El Rector de Vallfogona: auge, declivi i retorn d’un mite nacional

5. Segles XVI i XVII. Origen i consolidació d’un mite

Poc després de la mort de Garcia, comencen a aparèixer manuscrits miscel·lanis que recopilen els millors poemes dels autors catalans del moment, i les seves composicions sempre són les que ocupen més pàgines. Però podem afirmar que és durant la dècada de 1640 quan el Rector assoleix la consideració de clàssic modern: Gaspar Sala dedica grans elogis als seus versos dins el libel polític Proclamación católica, divulgat poc després de la revolta dels Segadors (1641), i Francesc Fontanella l’identifica com a referent de la poesia catalana moderna dins el Vexamen pronunciat a l’Acadèmia de Sant Tomàs el març de 1643.

L’any 1703 es publica, a l’empara de l’Acadèmia dels Desconfiats —antecessora de l’actual Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona—, la primera edició de l’obra completa del Rector. Aquesta edició és clau en la canonització de l’obra de Garcia, ja que constitueix el model del qual han partit —de forma directa o indirecta— la major part de les edicions fetes fins als nostres dies.

Ja des del segle xvii, circulen acudits, cançons i anècdotes gracioses amb el Rector com a protagonista. Sovint hi apareix acompanyat de personatges com el bisbe, el vicari, els habitants de Vallfogona i, sobretot, els que esdevindrien els seus companys de repartiment més habituals i entranyables: l’escolà i la majordona.

La majoria d’aquestes anècdotes formaven part de l’humor clerical de l’època, és a dir, no tenien cap relació amb la vida de Garcia, però tot i això tenen una enorme difusió i fan que el personatge del Rector s’instal·li ràpidament en l’imaginari col·lectiu català. La popularitat del Rector com a poeta i com a personatge només es pot comparar amb la d’un altre religiós: Jacint Verdaguer. De fet, Garcia prefigura la idea de poeta nacional que a finals del segle xix acabaria encarnant Mossèn Cinto.