La dels setanta i la dels vuitanta van ser dues dècades transcendents plenes de canvis socials, econòmics i polítics que van dotar a escriptors, músics i fotògrafs d’una rellevància social culminant. En aquell context, també els artistes tindrien un paper destacat més enllà de l’àmbit cultural.

Tots els canvis que anirien produint-se al llarg del tardofranquisme, la transició i els primers anys de la nova etapa autonòmica, podem seguir-los a través de les importants capçaleres de premsa de l’època. Així, avui, l’hemeroteca ens ofereix una visió cabdal per entendre els compassos d’aquells anys.

Aquest compromís dels artistes amb la societat i el seguiment que els diaris feien dels esdeveniments artístics, podem trobar-los sintetitzats en la figura del pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement.

L’artista, després d’haver-se format a la Barcelona dels anys quaranta i d’haver donat a conèixer les seves pintures cubistes en exposicions a la Sala Gaspar i als prestigiosos Salons d’Octubre, el 1957 va fer el pas a París, on va connectar amb els corrents internacionals de l’art. Contraposada a la grisa Espanya franquista, la capital francesa era un espai de llibertat per la intel·lectualitat catalana i els seus artistes.

Al tornar de París, als primers anys seixanta, les referències a Palau Ferré seran habituals a la premsa del moment, d’El Noticiero Universal a la revista Destino, passant per la Hoja del Lunes i, d’una manera especialment prominent, per El Correo Catalán, rotatiu que tindria en Palau Ferré, el seu pintor de referència: l’artista il·lustraria portades especials del diari, i els periodistes feien un seguiment periòdic dels quadres que ideava Palau Ferré.

A diferència d’altres pintors de la seva generació, Maties Palau Ferré no es pot considerar un artista polític, però sí compromès amb la societat i el seu esdevenir: “L’artista ha de fer pensar, però jo crec que nomes ha d’indicar la idea deixant a cada espectador un ampli camp de possibilitats per completar l’obra amb la seva pròpia experiència”, deia Palau Ferré.

El 1971, en una entrevista al Diario de Barcelona, amb el flamant periodista mallorquí Josep Melià, Palau Ferré detallava que “tinc, naturalment, les meves idees. Segueixo tot el que passa en el món amb una immensa curiositat. Però sols m’interessen les revolucions socials perquè elles ajuden de veritat els pobles a ser més feliços”.

Fruit de la seva pròpia experiència personal, en la qual el 1974 el Tribunal Suprem va  condemnar-lo a pintar a metres quadrats, com a conseqüència de les clàusules d’un contracte que havia signat amb un marxant, Palau Ferré intensificaria la seva col·laboració amb entitats socials i culturals, i els seus quadres serien el millor altaveu de campanyes solidàries de diverses ONG a favor dels Drets Humans.

 Així, en el cartellisme és on veiem les obres mes simbòliques i compromeses de Palau Ferré. El 1982, a petició d’Amnistia Internacional l’artista idea Llibertat, una tinta xinesa sobre paper especialment emotiva, amb un home i una dona dibuixats d’un sol traç que alliberen tres coloms groc, vermell i blau, d’intens cromatisme.

L’organització, fundada el 1961 a Anglaterra, era –i és- la principal abanderada mundial a favor de l’alliberament dels presos polítics i de consciència i en pro dels Drets Humans.

Com en el cas d’Amnistia Internacional, Palau Ferré també donaria suport a través de les seves creacions artístiques a projectes ben diversos: del Memorial per la Pau Josep Vidal Llecha a Mundo Vivo, d’Ayuda en Acción a la Federació Catalana de Voluntariat Social.

Sempre amb l’objectiu que l’art també pogués contribuir a construir un món millor.