1959. Un sermó en català provoca les ires del director de La Vanguardia

El 1939 el director de l’ABC de Sevilla Luis de Galinsoga és nomenat director del barceloní La Vanguardia. El diari afegí Española a la seva capçalera i, com tota la premsa, assolí un extraordinari nivell de servilisme, obligat per les circumstàncies dictatorials. Vint anys després, el 21 de juny de 1959, assisteix a la missa a la parròquia de Sant Ildefons i el seu rector Narcís Seguer diu el sermó en català. Galinsoga va a la sagristia i dóna la seva targeta tot pronunciant la frase: «Todos los catalanes son una mierda».

El rector li escriu dient que li han suplantat la personalitat i Galinsoga, també per escrit, es ratifica. Hi ha una polèmica epistolar que ha estat reproduïda a “Materials d’història de la premsa a Catalunya: segles XIX i XX” (UAB, 1995) i a les memòries de Xavier Polo (Proa, 2005 i 2009) també es detalla. A partir d’aquesta polèmica, es genera un moviment popular de protesta dirigit per un molt jove Jordi Pujol.

 A primers de 1960 Galinsoga ha de dimitir forçadament. Josep M. Ainaud de Lasarte recull la versió que presentem del poema que va tenir una gran difusió i del que Joan Crexell va recollir fins a sis versions i dóna a conèixer a La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima (La Magrana, 1980). Al poema hi apareixen l’alcalde de Barcelona, el president de la Diputació i autoritats religioses com el bisbe de Barcelona o l’abat de Montserrat. En un llenguatge molt col·loquial i ple d’al·lusions conjunturals com “Pues no es tiempo de pescar” que fa referència al costum de Franco d’anar a pescar a l’estiu es fa una molt aguda sàtira de l’episodi.

A les seves memòries Nèstor Luján explica com Josep M. Espinàs i ell escriviren una versió que cantaren en un sopar a casa de l’editor de Destino Josep Vergés. Aquest 2017 l’ha recollit Albert Balcells en el seu volum Testimonis de la Catalunya contemporània (1985-1986) que aplega un centenar llarg de documents diversos sobre la història contemporània catalana.

 

  

Escuche quien quiera oírla

la historia tan singular

de don Luis de Galisonga

un castellano leal.

 

Que fue a tierras de moros,

de Catalanes, que es igual,

al grito de ¡ Viva España!

queriéndonos desasnar.

 

Galisonga era muy calvo,

calvo de tanto pensar,     

y por mucho que pensara

¡nunca aprendió el catalán!

        

Qué drama el de Galisonga,       

tenía oído de can,  

cuando en catalán le hablaban   

el sólo oía ladrar.   

 

Director de La Vanguardia,

no se puede pedir más.

Director del Puerto

Franco, que es bicoca sin igual.  

 

Un día se va a la iglesia

a oír misa y a rezar.         

Ya sube al pulpito el cura 

y comienza a predicar.

 

¿Qué pasa? Don Luis dice:

«este habla musulmán,    

este no es cura ni es nada,        

¡¡es un perro catalán!!»

        

Lleno de una santa ira     

ya no lo puede aguantar  

y al oír «Orate frates»     

entiende «Reseu germans».       

 

Ya entra en la Sacristía,   

se dirige al sacristán        

y  le dice «si esto es Misa,

es la misa de Companys» 

 

No le dan satisfacciones,  

da una tarjeta y se va,     

y dice la palabra «mierda»,        

que en su boca siempre está.     

                           

«Mierda dijo, dijo mierda»,        

le susurró el sacristán      

al Párroco Don Narciso,   

y éste al Obispo se va.     

                           

¿Mierda?, pregunta Modrego     

¡Mierda!, asegura, Jubany 

¡Mierda! asevera Porcioles

¡Mierda! ríe Buxó de Abaigar.     

                                     

¡Mierdal, dice Don Felipé  

al Capitán General 

¡Mierda!...  vacila Don Pablo      

¡Mierda! dice Miró Sans.   

                  

«Ha dit que érem una merda»,

rió Julià de Campmany.

¡Mierda!, le dice Tarín

al Abad Montserrat.

 

Los «rojo-separatistas»

escriben sin descansar

dicendo que dijo «mierda»

Galinsoga al sacristán.

 

¡Mierda!, dice Don Camilo,

que es Ministro y General

y al Pardo llega la mierda

cuenta la revista «Time».

 

Ya se reúne el Gobierno,

pues no es tiempo de pescar,

ya les informa el Ministro

y todos se echan a temblar.

 

¡Que Galisonga se vaya!,

es el grito general.

Ved cómo los grandes pagan

la larga fidelidad.

 

Galinsoga ya se ha ido,

No le han dicho ni «adeu–siau»,

Y Aznar, que le sustituye,

Ya se aprende el «Déu vos guard».

 

Se suscribe a la Selecta,

De Crucet y de Borràs,

Y también a la Bernat Metge

Que tiene Ramon Guardans.

 

Aprende a bailar sardanas

Y a cantar en catalán

la «Sardana de les monges        

en la fiesta del Nou Camp.

                  

Se pone la barretina        

para ir a Montserrat,       

exhibiendo en la solapa   

«les quatre barres de sang»       

 

Y aquí termina la historia 

de un periodista sin par,  

e un hombre que dijo Mierda     

y más le valiera callar.