La pragmàtica de Carles III del 1783. Un document legislatiu sobre el poble gitano

A partir del 30 d'octubre

El Museu d’Història de Catalunya presenta un document relacionat amb la història del poble gitano a la península Ibèrica. Es tracta d’una pragmàtica dictada pel rei Carles III el 1783, que ha estat cedit pel seu propietari Josep Castellà i Suriñach. La pragmàtica és un document de gran interès per a la col·lecció estable del museu que té la voluntat d’incloure testimonis de la història dels gitanos a la història compartida de Catalunya.

Una pragmàtica és una «ordinació o decret del sobirà sobre matèria de dret públic, amb força obligatòria semblant a la de la llei, però que té l’origen en l’exclusiva voluntat del monarca sense compartir el seu poder amb les corts».1 Les pragmàtiques van ser un tipus legal propi de l’Antic Règim, les atorgava el rei i, en el cas del Principat de Catalunya, també el seu lloctinent.

Aquesta pragmàtica no va ser la primera ni l’única que afectà el poble gitano. Els Reis Catòlics, el 4 de març de 1499, van signar una pragmàtica amb l’objectiu d’assimilar els gitanos i fer-ne desaparèixer la singularitat. Un recull de legislació elaborat pel professor Jesús Salinas2 relaciona que des d’aquesta primera pragmàtica fins a la darrera de Carles III, del 19 de setembre de 1783, es van dictar més de 250 provisions formals contra la població gitana, entre les quals 28 pragmàtiques reials i decrets del Consell de Castella i més de 20 edictes publicats a Catalunya, Navarra, Granada i València.

La historiografia moderna no té una posició unànime respecte de si les lleis de la Corona d’Aragó foren més o menys favorables que les de la Corona de Castella a la presència gitana a la Península, però coincideixen en què la política borbònica, i en concret la de Carles III, fou la més positiva per a l’assimilació, a partir de la pragmàtica del 1783.

El propòsit d’aquesta llei fou la desaparició de la població gitana com a comunitat diferencial, amb una cultura, unes activitats econòmiques, uns costums, unes tradicions i una llengua pròpia. Aquesta ideologia estava en sintonia amb la proposta d’un estat liberal que incorporava algunes idees il·lustrades, unificadores i centralistes de Carles III. Tal com ja s’havia proposat, sense èxit, en altres moments de la història, es recuperava com a solució l’assimilació de la cultura romaní per decret i es castigava la diferència amb penes molt dures.

Aquesta va ser la darrera pragmàtica i va estar vigent fins a la llei del 1878, proclamada pel rei Alfons XII. La majoria dels historiadors coincideixen a destacar que aquesta llei no va aconseguir els seus objectius d’assimilació del poble gitano i va potenciar-ne la marginació i localització en zones fora muralles de les ciutats, tot i que van poder recuperar en part la seves activitats econòmiques, bàsicament de comerç i intercanvi.

Tal com coincideixen historiadors i juristes, no fou fins a la derogació del Codi Penal del 1848 i sobretot la Constitució republicana del 1931 que es va establir taxativament que totes les persones espanyoles són iguals per llei. La Constitució del 1978, a l’article 14, estableix que: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.»

Explora els àmbits del «Museu Presenta»

Galeria de fotografies

Galeria de documents

Galeria de textos

Explore our history Explore our history Prepare the visit Prepare the visit Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacidad | Declaració d’Accessibilitat