1923 La premsa local davant el cop d’estat de Primo de Rivera: «No s’hi val»

La premsa local, humil i tanmateix tan llegida, ha tingut un paper vertebrador de la societat catalana en els moments difícils, així com en les breus etapes de normalitat democràtica que no han patit censura, civil o militar.

A Montblanc, la publicació La Nova Conca va assumir un paper destacat en aquest sentit. La revista era un butlletí informatiu, agrari, profundament arrelat a la consciència popular. La dictadura de Primo de Rivera va clausurar la publicació el desembre de 1923, dos mesos després del cop d’estat.

Abans de desaparèixer pogué publicar dos editorials singulars: «No s’hi val» i «El poble i el Directori». Reproduïm el primer, corresponent al número 258 del 3 de novembre. Es tracta d’un cant possibilista, un programa pragmàtic de crida a la resistència, en un moment d’adversitat per la catalanitat degut a les circumstàncies polítiques. Respectem el llenguatge de l’època i regularitzem l’ortografia.

El Directori, amb el decret contra el separatisme i altres disposicions coercitives de l’esperit català, ha produït en molts catalans efectes deplorables, per quant s’han cregut aquests catalans que tenien d’omitir quasi bé tota manifestació de catalanitat   

I contra això cal reaccionar. Cal que tots els catalans sostinguem els nostres ideals amb tota convicció consciència, sense ultrapassar els límits de la llei. Recular més enllà de ço que prescriu la llei, és una cobardia impròpia d’homes que tenen sentiments i idees de reivindicació catalana. No demanem cap sacrifici, cap heroïcitat. Exigim només que tothom acompleixi amb la llei.

Diem això, perquè aquí la vila hem notat que d’ençà d’aquest ditxós decret, el nostre Municipi ha comès un mal tort a la nostra llengua, a la llengua del poble, que com a catalans en devem protestar, tot demanat a qui correspongui l’esmena o rectificació.

Un d’aquests mal torts és el que cers serens no cantin en català. L’altra és el que certs pregons[1] tampoc s’hi facin.

És que això el Directori ho ha de prohibit? No. El Directori no ha dit això. És més, del decret contra el separatisme, en la part que afecta a les llengües regionals, diu ben clar i terminant que els Municipis en el seu règim interior poden usar el català i només precisa que han de portar en llengua espanyola els llibres oficials de registre i actes. Per ser més terminant, diu que es poden fer i escriure en català les comunicacions exterior que no es dirigeixin a autoritats. Enfondint l’esperit d’aquell esmentat decret, fins podríem dir que obliga a fer en català aquells actes de que parlem i d’altres de consemblants, car palesament expressa el desig que totes les terres del reialme (per tant Catalunya), reprenguin les velles tradicions i adquireixin certa fisonomia  espiritual.

I voleu res més tradicional i d’esperit més fisonòmic que l’ús de la pròpia llengua, de la llengua que sent i parla en el cor i l’ànima el poble?

Esperem que l’Ajuntament, mentre lleis o ordres expresses no s’hi oposin (i això no ens consta), manarà que els serens i el pregoner usin la llengua catalana, perquè l’ús d’aquesta llengua no constitueix ofensa a cap altra, ni el Directori s’hi oposa, ans al revés en la vida dels Municipis, com hem constatat.

Diem ara i sempre: ni defallir, ni delinquir.

[1] Era habitual que els vigilants nocturns, nomenats popularment serenos, cantessin les hores en la seva ronda. Igualment l’agutzil exposava verbalment les informacions, normes o edictes.

Explora la història Explora la història Organitza't la visita Organitza't la visita Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Declaració d’Accessibilitat