Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Twitter
FacebookMonestir de Sant Pere de Rodes
-
Galeria de peces
-
Capses de galetes Birba
Daniel Birba
He portat unes relíquies de la família, de casa, de la fàbrica, de Galetes Birba. Unes llaunes que tenen el seu temps. Poden tenir uns 90 anys i escaig, per una senzilla raó, al cul hi diu que havien tingut el premi Medalla d’or a l’Exposició Internacional de l’any 1929, per tant...
Era una llauna retornable, es reciclaven. Molta gent se les havia quedat i molta la tornava. Les llaunes estaven ben atrotinades i hi havia un llauner, recordo de petit, que es dedicava bàsicament a refer aquestes llaunes.
Les muntanyes que es veuen és el Gra de Fajol, crec que era, Al cul, això és la fàbrica i la casa familiar. La casa on hem nascut jo i les meves germanes. L’anècdota seria que molta gent em deia que feia molta olor de galeta, i jo no l’havia sentit mai.
Per mi aquestes llaunes són la història de la meva família, de la seva obra que encara perdura. Pel que va ser, va posar una mica Camprodon al mapa, i diguem que segueix estant al mapa.
-
Casc de la Dansa de la Mort de Verges
Santi Gifré
Vinc de Verges i us he portat un casc de la Dansa de la Mort de Verges. El vaig fer servir de petit, quan tenia 9 anys la primera vegada. Era la primera vegada que saltava. En aquest hi ha el meu nom i l’any que vaig saltar, Santi Gifré, 1982 fins al 1985.
Et porta molts records de quan eres petit. Recordo un Dijous Sant, que va morir el meu avi. Hi ha una processó a la tarda, la vam haver de parar perquè pogués entrar l’ambulància. Se’l van emportar a Palamós i quan ja estàvem fent la processó de la nit em varen trucar per dir-me que s’havia mort. I vaig haver de plegar, és l’única vegada que he plegat abans de finalitzar-la tota.
Per a qualsevol de Verges, el Dijous Sant és el dia més gran del poble.
-
Camafeus
Jordi Rotllan
Us porto uns camafeus de la meva àvia. Diríem que és com el pagament a un favor. Figueres, al final de la Guerra Civil, era una ciutat on hi havia un trànsit de gent molt important, tota la gent que fugia. El general Rojo, cap de l’exèrcit republicà, va anar a la llibreria que tenien la meva àvia i la besàvia, per demanar-los un favor. Ell es va identificar i els va demanar si li podien guardar uns tres baguls.
Elles vivien a sobre de la llibreria i al segon pis hi havia com unes golfes que feien servir també de magatzem. Van pujar els tres baguls i llavors elles li van dir: “Clar, vostè ens diu que vindrà algú, com reconeixerem aquesta persona?”. Ell de la cartera es va treure una estampa, la va trencar per la meitat i va dir: “Miri, vostès es quedin aquesta, qui vingui amb aquest altre tros, vostès sabran que ve de la meva part”.
Al cap realment d’unes setmanes o mesos, es van presentar dos senyors, un d’ells era familiar del general Rojo, els va ensenyar l’estampeta i els va dir: “Ja saben per què vinc”. Aquest familiar portava aquests dos camafeus i va dir: “Els hi porto de part del general, que vol que se’ls quedin com a agraïment”. Elles ho varen acceptar, i se’ls va quedar l’àvia, que els va guardar sempre, i ella sempre deia, doncs són dos camafeus de la família del general Rojo.
-
Capsa de pastilles
Manel Puig
Vinc de Castelló d’Empúries i us porto aquesta capseta molt petita, però l’important és el que hi ha a dintre. Hi ha dos talls d’una camisa i un queixal, són de dues persones que els van matar just al principi de la Guerra Civil. Va ser l’estiu del 1936, concretament el 9 d’agost. Es deien Narcís Fàbrega de Costou i l’altre Josep. La meva àvia era la seva germana i la tenia guardada en un bagul.
El 1936 esclata la guerra..., detenen unes 40 persones, simpatitzants de dretes... Escullen 11 persones de Castelló, els diuen que van a judici a Girona, i a mig camí, més o menys, a 15 km de Bàscara hi ha una zona coneguda com la Creu de Faguinas, els afusellen. La història del queixal i del tall de camisa comença aquí, quan la meva àvia, amb el seu pare, localitzen un dels seus fills, per una sivella d’un cinturó. I de l’altre, la mare reconeix la camisa, i per això agafen aquestes relíquies. D’aquí la història que la meva àvia conserva, que ella em deia: “Aquí hi ha els meus dos germans”.
-
La carpa Ramona i rètol de reclam
Simón i Mònica Rodríguez
Hem portat la Ramona, la carpa més coneguda de Banyoles i el rètol que va fer el meu besavi a mà, per anunciar-la. [Mònica Rodríguez].
Abans era típic que quan la mainada llançava el pipo, el venien a donar a les carpes, allà a la vora de l’estany. L’avi era molt viu, i va transformar el pipo en cacauets. La carpa pujava, agafava el cacauet, el premsava, es menjava el fruit sec i deixava la clova. Ell venia cacauets, evidentment. Abans tot era negoci. La carpa va estar al costat de l’avi potser uns 80 anys. La carpa es va morir l’any 1990 i la vam dissecar.
Jo vaig començar a treballar on teníem els aquaris quan tenia onze anys. Llavors es podia començar a treballar d’això. Era un reclam turístic, de primera marca. Venien els turistes a l’estany. La gent pujava a la barca i en baixar entraven a veure els aquaris. Aquesta era una carpa mirall, sense escata, i això la va fer diferent de les altres. Era més curta i, com que menjava tants cacauets, també es va anar engreixant. Es diu Ramona per la cançó d’aquella època del Fernando Esteso. [Simón Rodríguez]
-
Aparell de ràdio
Glòria Rebugent
Vinc de Rupià i he portat una ràdio que té molts anys, que la va fer el meu tiet, el meu oncle avi, i el seu diploma, dels cursos que va fer per correspondència des dels Estats Units. Era un home que tenia una afició, que eren les ràdios, i volia estudiar com construir ràdios i televisions, que en aquella època aquí no n’hi havia, però als Estats Units, sí. El diploma és del 30 de juliol de 1936. Va fer uns cursos i després ell mateix va construir aquesta ràdio. Aquesta i unes quantes més, en va fer, perquè els seus nebots, tots en tenien una.
Ho va construir tot. La fusta la va treure del seu cunyat, que era fuster, i va construir-ho tot. I aleshores ell, el que va fer, com que no trobava peces aquí, també les va demanar per correspondència i les hi van enviar.
Ell es deia Narcís Rebugent i era flequer a Palafrugell.
-
Llum de pescadors
Isidre Corominas i Salvador Manera
Venim del Port de la Selva i us hem portat un Petromax [Isidre Corominas i Salvador Manera]. Bé, aquest és un Estelar. Amb aquest llum hem anat a pescar amb la teranyina. Originàriament eren de ferro. Després hi havia un ferrer, que era l’Esteve Massot, que tenia l’enginy d’aprofitar la placa de l’Estelar i ell la feia de metall. De l’escalfor, es podria, i el llum durava molt poc. El valor que té per a nosaltres aquest llum, dèiem sempre: és un llum de l’Esteve, ja els coneixíem, eren els únics de metall. [Isidre Corominas]
És important perquè atreia el peix, el plàncton, amb el llum s’acostava i et pujava de baix. Peix blau, anxova, sardina, verats i esporàdicament sorell. [Salvador Manera]
Ha canviat la tècnica. Jo vaig començar amb un llum d’aquests i vaig arribar a portar-ne cinc com aquest. Vaig començar amb benzina, vaig continuar amb gas i vaig acabar amb elèctric. [Salvador Manera]
-
Pilar Ribera
Vinc d’Esclanyà i he portat l’uniforme militar del meu pare, de la Guerra Civil, dels nacionals. El van cridar a files als 18 anys, l’any 1939, i després el van fer anar a Osca i després a Lleida. Estava a la muntanya defensant perquè no entressin els rojos per la frontera. Ell m’explicava que a Lleida hi havia hagut molts morts i que ho van bombardejar molt.
L’uniforme el vaig descobrir en una maleta i vaig dir “guaita què és això?” I quan li vaig dir: “Què és això?”, ell va respondre: “El traje de guerra”. Va dir que era caporal, però no tinc cap insígnia, no en vaig trobar cap.
-
Pala per fer trinxeres
Joan i Josep M. Gironell
Vinc de Lligordà i porto aquesta pala que me la va donar un soldat dels nacionals, quan va acabar la guerra. Vam parlar, resulta que estàvem en una casa, a la carretera de Beuda. A un quilòmetre i mig de Besalú, a l’esquerra hi ha una casa que en diuen El Maset, i nosaltres vivíem allà. Va arribar la tropa dels nacionals i, com que la casa és a la vora de la carretera, s’hi va quedar una companyia. Hi anava un camió petit i portava moltes coses, tendes de campanya i tot això, i es van situar allà. Van descarregar del camió de tot, pales i de tot, allà. Jo em vaig enamorar d’una pala i llavors un soldat català, em va dir: “T’agrada? Agafa’n una”. I l’he fet servir a l’hort moltes vegades, i encara ara.
-
Vestit i abric de nena
Carmen Ramilans
Us he portat una de les primeres peces que es van fer de confecció, de prêt-à-porter en diem, de moda infantil. El va dissenyar la meva mare, la Consol Capdevila. El meu pare tenia a Santa Coloma una botiga de robes a metres i de tovalloles, que ells passaven a vendre a les modistes, perquè els vestits es feien a mida. Jo tinc dos germans grans i quan vaig néixer jo vaig ser la inspiració de la meva mare, i va començar a fer vestits per a mi. Va venir un representant, va veure els vestits i va dir: “Ostres, que monos són, els podríem vendre”, i així va començar. Diria que és una de les primeres empreses de confecció i de prêt-à-porter d’infantil a Catalunya.
Van començar amb un petit taller. Després es portaven a les dones a casa i s’anaven a recollir. Després ja van aparèixer els tallers i al final va fer una empresa molt important, molt reconeguda, i a mi em fa il·lusió perquè van ser ells, i després nosaltres vam continuar.
-
Capses de galetes Birba
Daniel Birba
He portat unes relíquies de la família, de casa, de la fàbrica, de Galetes Birba. Unes llaunes que tenen el seu temps. Poden tenir uns 90 anys i escaig, per una senzilla raó, al cul hi diu que havien tingut el premi Medalla d’or a l’Exposició Internacional de l’any 1929, per tant...
Era una llauna retornable, es reciclaven. Molta gent se les havia quedat i molta la tornava. Les llaunes estaven ben atrotinades i hi havia un llauner, recordo de petit, que es dedicava bàsicament a refer aquestes llaunes.
Les muntanyes que es veuen és el Gra de Fajol, crec que era, Al cul, això és la fàbrica i la casa familiar. La casa on hem nascut jo i les meves germanes. L’anècdota seria que molta gent em deia que feia molta olor de galeta, i jo no l’havia sentit mai.
Per mi aquestes llaunes són la història de la meva família, de la seva obra que encara perdura. Pel que va ser, va posar una mica Camprodon al mapa, i diguem que segueix estant al mapa.
-
Casc de la Dansa de la Mort de Verges
Santi Gifré
Vinc de Verges i us he portat un casc de la Dansa de la Mort de Verges. El vaig fer servir de petit, quan tenia 9 anys la primera vegada. Era la primera vegada que saltava. En aquest hi ha el meu nom i l’any que vaig saltar, Santi Gifré, 1982 fins al 1985.
Et porta molts records de quan eres petit. Recordo un Dijous Sant, que va morir el meu avi. Hi ha una processó a la tarda, la vam haver de parar perquè pogués entrar l’ambulància. Se’l van emportar a Palamós i quan ja estàvem fent la processó de la nit em varen trucar per dir-me que s’havia mort. I vaig haver de plegar, és l’única vegada que he plegat abans de finalitzar-la tota.
Per a qualsevol de Verges, el Dijous Sant és el dia més gran del poble.
-
Camafeus
Jordi Rotllan
Us porto uns camafeus de la meva àvia. Diríem que és com el pagament a un favor. Figueres, al final de la Guerra Civil, era una ciutat on hi havia un trànsit de gent molt important, tota la gent que fugia. El general Rojo, cap de l’exèrcit republicà, va anar a la llibreria que tenien la meva àvia i la besàvia, per demanar-los un favor. Ell es va identificar i els va demanar si li podien guardar uns tres baguls.
Elles vivien a sobre de la llibreria i al segon pis hi havia com unes golfes que feien servir també de magatzem. Van pujar els tres baguls i llavors elles li van dir: “Clar, vostè ens diu que vindrà algú, com reconeixerem aquesta persona?”. Ell de la cartera es va treure una estampa, la va trencar per la meitat i va dir: “Miri, vostès es quedin aquesta, qui vingui amb aquest altre tros, vostès sabran que ve de la meva part”.
Al cap realment d’unes setmanes o mesos, es van presentar dos senyors, un d’ells era familiar del general Rojo, els va ensenyar l’estampeta i els va dir: “Ja saben per què vinc”. Aquest familiar portava aquests dos camafeus i va dir: “Els hi porto de part del general, que vol que se’ls quedin com a agraïment”. Elles ho varen acceptar, i se’ls va quedar l’àvia, que els va guardar sempre, i ella sempre deia, doncs són dos camafeus de la família del general Rojo.
-
Capsa de pastilles
Manel Puig
Vinc de Castelló d’Empúries i us porto aquesta capseta molt petita, però l’important és el que hi ha a dintre. Hi ha dos talls d’una camisa i un queixal, són de dues persones que els van matar just al principi de la Guerra Civil. Va ser l’estiu del 1936, concretament el 9 d’agost. Es deien Narcís Fàbrega de Costou i l’altre Josep. La meva àvia era la seva germana i la tenia guardada en un bagul.
El 1936 esclata la guerra..., detenen unes 40 persones, simpatitzants de dretes... Escullen 11 persones de Castelló, els diuen que van a judici a Girona, i a mig camí, més o menys, a 15 km de Bàscara hi ha una zona coneguda com la Creu de Faguinas, els afusellen. La història del queixal i del tall de camisa comença aquí, quan la meva àvia, amb el seu pare, localitzen un dels seus fills, per una sivella d’un cinturó. I de l’altre, la mare reconeix la camisa, i per això agafen aquestes relíquies. D’aquí la història que la meva àvia conserva, que ella em deia: “Aquí hi ha els meus dos germans”.
-
La carpa Ramona i rètol de reclam
Simón i Mònica Rodríguez
Hem portat la Ramona, la carpa més coneguda de Banyoles i el rètol que va fer el meu besavi a mà, per anunciar-la. [Mònica Rodríguez].
Abans era típic que quan la mainada llançava el pipo, el venien a donar a les carpes, allà a la vora de l’estany. L’avi era molt viu, i va transformar el pipo en cacauets. La carpa pujava, agafava el cacauet, el premsava, es menjava el fruit sec i deixava la clova. Ell venia cacauets, evidentment. Abans tot era negoci. La carpa va estar al costat de l’avi potser uns 80 anys. La carpa es va morir l’any 1990 i la vam dissecar.
Jo vaig començar a treballar on teníem els aquaris quan tenia onze anys. Llavors es podia començar a treballar d’això. Era un reclam turístic, de primera marca. Venien els turistes a l’estany. La gent pujava a la barca i en baixar entraven a veure els aquaris. Aquesta era una carpa mirall, sense escata, i això la va fer diferent de les altres. Era més curta i, com que menjava tants cacauets, també es va anar engreixant. Es diu Ramona per la cançó d’aquella època del Fernando Esteso. [Simón Rodríguez]
-
Aparell de ràdio
Glòria Rebugent
Vinc de Rupià i he portat una ràdio que té molts anys, que la va fer el meu tiet, el meu oncle avi, i el seu diploma, dels cursos que va fer per correspondència des dels Estats Units. Era un home que tenia una afició, que eren les ràdios, i volia estudiar com construir ràdios i televisions, que en aquella època aquí no n’hi havia, però als Estats Units, sí. El diploma és del 30 de juliol de 1936. Va fer uns cursos i després ell mateix va construir aquesta ràdio. Aquesta i unes quantes més, en va fer, perquè els seus nebots, tots en tenien una.
Ho va construir tot. La fusta la va treure del seu cunyat, que era fuster, i va construir-ho tot. I aleshores ell, el que va fer, com que no trobava peces aquí, també les va demanar per correspondència i les hi van enviar.
Ell es deia Narcís Rebugent i era flequer a Palafrugell.
-
Llum de pescadors
Isidre Corominas i Salvador Manera
Venim del Port de la Selva i us hem portat un Petromax [Isidre Corominas i Salvador Manera]. Bé, aquest és un Estelar. Amb aquest llum hem anat a pescar amb la teranyina. Originàriament eren de ferro. Després hi havia un ferrer, que era l’Esteve Massot, que tenia l’enginy d’aprofitar la placa de l’Estelar i ell la feia de metall. De l’escalfor, es podria, i el llum durava molt poc. El valor que té per a nosaltres aquest llum, dèiem sempre: és un llum de l’Esteve, ja els coneixíem, eren els únics de metall. [Isidre Corominas]
És important perquè atreia el peix, el plàncton, amb el llum s’acostava i et pujava de baix. Peix blau, anxova, sardina, verats i esporàdicament sorell. [Salvador Manera]
Ha canviat la tècnica. Jo vaig començar amb un llum d’aquests i vaig arribar a portar-ne cinc com aquest. Vaig començar amb benzina, vaig continuar amb gas i vaig acabar amb elèctric. [Salvador Manera]
-
Pilar Ribera
Vinc d’Esclanyà i he portat l’uniforme militar del meu pare, de la Guerra Civil, dels nacionals. El van cridar a files als 18 anys, l’any 1939, i després el van fer anar a Osca i després a Lleida. Estava a la muntanya defensant perquè no entressin els rojos per la frontera. Ell m’explicava que a Lleida hi havia hagut molts morts i que ho van bombardejar molt.
L’uniforme el vaig descobrir en una maleta i vaig dir “guaita què és això?” I quan li vaig dir: “Què és això?”, ell va respondre: “El traje de guerra”. Va dir que era caporal, però no tinc cap insígnia, no en vaig trobar cap.
-
Pala per fer trinxeres
Joan i Josep M. Gironell
Vinc de Lligordà i porto aquesta pala que me la va donar un soldat dels nacionals, quan va acabar la guerra. Vam parlar, resulta que estàvem en una casa, a la carretera de Beuda. A un quilòmetre i mig de Besalú, a l’esquerra hi ha una casa que en diuen El Maset, i nosaltres vivíem allà. Va arribar la tropa dels nacionals i, com que la casa és a la vora de la carretera, s’hi va quedar una companyia. Hi anava un camió petit i portava moltes coses, tendes de campanya i tot això, i es van situar allà. Van descarregar del camió de tot, pales i de tot, allà. Jo em vaig enamorar d’una pala i llavors un soldat català, em va dir: “T’agrada? Agafa’n una”. I l’he fet servir a l’hort moltes vegades, i encara ara.
-
Vestit i abric de nena
Carmen Ramilans
Us he portat una de les primeres peces que es van fer de confecció, de prêt-à-porter en diem, de moda infantil. El va dissenyar la meva mare, la Consol Capdevila. El meu pare tenia a Santa Coloma una botiga de robes a metres i de tovalloles, que ells passaven a vendre a les modistes, perquè els vestits es feien a mida. Jo tinc dos germans grans i quan vaig néixer jo vaig ser la inspiració de la meva mare, i va començar a fer vestits per a mi. Va venir un representant, va veure els vestits i va dir: “Ostres, que monos són, els podríem vendre”, i així va començar. Diria que és una de les primeres empreses de confecció i de prêt-à-porter d’infantil a Catalunya.
Van començar amb un petit taller. Després es portaven a les dones a casa i s’anaven a recollir. Després ja van aparèixer els tallers i al final va fer una empresa molt important, molt reconeguda, i a mi em fa il·lusió perquè van ser ells, i després nosaltres vam continuar.
Navegueu amb les tecles de desplaçament
Explora la història
Organitza't la visita
Agenda
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes