Puig i Cadafalch

Presidència de la Mancomunitat i grans projectes urbans (1917-1923)

El mes de novembre del 1917 va ser elegit president de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec en el qual succeïa el seu amic i correligionari a la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba. La seva acció política es va caracteritzar per la modernització i la tecnificació del govern amb el desplegament de grans projectes d’infraestructures arreu del país, especialment viàries i de telefonia, com també d’equipaments culturals, xarxa de biblioteques, ensenyament, assistència i sanitat, acompanyats de la creació de nous aparells tècnics d’alta qualificació (cartografia, geologia, meteorologia o restauració). Aquesta base institucional ha esdevingut fonamental en l’articulació de la Catalunya contemporània, des de la Generalitat republicana fins a l’actualitat.
Va ocupar el càrrec en un període de creixent tensió social i d’enfrontament del catalanisme al nacionalisme espanyol, que va portar, el 1923, al cop d’estat del general Primo de Rivera. Després d’una ambigua posició inicial, la repressió del nou dictador el va obligar a deixar la presidència i marxar a l’exili. Durant aquests mateixos anys va desenvolupar una important activitat professional amb grans projectes de renovació urbana a Barcelona i d’altres de molta significació simbòlica, com ara la reforma del monestir de Montserrat. 

Cronologia

Casa familiar pròpia al carrer de Provença a Barcelona

1917

L’avantprojecte general de l’exposició internacional d’indústries elèctriques que havia elaborat el 1915 per a Montjuïc pren força en la seva execució i en desenvolupa projectes complementaris

1917

Inici dels treballs de reforma al monestir de Montserrat, que es van prolongar fins a la dècada del 1930, i comprenen el refectori, la biblioteca i el claustre, entre altres edificacions

1917

Inici dels treballs d’excavació arqueològica, restauració i urbanització de les esglésies de Sant Pere de Terrassa i el seu entorn, que arriben fins a la dècada del 1930

1917

Presidència de la Mancomunitat de Catalunya

1917-1923

Edificació de les quatre columnes de l’exposició de Montjuïc, enderrocades el 1928 i reconstruïdes l’any 2010

1919

Des de la Mancomunitat encapçala el projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya, elaborat després d’una intensa campanya i rebutjat per les autoritats espanyoles

1919

Davant l’intent d’espoli de les pintures murals romàniques pirinenques, n’acorda amb la Junta de Museus de Barcelona el trasllat al museu de Barcelona. L’operació s’executa els anys següents

1919

Conflicte amb el bisbe de Barcelona i la jerarquia eclesiàstica espanyola per actituds contràries al catalanisme

1919

Excavació del teatre romà de Tarragona i estudi d’altres monuments de la ciutat

1919

Casa de Joan Pich i Pon a la plaça de Catalunya de Barcelona

1919-1921

Enfrontament amb el filòsof Eugeni d’Ors, que és apartat de les seves funcions a la Mancomunitat

1920

Des del govern de Mancomunitat impulsa i aprova el Pla Sexennal d’aquest organisme

1920

Recepció oferta al mariscal de l’exèrcit francès Joseph Joffre, heroi de la Gran Guerra i president dels Jocs Florals, amb motiu de la qual és  objecte d’una campanya d’amenaces de mort per sectors espanyolistes

1920

Premi Raoul Duseigneur de l’Académie des Inscriptions et des Belles Lettres de París pels seus treballs arqueològics

1920

Pavellons d’Art Modern, posteriorment dits d’Alfons XIII, i Victòria Eugènia, de l’exposició de Montjuïc

1920-1923

Casa Casarramona al passeig de Gràcia de Barcelona

1921-1923

Presidència a Montblanc de la celebració de la donació a la Mancomunitat del portal de Bover i inici de la restauració de la muralla

1922

Projecte de la reforma de la plaça de Catalunya de Barcelona, encarregat després d’intermitents estudis iniciats el 1915

1922-1924

Casa Guarro a la via Laietana de Barcelona

1922-1927

Presidència dels actes oficials de recepció d’Albert Einstein, convidat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat

1923

Acceptació inicial del cop d’estat del general Primo de Rivera i reacció davant la immediata repressió contra el catalanisme

1923

Marxa a l’exili a França a finals de desembre per dedicar-se a l’estudi de l’art romànic europeu, en deixar la presidència de la Mancomunitat. La repressió l’obliga també l’any següent a abandonar els projectes de l’exposició de Montjuïc i la plaça de Catalunya

1923

Barcelona i els grans projectes urbans

A banda de l’activitat constructora per a particulars, Josep Puig i Cadafalch es va projectar sobre Barcelona de tres maneres. En primer lloc, com a articulista amb l’exposició del seu ideari polític i cultural del model urbà, enemic del pla Cerdà, que considerava superat davant l’accelerat creixement de Barcelona i els nous requeriments com a capital. En segon lloc, va traslladar aquests plantejaments a la planificació municipal d’infraestructures i serveis moderns (1902-1905). I, en tercer lloc, va participar directament en l’activitat urbanitzadora d’algunes de les grans obres ciutadanes del primer quart del segle XX. El seu concepte de ciutat feia èmfasi en l’adquisició d’un fort caràcter monumental i cívic, fonamentat en els valors de bellesa pública propis del noucentisme.

D’acord amb els nous plantejaments, va impulsar el concurs d’un pla d’enllaços que va guanyar Léon Jaussely (1905). Més endavant va intervenir en operacions urbanes de gran magnitud, com la revisió del tram central de la via Laietana, l’ordenació de la plaça de Catalunya i el projecte d’implantació d’una gran mostra a Montjuïc, finalment esdevinguda Exposició Internacional (1929). Hi va idear un eix ascendent monumental i significat per quatre columnes, símbol del país i coronat pel gran edifici del Palau Nacional.

La darrera arquitectura (1920-1930)

Malgrat la gran tasca política i governamental que va dur a terme durant la presidència de la Mancomunitat, el seu despatx d’arquitectura va continuar actiu i va treballar, sobretot, en els grans projectes urbans iniciats cap al 1915, fins que, amb la imposició de la dictadura el 1923, li foren retirats. També va emprendre significatives promocions particulars a Barcelona, com ara el gran casal de Joan Pich i Pon (1919-1921), la casa Casarramona (1921-1923), la casa Guarro (1922-1927) i, una mica més tard, la casa Rosa Alemany (1928-1931).

En aquestes obres va traslladar a una dimensió més monumental els principis definits en la seva primera etapa noucentista amb un ús elegant de l’ornament, de vegades pròxim a l’art déco. Constructivament hi va abandonar l’edificació tradicional per incorporar materials i estructures noves a partir de l’ús del formigó, alhora que definia programes d’usos innovadors que combinaven les oficines amb l’habitatge i on la residència principal era desplaçada a les plantes superiors de manera pionera. Al mateix temps es va iniciar en altres tipologies arquitectòniques modernes, com ara pavellons d’exposició o cinemes. 

Àmbit següent

Enfront de les grans convulsions del segle (1924-1956)

Àmbit anterior

La casa i l’espai de treball (1917-1956)
Explora la història Explora la història Organitza't la visita Organitza't la visita Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Declaració d’Accessibilitat