1899 Enric Prat de la Riba: Nacionalisme català i separatisme espanyol

La forta personalitat del fundador i director de La Veu de Catalunya i primer president de la Mancomunitat de Catalunya es constata no només en les obres que desplegà sinó també en la projecció d’un singular pensament, difós fonamentalment a través de la seva tribuna periodística on exposava, tot i no prodigar-se, la seva posició davant els esdeveniments polítics i socials.

Tot i ser partidari de la vinculació de Catalunya amb Espanya, sempre que aquesta acceptés les particularitats i es reformés modernitzant-se, el seu pensament és amarat d’una visió profundament catalana com palesa aquest text que va aparèixer al seu diari. L’article el titula provocativament «Nacionalisme català i separatisme espanyol» i apareix al seu periòdic La Veu de Catalunya el 20 d’agost de 1899 essent també accessible al segon volum de l’Obra completa.

Ací s’hi pot contemplar la seva àmplia producció, gairebé tres mil pàgines, bona part dels quals són articles i la majoria polítics, doctrinaris, reflexions davant un a premsa de Madrid agressiva, de fet dedicarà algun text específicament vers aquests atacs, i aporta una visió molt crítica davant les incomprensions. Prat de la Riba, tenia una profunda catalanitat terral assumida interiorment d’una forma plena més que catalanisme polític conjuntural adaptable a convivències circumstancials. El seu ideari era així una constant obstinació en un pensament que aspirava a que la catalanitat es pogués instaurar de forma plena, tot i la modèstia dels instruments inicialment. I encara vivim de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, la normativització de la llengua, etc. tot fruit d’una voluntat d’autogovern que va ajudar a promoure.

Bé se n'han dit i escrit, de coses sobre Catalunya i el regionalisme, durant la present temporada. La conspiració del silenci que fins ara havien practicat els polítics de Madrid, amb significativa unanimitat, ha estat substituïda per un pescatereig eixordador, per una pluja d'imbecil·litats, embusteries i insults.

Molt ha guanyat la nostra causa amb les últimes campanyes, i molt i molt hem de felicitar-nos-en els que hem contribuït a dirigir-les. Encara que no s'hagués aconseguit altre resultat que posar com a qüestió del dia la nostra, això sol bastaria per a rescabalar-nos dels disgustos que hi recollirem, i per donar per ben empleats els nostres esforços. Els que sabem el que costava al catalanisme trobar ressò, no solament a Madrid i a l'estranger, sinó fins en la premsa i en l'opinió general de Catalunya, podem estar satisfets de la política que hem seguit els tres anys últims, i especialment des de la publicació diària de La Veu de Catalunya, aquesta veu que alguns interessats en bescantar-la trobaven feble i enrogallada, i que, feble i enrogallada i tot, ha tingut alè per fer-se sentir de tot Europa i per treure de polleguera els nostres dominadors i els que aquí els secunden.

Els estrangers les han sentit, les aspiracions de Catalunya, i per regla general les han comprés. A Madrid, no. I a Madrid no ens han entès, perquè tenen aversió, enveja o odi a Catalunya. Aquesta passió transpira en els discursos dels seus polítics i en els articles dels seus diaris; és la nota dominant, nota neta i vibrant per entremig de la faramalla retòrica de parlament i la insubstancialitat i enfarfegament del periodisme madrileny. Tots vénen a dir el mateix: que parlar o treballar per Catalunya és anar contra d'Espanya.

I aquest antagonisme entre Catalunya i Espanya (que fan sinònima de Castella), ve de temps que s'esforcen a introduir-lo. Quan anys enrere es traslladaven a Ripoll les cendres d'en Ramon Berenguer, a la tempesta de visques a Catalunya amb què el poble català acompanyava les despulles d'un veritable príncep de la terra, una veu, la de l'empleat, la de la burocràcia, s'aixecava en so de protesta cridant Viva España.

I de llavors ençà, en totes les ocasions solemnes per a la vida de la nacionalitat catalana, sempre al Visca Catalunya que surt de les entranyes de la terra, s'hi ha oposat el Viva España. I ara s'ha fet més; quan els perills d'una annexió inherents a les contingències d'una intervenció estrangera, ens empenyen més que mai a desitjar una solució autonomista espanyola, quan Catalunya en aquests preliminars de la descomposició final, ensenyava a Espanya l'únic camí de salvació, els pilots de l'Estat espanyol han perseguit pels carrers de Barcelona els que criden Visca Catalunya, com si el sol fet de voler el bé de la terra catalana fos ja un crim, un atemptat contra Espanya.

Enclavada Catalunya en l'àrea geogràfica coneguda amb el nom d'Espanya, som espanyols, de la mateixa manera que som europeus per estar compresa Espanya dintre del continent Europa. Governada Espanya per l'Estat espanyol, els catalans som espanyols com a membres d'aquest Estat, com a ciutadans d'aquesta societat política. No en som, doncs, d'enemics d'Espanya, presa en aquest sentit (que és l'únic real), ni en combatre l'Estat espanyol volem altra cosa que refer-lo amb equitat i justícia, i amb una organització més adequada i perfecta, dintre de la qual Catalunya pugui trobar una vida de llibertat i de progrés.

Ara, si voler per Catalunya llibertat, civilització, benestar, és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si desitjar institucions de la terra, compostes de gent de casa, amb plena llibertat d'acció per regir els nostres interessos, és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si conservar i fer viure el nostre dret i reposar en el seu lloc d'honor la nostra llengua- és anar contra Espanya, anem contra Espanya; i no sols hi anem, sinó que hi hem anat i hi anirem sempre.

Però si plantegen així el problema de Catalunya, que consti que els separatistes són ells. Ells que fan incompatible l’interès de Catalunya amb el d'Espanya, la llengua espanyola amb la catalana, el dret espanyol amb el dret català, les aspiracions seves amb les aspiracions nostres. Ells, que en proclamar el castellà com a únic, genuí i veritable espanyol, treuen d'Espanya els catalans com els èuscars i gallecs.

Ja és hora que se'n convencin; si per ésser espanyols hem d'ésser castellans, no ho som ni ho serem mai. No ho volem ésser, de castellans. Que ho siguin enhorabona els que han nascut en terres de Castella, que l'estimin i venerin la seva llengua, que hi visquin amb el seu dret, que els conservin amorosament, els seus costums, que s'hi lliurin tant com vulguin, al joc de l'eloqüència. No volem pas altra cosa que cada poble es constitueixi i governi a la seva manera; i mai, d'això, els en farem cap càrrec, encara que seguint instints de raça s'anessin separant cada dia més d'Europa.

Però nosaltres som catalans i estem contents d'ésser-ne; i fins sense tenir del nostre poble una idea exagerada, podem estar-ne orgullosos, d'haver nascut a Catalunya. Que encara que avui, en l'estat de decadència de què va sortint penosament, no sigui de molt un dels primers pobles del món, té condicions per arribar a ésser-ho el dia que, lliurat a si mateix en el seu governar interior, pugui desplegar i educar novament les aptituds que en altre temps en varen fer una de les més poderoses i avançades nacions d'Europa.

Això és el que vol la nostra gent. I si expressar aquesta aspiració és «escandalós», és «atemptatori a la unitat de la pàtria»; si la unitat de la pàtria espanyola és incompatible amb institucions lliures i govern honrat i administració recta i intel·ligent, que es rompi i s'esmicoli per sempre aquesta unitat fatídica que cova tants i tants abusos i fa impossibles les reformes salvadores.
Amb molta raó ho deia el doctor Robert: «Si jo fos separatista, no voldria que a Madrid tinguessin altra conducta que la que segueixen.»

Vegin de no esmenar-se i aconseguiran fer la separació de Catalunya, com han fet la de Cuba, la de Filipines i la de tantes altres terres d'Europa ¡ América com han passat per la corona d'Espanya.