Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Twitter
FacebookCastell de Santa Florentina
-
Galeria de peces
-
Càmera Canet Rock 1a. Edició
Francesc Fàbregas
He portat una petita joia, una càmera Nikon F. És molt emblemàtica. Es va fabricar a finals dels anys 50 i la van utilitzar els fotoperiodistes que van anar a les guerres, sobretot a la Guerra de Vietnam. La vaig estrenar al festival de Canet, precisament, el primer Canet Rock, l’any 1975.
A través del visor veig alegria, o sigui, veig la gent molt contenta. La meva imatge és potser una foto, una de les últimes amb els Comediants i la Dharma i la gent veient sortir el sol.
Té un so fantàstic, ara amb el món digital, trec el so perquè és horrorós. Pensem que eren 36 fotos, no? I portava un carret a la butxaca expressament.
Les millors fotos de música les he fet amb aquesta càmera, fotos de David Bowie, dels Rolling, del Bruce, vull dir, Bob Marley...
-
Gerro tallat a mà del Cristall de Badalona
Anna M. i Jordi Padró
Venim de Badalona i el gerro que us hem portat és tallat a mà, del Cristall, i és idèntic a un que probablement tingui la família Franco.
L’any 1942 Franco va fer una visita llampec a Barcelona i Girona, i es va aturar a Badalona, a l’Ajuntament, on va saludar des del balcó i li van fer lliurament d’un obsequi com a símbol de la indústria badalonina. És un gerro de la fàbrica anomenada popularment el Cristall de Badalona.
La nostra mare es deia Werner Ticci. A Badalona hi ha molts cognoms d’origen estranger que procedeixen de tots aquests treballadors del Cristall, que s’establien a la colònia. La història de la nostra família, pel cantó de la mare, gira tota al voltant del Cristall.
El gerro era de la mare. Un regal de casament que li va fer un veí amic de la família, que era un dels millors talladors de vidre del Cristall. Es deia Luciet Chille. A la nostra mare li deien l’Anita petita, i li diu literalment, ”l’Anita petita no pot ser menys que la Carmen Polo de Franco”.
-
Càmera Bolex Paillard de 16 mm
Teresa Bou i Àngels Rius
Aquesta és la càmera de filmar de 16 mm del meu pare, una Bolex. La capsa la va fer ell expressament [Àngels Rius]. Va ser un caprici que a mi em va costar una enrabiada [Teresa Bou]. Ell gravava les excursions, les vacances i nosaltres érem accessoris, “Poseu-vos aquí, Feu això...”De tant en tant, muntava la macro i filmava flors, coses de molta paciència.
Era la seva felicitat. Nosaltres som sis germans i dèiem que la càmera era el setè fill [Àngels Rius]. Arribàvem a casa i es dedicava al muntatge i això era el resultat de quasi dos mesos. De vuit caixes de pel·lícula, n’acabava fent una. Per a ell les vacances eren la culminació de tot, donaven sentit a la seva vida, a tot l’any.
Ell casi mai surt a les pel·lícules, sempre estava al darrere.
-
Regal de Reis de la Casa-Cuna Roca Umbert
Carme Tura
Venim de Sant Feliu de Codines i us hem portat una nina que representa molt per a mi. És un regal dels Reis de la casa-cuna que la fàbrica Roca Umbert Tèxtil tenia a Sant Feliu. La casa-cuna era de la fàbrica, i les mares que hi treballaven t’hi portaven de molt petit, o sigui, jo crec que vaig entrar-hi amb sis setmanes i la meva mare venia a donar-me el pit i tornava als telers. Hi estaves fins als cinc anys i després al col·legi.
Sant Feliu és un poble de pagès, de secà, i llavors, quan les dones van entrar a la fàbrica, portaven una setmanada, i la meva mare deia que gràcies a aquests diners podia comprar coses que si no costava molt. Veníem d’una postguerra, era tot molt, molt precari.
Passaven els Reis, cada època, coses diferents. En algun moment, van passar aquestes nines, que devien passar-les a totes les nenes que en aquell moment estàvem allà. Hi vaig jugar quan estava malalta, la meva mare me la deixava i la tornava a guardar.
-
Telèfon
Montserrat Guasch i Jaume Freixes
Venim de Torrelavit, un poble de l’Alt Penedès. Nosatros, en temps de la guerra, teníem la central telefònica i el meu pare es va amagar. No va voler anar a la guerra. Amb aquest telèfon, sabíem el dia que hi haurien registres per les cases. Hi havia un quadro amb 30 foradets que eren 30 abonats, i hi havia una xapa que, quan l’abonat trucava, feia anar la maneta i llavors saltava la xapeta. Sabies qui trucava. La meva iaia va començar la nissaga d’operadores de Torrelavit, jo ho vaig fer poc temps. Vam plegar la centraleta el 1971 o així. La vam treure perquè era molt obligat.
-
Calendari i ampolla de vi del centenari del tren de Mataró
Josep M. Canal
Vinc de Mataró i porto un calendari d’homenatge i una ampolla de vi etiquetada per a la celebració del centenari del primer tren d’Espanya, amb trajecte de Barcelona a Mataró, del 28 d’octubre de l’any 1948. Recordo que hi havia molt moviment, i el meu pare em va portar cap a l’estació i allà hi havia moltíssima gent. Havia d’anar agafat de la seva mà perquè no em perdés. Va ser molt maco.
Recordo que, amb les màquines de tren de vapor que hi havia en aquella època, quan anàvem a Barcelona i entràvem al túnel de Montgat ens feia tancar la finestra de vidre perquè, al túnel, el fum entrava al vagó. Llavors, si alguna vegada no ho fèiem, quan sortíem del túnel o arribàvem a Badalona, que era la primera estació que venia, si agafaves el mocador i te’l posaves al nas, et sortia el dit brut, marcat de la carbonissa.
-
Ventilador Númax
Dionís Arqué
He portat un ventilador que té el nom sencer de l’empresa que el fabricava, que és Númax, i una T i una N que formen part de l’escut. Deu ser de 1930 o així.
L’he portat perquè està íntimament lligat a la història del meu pare. L’any 1916 a Barcelona hi havia uns tallers Númax que feien equips elèctrics petits (timbres, sirenes...). L’empresa estava en liquidació i l’any 1916 se la va quedar un senyor alemany que venia d’Argentina. El meu pare era enginyer industrial, van fer un acord i va entrar a la societat. El producte més vistós que tenien era aquest ventilador, perquè era el que feien acabat. Ells feien motors de diferents aplicacions. De les primeres rentadores que hi va haver domèstiques, de la marca Crolls, el motor el feia Númax. També feien motors petits per a màquines de cosir.
-
Placa i ferralla avió Montseny
Josep Autonell
Vinc de Taradell i us he portat la placa de l’avió que l’any 1970 es va estavellar al Montseny, allà a sota les Agudes, i un tros de ferro que també vaig trobar allà.
Ho vam saber per les notícies de Ràdio Nacional. Hi podies anar com a voluntari a recollir cossos. Et donaven uns guants i una bossa de plàstic per recollir, i demanaven que si algú es desmaiava que no hi entrés, que ja tenien prou feina. Jo vaig pujar-hi amb els meus amics, però em vaig tirar enrere, i nosaltres vam marxar. Hi havia cossos escampats per tot arreu.
El record que m’ha quedat és el volum de gent, la guàrdia civil, la magnitud d’aquella tragèdia, i el més fotut és que la pressa que hi havia per recollir els cossos era per enterrar-los, no per identificar les persones. Aquelles 100 famílies no han identificat mai els cossos.
-
Americana Antonio Miró signada
Xavier Bassa
Vinc de Santa Eulàlia de Ronçana i us he portat una americana de l’Antoni Miró i el més important és que està signada per ell. Jo, aquesta americana me la vaig comprar a mitjans dels 90. I al cap de 15, pràcticament 20 anys, estava treballant a Sant Vicenç de Montalt, en un petit hotelet. Treballava de cambrer, de sommelier, i va venir ell a passar uns dies allà amb la seva família i l’últim dia, que jo ja sabia que ell marxava, vaig entrar al menjador amb aquesta americana. Ell la va veure de lluny i em va dir “Hosti, aquesta americana és meva”. “Sí, mira, te l’ensenyo i m’agradaria que me la signessis” vaig dir jo. Ell es va quedar parat perquè va dir “Ostres, mai ningú m’havia demanat de signar una peça”, i la va signar al folre.
Em va explicar una mica com l’havien elaborat, que aquest rivet de pell s’havia de posar a mà i que tenia una dona, una cosidora, que només feia aquesta peça. Havien fet feia poc, a Barcelona, una exposició retrospectiva, i em va dir “Home, si haguéssim sabut d’aquesta peça, te l’hauríem demanat i l’hauríem posat a l’exposició”.
-
Carnet de mestra de la Generalitat i boina carlista amb escut de la Falange
Rosa M. Tomàs
Aquest és el carnet de la Generalitat de Catalunya de la meva mare, de l’any 1937. Ella tenia 22 anys i va guanyar les oposicions per ser mestra de música. Després de la guerra es va quedar sense feina, i, per poder-se guanyar la vida, la mare va haver de tornar a fer oposicions a la Falange Femenina, que era l’única manera de poder tornar a donar classes de música. Era una persona molt preparada i les va guanyar, i li van donar lo que en aquella època era normal, la boina carlista amb l’escut de la Falange. No se la posava gaire sovint, em sembla que només en festivitats i al començament de la seva feina.
La meva mare va arribar a portar 14 escoles i un institut. Va dedicar-se a l’ensenyament des dels 22 anys, quan va començar, fins als 65, quan es va jubilar.
-
Jaqueta de treball
Jordi Navarro
Aquesta jaqueta era del meu iaio, del iaio Peret, que treballava de mestre de forn a la metal·lúrgia, a Laforsa de Cornellà del Llobregat.
Regirant els armaris a casa dels meus avis vaig trobar la camisa, jo ja coneixia una mica la història, però ell va començar a explicar-me més coses. Va participar a la vaga de l’any 1975, que va durar cent quatre dies. El meu avi sempre deia que va ser l’última vaga il·legal amb Franco i la primera il·legal amb el rei, també.
Va parar el torn de la tarda, el de la nit també i el del matí, i ja va parar tota la fàbrica... tot el Baix Llobregat.
Les dones hi van tenir un paper molt important perquè participaven també a les vagues i es posaven també les jaquetes. Hi havia famílies que ho van passar molt malament, perquè era l’únic sou que entrava a casa. Empreses i gent particular del Baix Llobregat es van mobilitzar i van donar diners per a la caixa de resistència.
-
Primera petició de matrimoni homosexual
Josep (Richard) Teixidor
T’he portat la nostra sol·licitud de matrimoni. Era el 1987 i no era legal a cap país del món.
Quan tancàvem el bar de Taradell, voltàvem per Barcelona i començava a haver-hi una mica de llibertat, aquella que nosaltres no coneixíem. Amb en Jesús vàrem dir: “per què no ens casem nosaltres dos?” Vàrem començar de dir “això seria possible?” I és clar, només havíem de demanar-ho a un periodista. Un dia que tu, Albert, eres al bar, et vaig dir “escolta, si ens casem amb en Jesús, tu creus que això és notícia?”. Vaig omplir la sol·licitud, li vaig donar, vaig marxar i no vàrem ser conscients de res més fins que va explotar, no?
Vaig obrir la porta del jardí i m’ho vaig trobar tot ple de periodistes. Va ser increïble la manifestació a Vic. Quan vàrem entrar a la plaça, ens van cridar “¡Viva los novios!” i vaig pensar “Verge santíssima”.
-
Ajuda ortopèdica
Mercè Vallmitjana
Us he portat un aparell ortopèdic que va fer servir el meu pare des del dia que va sortir ferit de la guerra fins que va morir. Estava fent el servei a Saragossa, llavors els van mobilitzar i els van portar al front de Guadalajara, que és on va esclatar el morter que li va provocar l’amputació de les mans, les ferides de metralla, la pèrdua d’un ull, un desastre.
Després d’això va estar tancat a la presó, primer a San Miguel de los Reyes, a València, i després a la presó Model, a Barcelona. Aquesta pròtesi li van fer a la presó, però no sé quina. És de cuiro i, aguantada per un cargolet, hi ha una cullera. Per rentar-la, es descargolava i es treia, per no mullar el cuiro.
-
Biscuter
Ramon Pradas
El meu pare es va comprar aquest cotxe l’any 1957. Era agent comercial de vernissos per a mobles, i sortia a treballar cada dia per la província de Barcelona. Per a mi és un orgull, és un homenatge al meu pare.
El cotxe era per a la feina i també el cotxe familiar. El meu pare feia metro noranta-dos, i ens hi encabíem ell, la mare, la meva germana i jo, i la gossa i l’equipatge per passar un mes de vacances al Pirineu. Anàvem a estiuejar a una ermita que hi ha a Bagà, a 120 quilòmetres de Cornellà, on vivíem. Sortíem a les set del matí i arribàvem allà a les set del vespre. Una mitjana de 10 quilòmetres per hora. De mitjana, perquè se’ns parava cada dos per tres, ens feia la perla. Havíem d’anar canviant la bugia, potser 60, 70 o 80 vegades.
Les rodes del biscuter són de Vespa, i aquest porta les mateixes rodes que portava la Vespa clàssica als anys 50.
-
Càmera Canet Rock 1a. Edició
Francesc Fàbregas
He portat una petita joia, una càmera Nikon F. És molt emblemàtica. Es va fabricar a finals dels anys 50 i la van utilitzar els fotoperiodistes que van anar a les guerres, sobretot a la Guerra de Vietnam. La vaig estrenar al festival de Canet, precisament, el primer Canet Rock, l’any 1975.
A través del visor veig alegria, o sigui, veig la gent molt contenta. La meva imatge és potser una foto, una de les últimes amb els Comediants i la Dharma i la gent veient sortir el sol.
Té un so fantàstic, ara amb el món digital, trec el so perquè és horrorós. Pensem que eren 36 fotos, no? I portava un carret a la butxaca expressament.
Les millors fotos de música les he fet amb aquesta càmera, fotos de David Bowie, dels Rolling, del Bruce, vull dir, Bob Marley...
-
Gerro tallat a mà del Cristall de Badalona
Anna M. i Jordi Padró
Venim de Badalona i el gerro que us hem portat és tallat a mà, del Cristall, i és idèntic a un que probablement tingui la família Franco.
L’any 1942 Franco va fer una visita llampec a Barcelona i Girona, i es va aturar a Badalona, a l’Ajuntament, on va saludar des del balcó i li van fer lliurament d’un obsequi com a símbol de la indústria badalonina. És un gerro de la fàbrica anomenada popularment el Cristall de Badalona.
La nostra mare es deia Werner Ticci. A Badalona hi ha molts cognoms d’origen estranger que procedeixen de tots aquests treballadors del Cristall, que s’establien a la colònia. La història de la nostra família, pel cantó de la mare, gira tota al voltant del Cristall.
El gerro era de la mare. Un regal de casament que li va fer un veí amic de la família, que era un dels millors talladors de vidre del Cristall. Es deia Luciet Chille. A la nostra mare li deien l’Anita petita, i li diu literalment, ”l’Anita petita no pot ser menys que la Carmen Polo de Franco”.
-
Càmera Bolex Paillard de 16 mm
Teresa Bou i Àngels Rius
Aquesta és la càmera de filmar de 16 mm del meu pare, una Bolex. La capsa la va fer ell expressament [Àngels Rius]. Va ser un caprici que a mi em va costar una enrabiada [Teresa Bou]. Ell gravava les excursions, les vacances i nosaltres érem accessoris, “Poseu-vos aquí, Feu això...”De tant en tant, muntava la macro i filmava flors, coses de molta paciència.
Era la seva felicitat. Nosaltres som sis germans i dèiem que la càmera era el setè fill [Àngels Rius]. Arribàvem a casa i es dedicava al muntatge i això era el resultat de quasi dos mesos. De vuit caixes de pel·lícula, n’acabava fent una. Per a ell les vacances eren la culminació de tot, donaven sentit a la seva vida, a tot l’any.
Ell casi mai surt a les pel·lícules, sempre estava al darrere.
-
Regal de Reis de la Casa-Cuna Roca Umbert
Carme Tura
Venim de Sant Feliu de Codines i us hem portat una nina que representa molt per a mi. És un regal dels Reis de la casa-cuna que la fàbrica Roca Umbert Tèxtil tenia a Sant Feliu. La casa-cuna era de la fàbrica, i les mares que hi treballaven t’hi portaven de molt petit, o sigui, jo crec que vaig entrar-hi amb sis setmanes i la meva mare venia a donar-me el pit i tornava als telers. Hi estaves fins als cinc anys i després al col·legi.
Sant Feliu és un poble de pagès, de secà, i llavors, quan les dones van entrar a la fàbrica, portaven una setmanada, i la meva mare deia que gràcies a aquests diners podia comprar coses que si no costava molt. Veníem d’una postguerra, era tot molt, molt precari.
Passaven els Reis, cada època, coses diferents. En algun moment, van passar aquestes nines, que devien passar-les a totes les nenes que en aquell moment estàvem allà. Hi vaig jugar quan estava malalta, la meva mare me la deixava i la tornava a guardar.
-
Telèfon
Montserrat Guasch i Jaume Freixes
Venim de Torrelavit, un poble de l’Alt Penedès. Nosatros, en temps de la guerra, teníem la central telefònica i el meu pare es va amagar. No va voler anar a la guerra. Amb aquest telèfon, sabíem el dia que hi haurien registres per les cases. Hi havia un quadro amb 30 foradets que eren 30 abonats, i hi havia una xapa que, quan l’abonat trucava, feia anar la maneta i llavors saltava la xapeta. Sabies qui trucava. La meva iaia va començar la nissaga d’operadores de Torrelavit, jo ho vaig fer poc temps. Vam plegar la centraleta el 1971 o així. La vam treure perquè era molt obligat.
-
Calendari i ampolla de vi del centenari del tren de Mataró
Josep M. Canal
Vinc de Mataró i porto un calendari d’homenatge i una ampolla de vi etiquetada per a la celebració del centenari del primer tren d’Espanya, amb trajecte de Barcelona a Mataró, del 28 d’octubre de l’any 1948. Recordo que hi havia molt moviment, i el meu pare em va portar cap a l’estació i allà hi havia moltíssima gent. Havia d’anar agafat de la seva mà perquè no em perdés. Va ser molt maco.
Recordo que, amb les màquines de tren de vapor que hi havia en aquella època, quan anàvem a Barcelona i entràvem al túnel de Montgat ens feia tancar la finestra de vidre perquè, al túnel, el fum entrava al vagó. Llavors, si alguna vegada no ho fèiem, quan sortíem del túnel o arribàvem a Badalona, que era la primera estació que venia, si agafaves el mocador i te’l posaves al nas, et sortia el dit brut, marcat de la carbonissa.
-
Ventilador Númax
Dionís Arqué
He portat un ventilador que té el nom sencer de l’empresa que el fabricava, que és Númax, i una T i una N que formen part de l’escut. Deu ser de 1930 o així.
L’he portat perquè està íntimament lligat a la història del meu pare. L’any 1916 a Barcelona hi havia uns tallers Númax que feien equips elèctrics petits (timbres, sirenes...). L’empresa estava en liquidació i l’any 1916 se la va quedar un senyor alemany que venia d’Argentina. El meu pare era enginyer industrial, van fer un acord i va entrar a la societat. El producte més vistós que tenien era aquest ventilador, perquè era el que feien acabat. Ells feien motors de diferents aplicacions. De les primeres rentadores que hi va haver domèstiques, de la marca Crolls, el motor el feia Númax. També feien motors petits per a màquines de cosir.
-
Placa i ferralla avió Montseny
Josep Autonell
Vinc de Taradell i us he portat la placa de l’avió que l’any 1970 es va estavellar al Montseny, allà a sota les Agudes, i un tros de ferro que també vaig trobar allà.
Ho vam saber per les notícies de Ràdio Nacional. Hi podies anar com a voluntari a recollir cossos. Et donaven uns guants i una bossa de plàstic per recollir, i demanaven que si algú es desmaiava que no hi entrés, que ja tenien prou feina. Jo vaig pujar-hi amb els meus amics, però em vaig tirar enrere, i nosaltres vam marxar. Hi havia cossos escampats per tot arreu.
El record que m’ha quedat és el volum de gent, la guàrdia civil, la magnitud d’aquella tragèdia, i el més fotut és que la pressa que hi havia per recollir els cossos era per enterrar-los, no per identificar les persones. Aquelles 100 famílies no han identificat mai els cossos.
-
Americana Antonio Miró signada
Xavier Bassa
Vinc de Santa Eulàlia de Ronçana i us he portat una americana de l’Antoni Miró i el més important és que està signada per ell. Jo, aquesta americana me la vaig comprar a mitjans dels 90. I al cap de 15, pràcticament 20 anys, estava treballant a Sant Vicenç de Montalt, en un petit hotelet. Treballava de cambrer, de sommelier, i va venir ell a passar uns dies allà amb la seva família i l’últim dia, que jo ja sabia que ell marxava, vaig entrar al menjador amb aquesta americana. Ell la va veure de lluny i em va dir “Hosti, aquesta americana és meva”. “Sí, mira, te l’ensenyo i m’agradaria que me la signessis” vaig dir jo. Ell es va quedar parat perquè va dir “Ostres, mai ningú m’havia demanat de signar una peça”, i la va signar al folre.
Em va explicar una mica com l’havien elaborat, que aquest rivet de pell s’havia de posar a mà i que tenia una dona, una cosidora, que només feia aquesta peça. Havien fet feia poc, a Barcelona, una exposició retrospectiva, i em va dir “Home, si haguéssim sabut d’aquesta peça, te l’hauríem demanat i l’hauríem posat a l’exposició”.
-
Carnet de mestra de la Generalitat i boina carlista amb escut de la Falange
Rosa M. Tomàs
Aquest és el carnet de la Generalitat de Catalunya de la meva mare, de l’any 1937. Ella tenia 22 anys i va guanyar les oposicions per ser mestra de música. Després de la guerra es va quedar sense feina, i, per poder-se guanyar la vida, la mare va haver de tornar a fer oposicions a la Falange Femenina, que era l’única manera de poder tornar a donar classes de música. Era una persona molt preparada i les va guanyar, i li van donar lo que en aquella època era normal, la boina carlista amb l’escut de la Falange. No se la posava gaire sovint, em sembla que només en festivitats i al començament de la seva feina.
La meva mare va arribar a portar 14 escoles i un institut. Va dedicar-se a l’ensenyament des dels 22 anys, quan va començar, fins als 65, quan es va jubilar.
-
Jaqueta de treball
Jordi Navarro
Aquesta jaqueta era del meu iaio, del iaio Peret, que treballava de mestre de forn a la metal·lúrgia, a Laforsa de Cornellà del Llobregat.
Regirant els armaris a casa dels meus avis vaig trobar la camisa, jo ja coneixia una mica la història, però ell va començar a explicar-me més coses. Va participar a la vaga de l’any 1975, que va durar cent quatre dies. El meu avi sempre deia que va ser l’última vaga il·legal amb Franco i la primera il·legal amb el rei, també.
Va parar el torn de la tarda, el de la nit també i el del matí, i ja va parar tota la fàbrica... tot el Baix Llobregat.
Les dones hi van tenir un paper molt important perquè participaven també a les vagues i es posaven també les jaquetes. Hi havia famílies que ho van passar molt malament, perquè era l’únic sou que entrava a casa. Empreses i gent particular del Baix Llobregat es van mobilitzar i van donar diners per a la caixa de resistència.
-
Primera petició de matrimoni homosexual
Josep (Richard) Teixidor
T’he portat la nostra sol·licitud de matrimoni. Era el 1987 i no era legal a cap país del món.
Quan tancàvem el bar de Taradell, voltàvem per Barcelona i començava a haver-hi una mica de llibertat, aquella que nosaltres no coneixíem. Amb en Jesús vàrem dir: “per què no ens casem nosaltres dos?” Vàrem començar de dir “això seria possible?” I és clar, només havíem de demanar-ho a un periodista. Un dia que tu, Albert, eres al bar, et vaig dir “escolta, si ens casem amb en Jesús, tu creus que això és notícia?”. Vaig omplir la sol·licitud, li vaig donar, vaig marxar i no vàrem ser conscients de res més fins que va explotar, no?
Vaig obrir la porta del jardí i m’ho vaig trobar tot ple de periodistes. Va ser increïble la manifestació a Vic. Quan vàrem entrar a la plaça, ens van cridar “¡Viva los novios!” i vaig pensar “Verge santíssima”.
-
Ajuda ortopèdica
Mercè Vallmitjana
Us he portat un aparell ortopèdic que va fer servir el meu pare des del dia que va sortir ferit de la guerra fins que va morir. Estava fent el servei a Saragossa, llavors els van mobilitzar i els van portar al front de Guadalajara, que és on va esclatar el morter que li va provocar l’amputació de les mans, les ferides de metralla, la pèrdua d’un ull, un desastre.
Després d’això va estar tancat a la presó, primer a San Miguel de los Reyes, a València, i després a la presó Model, a Barcelona. Aquesta pròtesi li van fer a la presó, però no sé quina. És de cuiro i, aguantada per un cargolet, hi ha una cullera. Per rentar-la, es descargolava i es treia, per no mullar el cuiro.
-
Biscuter
Ramon Pradas
El meu pare es va comprar aquest cotxe l’any 1957. Era agent comercial de vernissos per a mobles, i sortia a treballar cada dia per la província de Barcelona. Per a mi és un orgull, és un homenatge al meu pare.
El cotxe era per a la feina i també el cotxe familiar. El meu pare feia metro noranta-dos, i ens hi encabíem ell, la mare, la meva germana i jo, i la gossa i l’equipatge per passar un mes de vacances al Pirineu. Anàvem a estiuejar a una ermita que hi ha a Bagà, a 120 quilòmetres de Cornellà, on vivíem. Sortíem a les set del matí i arribàvem allà a les set del vespre. Una mitjana de 10 quilòmetres per hora. De mitjana, perquè se’ns parava cada dos per tres, ens feia la perla. Havíem d’anar canviant la bugia, potser 60, 70 o 80 vegades.
Les rodes del biscuter són de Vespa, i aquest porta les mateixes rodes que portava la Vespa clàssica als anys 50.
Navegueu amb les tecles de desplaçament
Explora la història
Organitza't la visita
Agenda
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes