Festes de foc al Pirineu

El tronc que es fa teia

La festa té un preludi necessari, que és la preparació de les falles. Etimològicament la paraula falla prové del mot llatí facula, que vol dir “torxa”,és a dir, un estri que es pot encendre i pot il·luminar, encara que s’aplica a tota mena d’estris i material preparat per ser cremat. Els fars, faros,haros, taros o harts deriven del mot grec pharos. Un parell de mesos abans del solstici ja es tallen els troncs i comença la tasca de confecció de lesfalles, que varia segons la tipologia de cada lloc. A la vall d’Àneu, es fan amb troncs sencers de pi, pelats, asclats i ataconats, que s’estaran drets a laintempèrie fins al dia de la festa per tal que l’aire circuli per les escletxes i les assequi, cosa que en facilita la combustió. Es treballen de la mateixamanera que el faro, la falla major, l’haro i el brandon, si bé aquests estan més clivellats de falques per les seves grans dimensions.

Les falles de la Ribagorça són de dos tipus. Hi ha les anomenades rantiners, fetes amb troncs d’una sola peça, rebaixats fins a convertir-se en unmànec prim però amb el capçal sencer, esberlat amb tascons. Les altres, les més comunes, es fan amb trossos de teia treta del cor del pi fixats auna vara de freixe o avellaner amb claus i filferro. Se’n fan amb teia de pi negre i amb teia de pi roig. Les de Vilaller són molt singulars perquè esfan amb tres peces triangulars de fusta unides en forma piramidal i plenes de teies a l’interior.

Les falles fetes per voleiar, com les de la Vall d’Aran i les d’Andorra, s’elaboren amb escorça de bedoll, assecada i preparada amb plecs que es fixena una cadena o filferro. Les de Saünc, que també es fan voleiar, estan fetes també amb la pela de bedoll plegada, però en aquest cas fixades a unavara d’avellaner. Les faies del Berguedà es confeccionen amb una herba anomenada faiera, trenada en forma de columna i lligada. La diferènciaentre les falles de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola és que les primeres es fan només amb herba i les segones es munten a l’entorn d’un mànec.