Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Twitter
FacebookPalau Episcopal de Solsona
-
Galeria de peces
-
Ossets (Joc infantil)
Mònica Vicens
Soc de Fondarella i vinc en representació de la meva àvia. Us porto uns ossets amb què ella jugava quan era petita. Són ossos de corder. Ens explica que la seva mare comprava a la carnisseria unes potes de corder per fer una mica de brou, els ossos que sobraven, els netejaven i amb això podia jugar. S’ajuntaven les nenes al carrer, perquè era més aviat un joc de nenes, i dibuixaven amb un guix un quadrat a terra. El joc consistia a dir com es pensava que cauria l'os i a llançar-lo, tot cantant: “Neta, cor, clot, panxa, al dret i un de fet”. Guanyava qui endevinava més vegades de quina manera cauria l’osset; en canvi, a qui s’equivocava se li restava un osset o quedava eliminada.
-
Revista L’Infantil
Mossèn Ramon Vilades
Us porto la revista L’Infantil, considerada la primera revista en català després de la Guerra Civil. Va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951 amb l’aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique Tarancón. Eren els estudiants del seminari major (de filosofia i teologia) els que s’ocupaven de redactar la revista, sota la direcció de Mossèn Climent Forner, i recordo que els dibuixos els feia mossèn Joaquim Calderer que va acabar sent el director del Museu de Solsona.
El bisbe Tarancón va publicar una pastoral que es deia El pan nuestro de cada día i on defensava els drets de viure dels treballadors, i que va suposar un revulsiu. Aleshores el règim el va “castigar” i el va enviar al bisbat de Solsona durant 18 anys.
-
Original del llibre Rovelló i il·lustració
Fina Tàpias
Vinc de Manresa i us porto l’original del llibre Rovelló, de Josep Vallverdú, escrit a màquina amb paper reciclat, l’any 1968. L’escriptor el va regalar al meu marit, Josep Maria Aloy, que era el seu biògraf, l’any 2009. La relació entre ells dos es remunta a l’any 1982, en què el Josep Maria era mestre a l’escola Badia-Solé de Manresa. Quan va treballar el llibre Rovelló amb els alumnes va demanar a l’autor que vingués a fer una xerrada al centre. I a partir d’aquell moment, la relació es va anar enfortint. En Josep Maria va fer un treball a l’escola dedicat a la figura de l’escriptor, amb el qual va guanyar un premi Baldiri Reixach. Temps després en Vallverdú li va proposar que fos l’autor de la seva biografia, que es va publicar el 1998. A l’acte del trentè aniversari del Rovelló, organitzat pel Josep Maria el 2008 a Manresa, el mateix Vallverdú va dibuixar in situ com s’havia imaginat el gosset protagonista, i el va regalar al nostre fill.
El Rovelló també va ser protagonista quan en Josep Maria va morir. A l’acte de comiat, en Vallverdú va dedicar-li unes paraules i va dibuixar el gosset que sempre estava alegre però amb una expressió trista, i és aquesta il·lustració.
-
Trompetí
Marisol Teixidó
Vinc de Seròs i he portat lo trompetí d’un oncle del meu avi que va treballar a l’embassament de Terradets i al Canal de Seròs. L'utilitzava com a cap d'obra durant la dècada de 1930-1940 per cridar els treballadors a l'inici i al final de la jornada. Totes aquestes obres hidràuliques d’aprofitament de recursos hídrics per generar energia les va liderar l’empresa La Canadenca, la primera gran central hidroelèctrica de tot l’Estat espanyol.
El meu oncle avi va conèixer i tractava personalment el senyor Pearson, l’enginyer nord-americà que va creure i invertir en el projecte.
-
Corones del Carnaval de Solsona
Jaume Porredón
Em coneixen pel Campa perquè els meus pares eren els campaners de la catedral. Us porto la primera corona del Gegant Boig i la de la Geganta Boja. Ho va dissenyar el Manel Casserras, un geganter, l’any 1974. Va inventar el primer gegant articulat de Catalunya, que és el Gegant Boig. Aquí els gegants de carnaval no deixen de ser una sàtira de la Festa Major de Solsona. La corona original era de cartró, i més endavant la van substituir per una de metall perquè era més resistent.
Quan vaig tornar de la mili amb 20 anys, vaig ser un dels impulsors de recuperar el Carnaval de Solsona l'any 1971, el primer a desafiar el règim franquista i a reaparèixer en el marc del calendari festiu.
-
Cartell i Capgròs de la Fira de Tàrrega
Josep Minguell
Vinc de Tàrrega i us porto el cartell de la primera Fira del Teatre de Tàrrega i un capgròs de la companyia de teatre POTS DE TEATRE, que va actuar a la primera edició de la Fira el 1981. Jo vaig participar en l’organització i creació del festival. La idea de fer la fira de teatre a Tàrrega va néixer després del cop d’estat del 1981. Si els militars havien ocupat el carrer amb les armes i els tancs nosaltres volíem ocupar el carrer amb l’art, el teatre i la vida.
El cartell és un dibuix meu, vaig voler explicar el que succeeix en una plaça, el que hi ha al terra, els peus de la gent, i al seu davant algú que actua. El capgròs forma part dels elements que teníem d’atrezzo per als espectacles de carrer.
Amb el lema «El carrer és casa nostra», vam pensar que la festa major seria un bon moment per crear un bon espectacle: tres dies i tres nits de festa per defensar els valors democràtics amb una festa popular que arribés a tothom. Vam anar a veure Els Comediants i el projecte es va fer en dos mesos i sense pressupost.
-
Mirall amb una utilitat secreta
Robert Duró
Vinc de Biscarri i us he portat un mirall que té una utilitat secreta. Serveix per infligir una càstig a Franco. El que fa el càstig és el meu padrí Antoni Fort Duró, que era d’ideologia republicana i catalanista, i com que no tenia gaire simpaties pel dictador va decidir posar-hi aquest retrat de Franco, castigat de cara a la paret. Com que ell havia sigut mestre el va castigar com si fos un nen quan feia una malifeta.
El mirall va estar molts anys a la sala gran de cal Ton, que feien de cafè, a Biscarri, actualment encara és a casa, i, des de l’any 1940, continua aplicant aquest càstig figurat al general rebel. La fotografia era una portada del diari La Vanguardia de l’1 d’abril de 1940. Es va fer subscriptor del diari quan es va acabar la guerra, suposem que amb la intenció de seguir els fets de la Segona Guerra, perquè el meu padrí, com molts altres republicans, tenien l’esperança que quan les potències feixistes perdessin els aliats combatrien la dictadura de Franco.
-
Sabre
Carles Garriga
Vinc d’Alcoletge i he portat el sabre del meu padrí Esteve Garriga Mallafré, que va ser militar des de la seua joventut, de l'any 1917 fins a l'any 1939. Va resultar ferit a la campanya del Marroc i a Lleida ciutat l’any 1933, durant un assalt a La Panera, i va ser amb aquest sabre. Si no fos pels papers que conservo no sabria res de la seva vida. Ell explicava poc i jo era molt jove per entendre el que pogués dir. Gràcies a aquests papers on hi ha el seu historial militar i altres documents, vaig saber que durant els tres anys de Guerra Civil ell va estar amb l'exèrcit republicà, per la qual cosa després va ser jutjat i empresonat.
-
Botes de l'exèrcit alemany
Jaume Ferrer i Teresa Carrera
Us portem unes botes militars que van pertànyer a l’exèrcit alemany durant l’ocupació francesa. Els soldats controlaven la frontera entre l’estat francès i l’estat espanyol a la Cerdanya [Jaume Ferrer]. Nosaltres vivíem a Saneja, a poca distància de Puigcerdà. Érem pagesos i teníem finques dintre de França on portàvem el bestiar a pasturar. Allà es trobava mon pare molts dies amb els alemanys i van establir relacions i li van donar les botes al meu pare [Teresa Carrera]. Eren els anys 1942-1944, i ells eren soldats ocupants, però la necessitat i el dia a dia feia que mantinguessin vincles. Les botes podien haver estat un regal d’agraïment pel sucre que el pare els havia proporcionat, o bé un intercanvi entre ell i un soldat.
-
Sagrari portàtil
Nil Boix
Soc de Riner i us porto un sagrari portàtil, un objecte litúrgic que servia per guardar les hòsties consagrades durant una cerimònia religiosa. Sempre ha pertangut a la meva família i es va fer servir durant la Guerra Civil per fer misses clandestines. La meva família acollia i amagava monjos i capellans que feien servir aquest sagrari per fer misses o portar el viàtic als malalts. Qualsevol manifestació de religió, de fe, era motiu suficient per causar un empresonament, una persecució, o la mort.
Al costat de casa meva, El Soler de l’Avellanosa, hi el santuari del Miracle. Un dels membres d’aquesta comunitat era un monjo que es deia Gerard Lladós i és el que més temps va passar amagat a casa, amagat en una habitació que hi ha al sostre.
-
Bicicleta Filiprim
Eva Torrente
Vinc d’Almenar i us porto una de les bicicletes que es sortejaven entre el públic que assistia al mític programa Filiprim. Per a mi és important, perquè vam anar amb l'escola al programa dos dies abans del meu aniversari i em va tocar al sorteig. Quan vam arribar ens van donar una bossa del patrocinador i a dins hi havia un número, el meu era el 47. Va començar el programa i de cop i volta va entrar l’encarregat portant un cubell ple de boles i el senyor Bachs va treure una bola amb el número 47. Em van fer sortir i de seguida vaig veure el senyor encarregat amb la bici. Era la primera vegada que anava a la tele. El programa Filiprim, amb el seu presentador, el senyor Bachs i l’encarregat, va ser un dels programes més populars de la programació de TV3 durant la dècada del 1980-1990.
-
Ossets (Joc infantil)
Mònica Vicens
Soc de Fondarella i vinc en representació de la meva àvia. Us porto uns ossets amb què ella jugava quan era petita. Són ossos de corder. Ens explica que la seva mare comprava a la carnisseria unes potes de corder per fer una mica de brou, els ossos que sobraven, els netejaven i amb això podia jugar. S’ajuntaven les nenes al carrer, perquè era més aviat un joc de nenes, i dibuixaven amb un guix un quadrat a terra. El joc consistia a dir com es pensava que cauria l'os i a llançar-lo, tot cantant: “Neta, cor, clot, panxa, al dret i un de fet”. Guanyava qui endevinava més vegades de quina manera cauria l’osset; en canvi, a qui s’equivocava se li restava un osset o quedava eliminada.
-
Revista L’Infantil
Mossèn Ramon Vilades
Us porto la revista L’Infantil, considerada la primera revista en català després de la Guerra Civil. Va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951 amb l’aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique Tarancón. Eren els estudiants del seminari major (de filosofia i teologia) els que s’ocupaven de redactar la revista, sota la direcció de Mossèn Climent Forner, i recordo que els dibuixos els feia mossèn Joaquim Calderer que va acabar sent el director del Museu de Solsona.
El bisbe Tarancón va publicar una pastoral que es deia El pan nuestro de cada día i on defensava els drets de viure dels treballadors, i que va suposar un revulsiu. Aleshores el règim el va “castigar” i el va enviar al bisbat de Solsona durant 18 anys.
-
Original del llibre Rovelló i il·lustració
Fina Tàpias
Vinc de Manresa i us porto l’original del llibre Rovelló, de Josep Vallverdú, escrit a màquina amb paper reciclat, l’any 1968. L’escriptor el va regalar al meu marit, Josep Maria Aloy, que era el seu biògraf, l’any 2009. La relació entre ells dos es remunta a l’any 1982, en què el Josep Maria era mestre a l’escola Badia-Solé de Manresa. Quan va treballar el llibre Rovelló amb els alumnes va demanar a l’autor que vingués a fer una xerrada al centre. I a partir d’aquell moment, la relació es va anar enfortint. En Josep Maria va fer un treball a l’escola dedicat a la figura de l’escriptor, amb el qual va guanyar un premi Baldiri Reixach. Temps després en Vallverdú li va proposar que fos l’autor de la seva biografia, que es va publicar el 1998. A l’acte del trentè aniversari del Rovelló, organitzat pel Josep Maria el 2008 a Manresa, el mateix Vallverdú va dibuixar in situ com s’havia imaginat el gosset protagonista, i el va regalar al nostre fill.
El Rovelló també va ser protagonista quan en Josep Maria va morir. A l’acte de comiat, en Vallverdú va dedicar-li unes paraules i va dibuixar el gosset que sempre estava alegre però amb una expressió trista, i és aquesta il·lustració.
-
Trompetí
Marisol Teixidó
Vinc de Seròs i he portat lo trompetí d’un oncle del meu avi que va treballar a l’embassament de Terradets i al Canal de Seròs. L'utilitzava com a cap d'obra durant la dècada de 1930-1940 per cridar els treballadors a l'inici i al final de la jornada. Totes aquestes obres hidràuliques d’aprofitament de recursos hídrics per generar energia les va liderar l’empresa La Canadenca, la primera gran central hidroelèctrica de tot l’Estat espanyol.
El meu oncle avi va conèixer i tractava personalment el senyor Pearson, l’enginyer nord-americà que va creure i invertir en el projecte.
-
Corones del Carnaval de Solsona
Jaume Porredón
Em coneixen pel Campa perquè els meus pares eren els campaners de la catedral. Us porto la primera corona del Gegant Boig i la de la Geganta Boja. Ho va dissenyar el Manel Casserras, un geganter, l’any 1974. Va inventar el primer gegant articulat de Catalunya, que és el Gegant Boig. Aquí els gegants de carnaval no deixen de ser una sàtira de la Festa Major de Solsona. La corona original era de cartró, i més endavant la van substituir per una de metall perquè era més resistent.
Quan vaig tornar de la mili amb 20 anys, vaig ser un dels impulsors de recuperar el Carnaval de Solsona l'any 1971, el primer a desafiar el règim franquista i a reaparèixer en el marc del calendari festiu.
-
Cartell i Capgròs de la Fira de Tàrrega
Josep Minguell
Vinc de Tàrrega i us porto el cartell de la primera Fira del Teatre de Tàrrega i un capgròs de la companyia de teatre POTS DE TEATRE, que va actuar a la primera edició de la Fira el 1981. Jo vaig participar en l’organització i creació del festival. La idea de fer la fira de teatre a Tàrrega va néixer després del cop d’estat del 1981. Si els militars havien ocupat el carrer amb les armes i els tancs nosaltres volíem ocupar el carrer amb l’art, el teatre i la vida.
El cartell és un dibuix meu, vaig voler explicar el que succeeix en una plaça, el que hi ha al terra, els peus de la gent, i al seu davant algú que actua. El capgròs forma part dels elements que teníem d’atrezzo per als espectacles de carrer.
Amb el lema «El carrer és casa nostra», vam pensar que la festa major seria un bon moment per crear un bon espectacle: tres dies i tres nits de festa per defensar els valors democràtics amb una festa popular que arribés a tothom. Vam anar a veure Els Comediants i el projecte es va fer en dos mesos i sense pressupost.
-
Mirall amb una utilitat secreta
Robert Duró
Vinc de Biscarri i us he portat un mirall que té una utilitat secreta. Serveix per infligir una càstig a Franco. El que fa el càstig és el meu padrí Antoni Fort Duró, que era d’ideologia republicana i catalanista, i com que no tenia gaire simpaties pel dictador va decidir posar-hi aquest retrat de Franco, castigat de cara a la paret. Com que ell havia sigut mestre el va castigar com si fos un nen quan feia una malifeta.
El mirall va estar molts anys a la sala gran de cal Ton, que feien de cafè, a Biscarri, actualment encara és a casa, i, des de l’any 1940, continua aplicant aquest càstig figurat al general rebel. La fotografia era una portada del diari La Vanguardia de l’1 d’abril de 1940. Es va fer subscriptor del diari quan es va acabar la guerra, suposem que amb la intenció de seguir els fets de la Segona Guerra, perquè el meu padrí, com molts altres republicans, tenien l’esperança que quan les potències feixistes perdessin els aliats combatrien la dictadura de Franco.
-
Sabre
Carles Garriga
Vinc d’Alcoletge i he portat el sabre del meu padrí Esteve Garriga Mallafré, que va ser militar des de la seua joventut, de l'any 1917 fins a l'any 1939. Va resultar ferit a la campanya del Marroc i a Lleida ciutat l’any 1933, durant un assalt a La Panera, i va ser amb aquest sabre. Si no fos pels papers que conservo no sabria res de la seva vida. Ell explicava poc i jo era molt jove per entendre el que pogués dir. Gràcies a aquests papers on hi ha el seu historial militar i altres documents, vaig saber que durant els tres anys de Guerra Civil ell va estar amb l'exèrcit republicà, per la qual cosa després va ser jutjat i empresonat.
-
Botes de l'exèrcit alemany
Jaume Ferrer i Teresa Carrera
Us portem unes botes militars que van pertànyer a l’exèrcit alemany durant l’ocupació francesa. Els soldats controlaven la frontera entre l’estat francès i l’estat espanyol a la Cerdanya [Jaume Ferrer]. Nosaltres vivíem a Saneja, a poca distància de Puigcerdà. Érem pagesos i teníem finques dintre de França on portàvem el bestiar a pasturar. Allà es trobava mon pare molts dies amb els alemanys i van establir relacions i li van donar les botes al meu pare [Teresa Carrera]. Eren els anys 1942-1944, i ells eren soldats ocupants, però la necessitat i el dia a dia feia que mantinguessin vincles. Les botes podien haver estat un regal d’agraïment pel sucre que el pare els havia proporcionat, o bé un intercanvi entre ell i un soldat.
-
Sagrari portàtil
Nil Boix
Soc de Riner i us porto un sagrari portàtil, un objecte litúrgic que servia per guardar les hòsties consagrades durant una cerimònia religiosa. Sempre ha pertangut a la meva família i es va fer servir durant la Guerra Civil per fer misses clandestines. La meva família acollia i amagava monjos i capellans que feien servir aquest sagrari per fer misses o portar el viàtic als malalts. Qualsevol manifestació de religió, de fe, era motiu suficient per causar un empresonament, una persecució, o la mort.
Al costat de casa meva, El Soler de l’Avellanosa, hi el santuari del Miracle. Un dels membres d’aquesta comunitat era un monjo que es deia Gerard Lladós i és el que més temps va passar amagat a casa, amagat en una habitació que hi ha al sostre.
-
Bicicleta Filiprim
Eva Torrente
Vinc d’Almenar i us porto una de les bicicletes que es sortejaven entre el públic que assistia al mític programa Filiprim. Per a mi és important, perquè vam anar amb l'escola al programa dos dies abans del meu aniversari i em va tocar al sorteig. Quan vam arribar ens van donar una bossa del patrocinador i a dins hi havia un número, el meu era el 47. Va començar el programa i de cop i volta va entrar l’encarregat portant un cubell ple de boles i el senyor Bachs va treure una bola amb el número 47. Em van fer sortir i de seguida vaig veure el senyor encarregat amb la bici. Era la primera vegada que anava a la tele. El programa Filiprim, amb el seu presentador, el senyor Bachs i l’encarregat, va ser un dels programes més populars de la programació de TV3 durant la dècada del 1980-1990.
Navegueu amb les tecles de desplaçament
Explora la història
Organitza't la visita
Agenda
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes