Segona sessió del seminari permanent "De la revolució al populisme i del populisme a la revolució" dedicada a la noció i l'experiència contemporània dels totalitarismes. Aquest seminari itinerant està organitzat pel Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.  

De la revolució al populisme i del populisme a la revolució 

La flama de la Revolució d’Octubre sembla extingida. La celebració del centenari de 1917 així ho acredita, puix que l’efemèride es viu entre la nostàlgia eixorca i l’enèsima impugnació. Què pot significar ser revolucionari avui? Quines són les possibles lliçons que es poden extreure d’Octubre roig? Si abans el fantasma del comunisme rondava Europa, ara una naturalesa encara més fantasmagòrica, el populisme, l’ha substituït arreu del món. Però el populisme no és necessàriament revolucionari. Ni tan sols podem dir que el populisme sigui res de concret: apareix com una amenaça multiforme que porta, captiu en el seu nom, el vell poble que molts ja havien donat precipitadament per mort.

En el cas que hom es proposi de posar en relació la revolució i el populisme, una munió de preguntes semblen brollar de l’espai intermedi que s’hi configura. Pensar aquest espai intermedi en termes aliens a la mediació, és a dir, en termes que no apunten a cap forma de relació simètrica entre la revolució i el populisme, permet d’anar descobrint les formes que el gest crític fa manifestes. Potser és la revolució la veritat del populisme? O potser és el populisme la veritat de la revolució? Dit altrament, potser és el populisme – per al poble i en nom del poble que atresora – la forma – política – veritable de la revolució? I a l’inrevés?

Totalitarisme(s)

Si acordem, amb Hannah Arendt, que tota forma de govern totalitària es recolza en la participació d’un fals subjecte tal que la massa, el qual entrega la seva capacitat d’acció a un líder que el considera tan sols en qualitat de mitjà per aconseguir una fi en nom d’un ideal, podem acordar alhora amb Alain Badiou que la revolució de 1917 “va ser tot allò que hom vol que sigui excepte totalitària”? Podem afirmar amb ell que només és possible titllar la revolució de totalitària quan, en defensa de la desigualtat i de l’opressió, hom en desacredita el compromís amb la diferència sense abandonar la lluita per una idea que és la idea d’igualtat? I, a la vegada, podem subscriure aquesta fi al populisme de manera que aquest guanyaria el caràcter revolucionari que hom tendeix a negar-li?

Alhora, reflexionar sobre el populisme avui no és possible sense una mirada sobre el perill dels totalitarismes en relació a la desvirtut de les institucions, discursos i garanties democràtiques que han de garantir el vincle de pertinença que sembla constituir el subjecte polític com a subjecte sobirà. Però, què s'esdevé quan l'Estat total dels orígens del totalitarisme s'ha transmutat en un Estat mínim subordinat a les dinàmiques del capitalisme? Què se'n fa, d'aquell vincle i què se'n fa, aleshores, del poble? Quina és la relació possible entre l'Estat i la Revolució (Lenin)? I entre el totalitarisme i la Revolució? Al cap i a la fi, el populisme continua aspirant, per nous mitjans, a una "conquesta de l'Estat", la qual cosa el fa sempre sospitós de totalitarisme.

Programa 

10.30h. Retrospectiva: Begonya Saez Tajafuerce i Oriol Farrés Juste.

10.45h. Anàlisi crítica: Gerard Vilar Roca,  L’estetització del mal. El triomf de la voluntat, de Leni Riefenstahl.

11.30h. Intervenció des de la psicologia: Andrés Armengol, La ferocitat de l’Ú.

12.00h. Intervenció des de la sociologia: Eunice Romero, Un sol poble. Nació, migritud i pertinença a la Catalunya contemporània.

12.30h. Reflexions finals.