Els segles centrals de l’edat mitjana veuen una revifalla en la decoració dels elements de l’arnès equí. Això és degut, en primer lloc, a l’existència d’una societat feudal i guerrera, on la manifestació del rang i de l’estatus social no és una qüestió a descurar. Lligat a aquest punt, hi ha també l’aparició d’un nou i important recurs simbòlic, l’heràldica, que és afegida amb entusiasme a aquestes decoracions. Finalment, podem assegurar que l’ús d’aquests elements decoratius no queda restringit a l’àmbit marcial, sinó que pren força també en la decoració de les cavalcadures de tota mena d’individus de classe alta, des d’eclesiàstics fins a dames o patricis urbans. En aquest sentit, l’ús de decoracions equines ja no és només el signe d’estatus d’un guerrer, sinó de tot un seguit d’estratificacions socials, des dels reis fins als súbdits benestants, passant per la noblesa i l’alt clergat.

Per desgràcia, llevat d’alguns exemplars aïllats, els elements de decoració del arnesos equins medievals que han arribat als nostres dies corresponen especialment als segles XIV i XV, mentre que pel que fa a anys anteriors ens hem de refiar bàsicament de la iconografia.

Com es veu en la il·lustració de l’Apocalipsi del Trinity College, tot sembla indicar que aquests guarniments convivien amb les gualdrapes (manta llarga que protegeix i adorna l’esquena del cavall). Si no es disposava d’aquestes, les xapes servien de recordatori de quines eren les armes i el llinatge del cavaller. De totes maneres, aquest fet demostra que des de l’adopció de les gualdrapes i altres menes d’armadures equines, el seu ús quedà circumscrit al dia a dia, i no tant a l’activitat guerrera, ni tan sols als torneigs i altres esports de naturalesa militar.

El fet que aquestes xapes, a diferència dels guarniments de l’Antiguitat, acabessin per no tenir un significat clarament marcial va fer que el seu ús s’escampés a altres capes de la societat a banda de l’estament cavalleresc, tot i que igualment opulentes.

Això va provocar que les xapes i penjants no mostressin només senyals heràldics, sinó que fossin portadores de tota classe d’emblemes: motius florals, geomètrics, personatges, escenes de cacera, animals, lletres, filacteris i imatges religioses.

Els homes de l’edat mitjana tenien tendència a portar tota mena d’amulets i talismans, ja que creien que aquests objectes els protegirien de les ferides de guerra, dels enverinaments, de les malalties i d’altres desgràcies. És molt possible que alguns d’aquests ornaments també tinguessin una funcionalitat màgica, especialment si eren de temàtica religiosa o havien estat beneïts per un sacerdot. Es creu que alguns d’ells servien per millorar les prestacions dels animals.

En tot cas, molta d’aquesta simbologia ara és difícil d’interpretar. Les lletres, que eren un motiu prou comú, podrien potser combinar-se per crear mots o frases (com ja feien els filacteris -cinta representada pels artistes medievals i renaixentistes en les seves composicions per a comunicar a l’espectador el text dit per un dels personatges representats o aplicat a la situació representada-), o bé representar les inicials del nom del propietari dels ornaments. Un altre motiu decoratiu eren els personatges, que podien no ser ningú en concret o bé persones conegudes, personatges literaris o llegendaris, o representar conceptes com la virtut o la castedat. Els animals també representarien conceptes simbòlics similars als que tenien en l’heràldica i en els bestiaris. Amb tota seguretat, les imatges religioses corresponien a les devocions predilectes d’aquells que les posseïen i, ocasionalment, pestat adquirides en alguna ocasió especial, com ara un pelegrinatge.