El Rector de Vallfogona: auge, declivi i retorn d’un mite nacional

3. La poesia del Barroc

El Barroc neix a la segona meitat del segle xvi i dura fins a la primera meitat del xviii. És una estètica marcada pel convenciment que la realitat no és sinó un engany produït pels sentits. Per això, l’artista abraça la idea del desengany, que permet accedir a la veritat que es troba més enllà de les aparences.

En poesia, això es plasma en un efecte de distanciament, que el lector ha de saber superar si vol entendre el sentit últim del missatge que es transmet. Aquest efecte s’aconsegueix a través de l’experimentació amb les formes expressives, tant en el pla lingüístic —ús de l’hipèrbaton, cultismes, neologismes— com en el semàntic —profusió de dobles sentits i metàfores—, però també amb la creació d’associacions impensades entre imatges, conceptes i idees. Els poemes es conceben com a reptes i per treure’n el significat el lector ha de saber esmolar l’enginy i mobilitzar al màxim els seus coneixements lingüístics, literaris i culturals.

A principis del segle xvii es produeix una renovació de la poesia culta en català que és comparable amb la dels trobadors, al segle xiii, o de la Renaixença, al xix. És el resultat de l’adopció de les formes mètriques de la tradició italiana i castellana i dels gèneres, els tòpics i els codis expressius del Barroc.

Garcia adapta la moda barroca al català. Destaca per una gran facilitat versificadora i perquè forja una llengua, versàtil i d’una gran expressivitat, que aconsegueix un equilibri molt atractiu entre l’argot cultista i el català viu, sovint esquitxat de trets col·loquials. Aviat es converteix en un model que seguiran tota una constel·lació de poetes, sovint anònims. Només durant la primera meitat del segle, els poemes conservats es compten per centenars, molts d’ells, encara avui inèdits.