperatives per a la Matança del Porc (1910) o la Fusió de Cooperatives per al Subministrament de Carbó (1919). El 1920 s’engegà la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per a Sopa, i més tard s’hi sumaren la fàbrica cooperativa de Sabó (1933), la d’Aigües Carbòniques (1934) i la de Xocolata (1936).

Amb la Segona República es produí la diversificació de les cooperatives de treball autònomes. A les vidrieres i rajoleres s’hi sumaren cooperatives de fabricació de pianos, d’arts gràfiques, de teixits, de construcció, consultories jurídiques, ràdios, editorials cooperatives d’assegurances, de fluid elèctric, d’organització del lleure com la Cooperativa Ciutat de Repòs i Vacances (1931) o de transports en comú com La Llevantina (1933). Durant la guerra civil les cooperatives autònomes toparen amb el Decret de col·lectivitzacions, qüestió que generà intensos debats. La majoria decidiren mantenir la consideració jurídica de cooperativa, i l’excepció foren les rajoleres, ram en què la CNT era majoritària, que sí que foren col·lectivitzades. La Federació de Cooperatives de Producció i Treball cresqué fins a tenir 365 entitats, tot i que moltes foren empreses patronals transformades en cooperativa com a subterfugi per evitar-ne la col·lectivització. Això féu que el 1938 la Generalitat passés a considerar les cooperatives constituïdes després del 19 de juliol de 1936 com a empreses col·lectivitzades.

Des de la fi del franquisme, el cooperativisme ha anat reviscolant-se. La cooperativa de treball associat, aquella en què les persones sòcies mancomunen la seva capacitat productiva, esdevindrà el tipus de cooperativa més habitual. S’estima que de les 4.150 cooperatives existents a Catalunya, més de 3.000 són de treball. Fins els nostres dies, el cooperativisme de treball s’ha nodrit bàsicament d’obrers que recuperen fàbriques en crisi, de professionals del camp social, d’activistes amb una forta vocació de canvi social i de persones aturades que s’autoocupen en forma cooperativa pels avantatges que comporta.

A partir de l’any 1978, gràcies a l’embat de les lluites obreres, la Constitució espanyola obligà les administracions a promoure empreses en mans dels treballadors com les cooperatives. El 1983 s’aprovà la primera llei catalana de cooperatives en democràcia i es constituí la Federació de Cooperatives de Treball Associat de Catalunya (FCTAC). Foren anys en què es redescobrí el cooperativisme de treball, enmig d’una crisi econòmica que provocà l’augment de l’atur del 4% el 1977 al 22% el 1986. Davant el tancament de moltes indústries, algunes plantilles es mobilitzaren per convertir-se en cooperatives; és l’origen, per exemple, de la cooperativa Mol-Matric (1982), encara en actiu. No obstant, la majoria d’empreses recuperades pels treballadors ho feren com a societats laborals, un tipus d’empresa en què el 51% de les accions han d’estar en poder dels treballadors; perquè si l’empresa plegava, es podia cobrar l’atur, mentre que a les sòcies d’una cooperativa aquest dret no se’ls reconegué fins el 1985.

Avui les cooperatives de treball són presents en tots els sectors d’activitat. Però, com el conjunt de l’economia catalana, la majoria es dedica als serveis. Destaquen les cooperatives d’iniciativa social, que presten serveis als col·lectius més vulnerables i que s’han multiplicat des dels noranta, seguint l’estela de les pioneres com el Taller Jeroni de Moragas (1973), L’Olivera (1974) o el Taller Escola Barcelona (1974). Les cooperatives d’iniciativa social formen part de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, que té com a base unes quatre mil entitats, entre associacions, fundacions, empreses d’inserció i cooperatives.

Des dels anys noranta proliferen també altres tipus de cooperatives dedicades als serveis en camps com la cultura, la comunicació, la restauració, l’ecologia o el feminisme, entre d’altres. Llibreries, editorials i impremtes cooperatives; cooperatives d’advocats, d’arquitectes, d’enginyers, de programadors, de formació, de mobilitat sostenible, de producció agroecològica, salut integral, comerç just o assegurances ètiques, entre d’altres.

Amb el nou mil·lenni, el cooperativisme guanya en amplitud i prestigi. A la seva dimensió socioeconòmica afegeix una vessant transformadora, i esdevé l’actor clau en la creació del moviment d’economia solidària. Les cooperatives dels noranta es consoliden, connecten amb l’economia solidària internacional i es funda la Xarxa d’Economia Solidària (XES). El cooperativisme creix amb la incorporació de persones dels moviments socials i arrel de la crisi, suscita l’interès d’amplis sectors populars.

El fenomen cooperatiu continua ampliant-se, i la massiva assistència a la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC), seran alhora reflex i aparador d’un moviment que està en ebullició. Emergència de monedes socials i mercats d’intercanvi, economia col·laborativa procomú i cooperativisme de plataforma, economia feminista i de les cures, formes de gestió dels recursos comuns com els equipaments comunitaris o els horts urbans; i vivers de cooperatives com Coòpolis. Apareixen també noves formes d’integració i d’intercooperació, tan sectorials (UNI.CO en les cooperatives d’enginyeria o la XAREC, en la restauració); com estratègiques, mitjan la creació de grans grups cooperatius (ECOS, SOM, CLADE o TEB); així com noves formes d’articulació territorial general (Cooperativa Integral Catalana), o en ecosistemes locals cooperatius (Teler Cooperatiu de Sabadell, PleGats del Prat de Llobregat, Cooperasec al Poble Sec o l’Impuls Cooperatiu de Sants). Finalment, les administracions juguen un paper contradictori, d’una banda, han impulsat modificacions legislatives alienes a les cooperatives, però, per l’altra, estan adoptant polítiques de promoció com els Ateneus Cooperatius i la confecció de plans estratègics municipals.