Dolors Piera entre els rosers

El 20 de gener i a l'edat de noranta-dos anys, ha mort a Santiago de Xile, on s'exilia quan en tenia trenta, la meva amiga Dolors Piera. Em diu el seu germà Sebastià des de Còrsega, on viu el seu exili, que la Dolors va morir envoltada de les seves filles, vuit néts i els besnéts. Els demanà ser incinerada i que la urna amb les seves cendres fos penjada entre els rosers del jardí d'una filla, per on passejà i reposa en la vellesa, que fou llarga i activa. A la cerimònia fúnebre, civil i senzilla, un dels seus néts acomiadà la iaia recordant per què fou tan estimada.

Dolors Piera i el seu company, Pere Aznar, crearen una família catalana al Xile que els acollí, com a tants republicans espanyols fugitius del feixisme que encengué la guerra d'Espanya. L'urc dels vencedors s'encebà amb militants com Dolors Mera, fundadora de la FETE, dirigent de la Unió de Dones de Catalunya i membre del CC del PSUC; quant a Pere Aznar, destacà com a dirigent del CADCI que jugà un paper rellevant en la resposta popular a l'alçament militar feixista a Barcelona.

El matrimoni Piera-Aznar organitzà la seva vida a Santiago de Xile i, amb altres compatriotes, crearen el Centre Català, del qual foren actius associats en jubilar-se, i van assumir les dificultats polítiques dels demòcrates del país d’acollida.

La Dolors Piera no perdé mai la consciència de pertinença la nació catalana. Rellegint avui la seva darrera carta, en la seva cal·ligrafia de mestra que ensenyà a escriure milers d'infants de les terres lleidatanes, a Bell-lloc i a Balaguer, la meva ciutat, que ella admirava. En acabar magisteri a l'Escola Normal de Lleida, ens visitaria sovint amb altres mestres cursillistes de la seva promoció i entrarien en relació amb balaguerins que lluitaven contra la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia absolutista, balaguerins com el meu pare, amb els quals la jove mestra nascuda a Santa Maria de Meià establí una amistat que duraria tota la vida. El pas dels anys no va afeblir aquells ideals perquè no eren superficials ni de circumstància. Reivindicaven un ensenyament modern, la coeducació i els mètodes pedagògics introduïts per Freinet, el pedagog provençal que refusa l'autoritarisme i promogué la formació de la personalitat en el treball de grup. Després de la seva experiència com a mestra rural, Dolors Piera fou seleccionada per ensenyar en una escola pilot del Patronat de Barcelona. L’intercanvi d'idees i projectes amb mestres estrangers amplià el seu horitzó, però sempre fou la noia de comarques obrint camins a la cultura amb accent lleidatà. En la seva carta em deia: «En la teva producció literària hi ha expressions que ens duen ressonàncies de la nostra terra noguerenca», la terra enyorada en la qual no ha pogut ser inhumada. Però sabent que el viatge s'acabava, demanà que les seves cendres fossin enterrades entre els rosers del jardí de la filla, on reposa des de finals de gener, després de noranta-dos anys de viure sabent el que volia fer de la seva vida. En la seva carta, que guardo com un tresor, s'acomiada amb aquestes paraules: «Continua essent la mateixa que m'ensenya a cantar La Internacional». La cantàvem quan anàvem de míting per les nostres terres noguerenques. La Dolors Piera Lloveras no ho va oblidar. Jo tampoc.