Festes de foc al Pirineu

El foc que camina

Arriba la nit màgica en què el foc baixa caminant de dalt de la muntanya fins al mig del poble. Els fallaires, reunits al punt de partida, encenen unafoguera o el faro que tenen preparat, esperant que domini la foscor de la nit per encendre les falles i iniciar el descens. Cada participant, amb sevafalla encesa, s’afegeix a la corrua guiada pel cap de colla, que formarà un riu de foc enmig de la foscor. En general els trajectes són per camins, sibé hi ha descensos més difícils com el d’Isil, que es fa per un pendís molt irregular i vertical. Allí és on a més de les falles que porten els fallaires acoll, se n’estimben unes quantes pendent avall, que van tombant amb un esclat de guspires cada vegada que topen i retopen.

L’itinerari sol durar entre vint minuts i tres quarts d’hora depenent de cada lloc. A vegades el camí porta la serp de foc a adoptar formes concretes,com a Durro, on fan l’anomenada “s” de Sant Quirc. Sentir el crepitar del foc prop del clatell, el pes de la falla present a l’espatlla i el fum que impregnal’ambient alimenta la consciència de repetir un ritual ancestral. Antigament, baixar les falles tenia un sentit iniciàtic que investia el fallairede tot un prestigi davant la comunitat. Per a l’adolescent, el primer cop que baixava la falla era, i encara és, un ritu de pas que significa l’entradaal món dels adults, la prova de maduresa. El fallaire és qui pren el foc de la foguera del faro i, carregant-lo a coll, el porta a la plaça del poble; ésl’heroi que va a buscar a la muntanya el sol que es pon i, malgrat la dificultat del descens, el torna a la comunitat.

La festa també està preparada perquè hi participi tothom. Els infants que volen iniciar-se en la festa i la gent que no està en condicions de fer el camídes del faro, però que hi vol participar, s’esperen en un indret a prop del poble i, quan passen els fallaires, s’incorporen al seguici de foc amb la seva falla.