Oraris
Localizacion
Bilhetes
Tarifes
Oraris
De dimars a dissabte, de 10 h a 19 h
Dimèrcles, de 10 h a 20 h
Dimenges e hestius, de 10 h a 14 h 30
Eth hiestron e era entrada se barren 30 menutes abans deth limit orari
BARRAT: Deluns non hestius, 1 de gèr, 2 de mai.
Localizacion
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Resèrves de grops/escòles
93 225 42 44 (deluns a dijaus, de 10 h a 14 h e de 15 h 30 a 17 h 30 )
Diuendres, de 9 h 30 a 14 h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transpòrt e vies d'accès
Autobusi V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 e 120
Mètro L4 (auriòla) Barceloneta.
Barcelona Autobús Toristic. Linha arroja e Barcelona City Tour. Rota èst. Punt d'arturada "Musèu d’Istòria de Catalonha"
Parcatge
I a tres parcatges de pagament apròp: en passeg Joan de Borbó, en Moll d'Espanya e en Moll de la Fusta.
Es autocarris des grops visitaires an espacis de parcatge apròp dera bastissa deth musèu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposicion temporau
Generau 4 èuros
Redusida 3 èuros
Entrada combinada
Exposicion permanenta + exposicion temporau
Generau 8 èuros
Redusida 6 èuros
Oraris
Localizacion
Bilhetes
Tarifes
Oraris
De dimars a dissabte, de 10 h a 19 h
Dimèrcles, de 10 h a 20 h
Dimenges e hestius, de 10 h a 14 h 30
Eth hiestron e era entrada se barren 30 menutes abans deth limit orari
BARRAT: Deluns non hestius, 1 de gèr, 2 de mai.
Localizacion
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Resèrves de grops/escòles
93 225 42 44 (deluns a dijaus, de 10 h a 14 h e de 15 h 30 a 17 h 30 )
Diuendres, de 9 h 30 a 14 h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transpòrt e vies d'accès
Autobusi V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 e 120
Mètro L4 (auriòla) Barceloneta.
Barcelona Autobús Toristic. Linha arroja e Barcelona City Tour. Rota èst. Punt d'arturada "Musèu d’Istòria de Catalonha"
Parcatge
I a tres parcatges de pagament apròp: en passeg Joan de Borbó, en Moll d'Espanya e en Moll de la Fusta.
Es autocarris des grops visitaires an espacis de parcatge apròp dera bastissa deth musèu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposicion temporau
Generau 4 èuros
Redusida 3 èuros
Entrada combinada
Exposicion permanenta + exposicion temporau
Generau 8 èuros
Redusida 6 èuros
Twitter
FacebookMuseu d'Art de Girona
-
Galeria de peces
-
Maquina de cosir
Rosa Ventura
Vinc de La Jonquera i porto una màquina de cosir que hem conservat a casa des de l’any 1939. Durant la retirada de les tropes republicanes i de la població civil, la part sud de La Jonquera va començar a omplir-se de gent que fugia de l’avanç de l’exèrcit nacional. La frontera estava tancada i va començar a acumular-se un gran volum de persones, soldats, carros i animals. El meu avi tenia un hort allà a prop, i uns quants dies després d’obrir la frontera hi va trobar una màquina de cosir, que algú havia hagut de deixar per poder creuar cap a França a peu. La meva mare la va recollir i la va fer funcionar durant molts anys perquè anava molt bé. Recordo que sempre deia: “Pobra gent, ha marxat de casa sabent que no tornaran.... i ves a saber que se n’ha fet d’aquella gent”. Després es va saber que els havien portat als camps de concentració d’Argelers.
-
Tampons per estampar monedes
Neus Bosch
Us porto uns tampons per estampar les monedes, que es feien servir a la cooperativa del poble miner d'Ogassa, on hi va haver un important jaciment de carbó. Durant la dècada dels anys 1930-1940 hi va haver una colònia industrial, com a molt llocs de Catalunya. En aquest moment hi va haver un creixement molt important: la població va passar de 200 a 1.500 habitants. Aleshores els treballadors es van organitzar per fundar una cooperativa de consum per poder comprar a uns preus més econòmics d’acord amb els ajustats salaris que rebien les famílies mineres. I d’aquesta cooperativa van sortir aquestes monedes. El meu avi era miner i també un membre molt actiu de la cooperativa. El seu pare també era miner, com ho havia estat el seu avi. Era una feina perillosa. De fet tenia companys que s’havien ferit o havien perdut la vida dins la mina.
-
Clau habitació 55
Família Masó Bosch
Vinc de Sant Hilari Sacalm i us porto la clau d’una habitació del pis dels meus avis que llogaven a estiuejants de Barcelona. Cap als anys 60, durant l’època en què estava de moda l’estiueig i prendre les aigües, els hotels de Sant Hilari no donaven abast a tota la demanda d’estiuejants i els particulars llogaven cambres.
L’àvia m’explicava que la temporada començava el 15 de juny, però ja preparaven l’habitació un mes abans. Els avis gairebé no feien vida en aquest pis. Només hi anaven a dormir perquè tenien una botiga, als baixos, on tenien també la cuina. Ells deien que llogaven l’habitació a senyors de Barcelona, però no devien ser els més rics, perquè aquests es devien quedar a l’hotel. Els ingressos del lloguer els ajudaven a passar l’hivern en un poble on gairebé tothom es dedicava al camp.
-
Ampolles Casa Salvans
Maria Salvans
Vinc de Ripoll i us porto una caixa d’ampolles de Casa Salvans. El meu besavi va fundar la fàbrica de gasoses l’any 1860 i la vam continuar, primer l’avi, després el meu pare, i després el meu marit i jo. Fabricàvem gasoses, sifons i Fruti, que es repartien en botigues i bars. Les comandes que s’enviaven a Puigcerdà anaven en tren. Els sifons anaven dins d’unes caixes amb palla perquè no es glacessin.
Hi havia diferents màquines. La saturadora servia per fer el gas per al sifó i la gasosa. S’havia de vigilar perquè anava a molta pressió i podia explotar.
A partir dels anys 60 del segle XX, Casa Salvans va deixar de fabricar les begudes carbonitzades pròpies (gasoses sifó i xarops de fruita) i es va dedicar únicament a la distribució de les grans marques com Coca-Cola, Estrella Damm, Cacaolat, Aigua de Ribes i Martini.
-
Destral de pelar suro
Eloi Madrià
Vinc de Cassà de la Selva i porto una destral de pelar suro. És una feina que a les Gavarres es practica des de primers del segle XIX. Abans de la fil·loxera hi havia molta activitat. Les destrals han anat evolucionant. Aquesta burxa serveix per treure l’arrel i aquesta part serveix per tallar. Ha de tallar molt perquè és com una petita intervenció quirúrgica que s’ha de fer amb molta cura. L’arbre és molt important.
Vaig descobrir el món del suro per casualitat. Un dia, fent fotos com a aficionat, un amic em va comentar que potser m'agradaria anar al bosc a fotografiar un arrossegament de socs amb matxos. Vaig començar a dedicar-me plenament al bosc, a la recuperació i manteniment d'espais naturals. I, en època de lleva, destapo les sureres de la província de Girona. Des de llavors, el meu objectiu ha sigut prestigiar aquest món.
-
Casc Objecció de consciència
Jesús Viñas i Esteban Zabaleta
Us portem un casc militar amb la flor, símbol dels objectors de consciència, i un llibre que explica la primera experiència col·lectiva d’objectors de consciència a l’Estat espanyol, que va tenir lloc el 1975. Vaig conèixer el meu company Esteban a València en un acte de Pepe Beúnza, el primer objector de consciència espanyol. Vam enviar una carta dient que no ens presentaríem a files i que, a canvi, ja estàvem fent un servei substitutori de dos anys, al barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat. A tots dos ens van portar a la presó militar del Castell de Figueres l’estiu del 1976, en règim de presó preventiva. Allà vam fer una vaga de fam de vuit dies. Durant aquells mesos, vaig escriure un diari que després vaig traduir al català i és part del llibre Los objetores, que van censurar. Amb la llei d’amnistia vam quedar lliures al cap de sis mesos, durant el gener de1977. El 1978 la Constitució ja contemplava el dret a l’objecció de consciència, a l’article 30.
-
Piolets
Ciscu Carola
Vinc de Camprodon i porto dos piolets que utilitzava habitualment durant els anys en què feia de bomber de rescat. Durant els 47 anys que he fet de bomber he pogut comptar 837 operacions de rescat. La més terrible i la que més recordo a nivell personal ha estat l’operació de rescat del Balandrau, perquè van ser nou morts al nostre sector, d’una sola tongada. Va ser el 30 de desembre del 2000. Una tempesta de vent i de neu, a la qual es va afegir un allau. Un dels moments més complicats era quan arribava l’helicòpter que portava les víctimes i la família havia de fer el reconeixement. Jo sempre deia: “M’estimo més estar a dalt , que t’ho passes malament, que estar aquí baix, que t’ho passes pitjor”.
A la muntanya sempre t’hi trobes bé. T’ajuda a desconnectar dels problemes.
-
Adhesiu campanya "GI"
Joan Ventura
L'11 d'octubre de 1991, el diari El Punt va posar en marxa la campanya “Girona i punt” amb l'objectiu de catalanitzar les matrícules dels cotxes gironins. Com que a Girona ja hi havia hagut una llarga reivindicació històrica als anys 70, algú va donar la idea de fer uns adhesius amb la GI i repartir-los amb el diari. Quan es van anar enganxant adhesius als cotxes, la Guardia Civil va començar a posar multes. Va ser un acte de desobediència civil que va triomfar. Un cop important va ser el fet que l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, i altres regidors de l’època que ara recordo, com Xevi Matamala, varen decidir posar l’adhesiu a tots els vehicles municipals. A partir d’aquest moment molta gent s’hi va afegir. Va ser una lluita que va durar poc temps però va ser molt efectiva.
-
Torxa Olímpica
Vicenç Folgado
Us porto la torxa que va portar el meu pare, Vicenç Folgado, com a representant esportiu del nostre municipi des d’Empúries fins a l’Escala amb motiu de la celebració del Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La disciplina esportiva del meu pare era el tir olímpic. Tot i que va començar essent una afició, a poc a poc va anar veient que se’n sortia prou bé. Per rebre la torxa i fer el recorregut el meu pare es va haver d’entrenar. És un recorregut de 500 metres que s’havia de fer corrent i portant el pes de la torxa. Recordo que per entrenar-se el pare es posava canelleres d’aquestes que pesen, per córrer. Com a primer rellevista que portava la torxa havia de quedar bé.
Finalment el meu pare no va competir a les Olimpíades de Barcelona 92, tot i que havia quedat segon a Seül el 1988. La raó és que el Jocs es feien a l’estiu i no podia deixar la feina a l’hotel i el restaurant que té la família. No poder competir als Jocs Olímpics de Barcelona 92 li va saber molt greu.
-
El quadern gris
Josep Valls
Us porto l’exemplar del llibre El quadern gris amb la dedicatòria que Josep Pla hi va escriure el gener de 1978.
“Estimat amic Valls. No crec que li hagi de dedicar cap dedicatòria, que és una activitat merament convencional. En tinc prou amb l’admiració que jo li tinc i amb la seva amistat. Els meus respectes a la senyora Valls i per vostè la meva admiració total. Afectíssim, amic i servidor.”
Tot va començar el dia en què el senyor Pla va venir a l’hotel de Figueres on jo treballava de gerent. Era l’hora de dinar i es va asseure a una taula, però no volia menjar sol. Així, el director de l’hotel em va demanar que anés a la taula 26 perquè el senyor Pla necessitava algú per parlar. A mi se’m va obrir el cel. Li vaig explicar que havia estudiat al seminari i li vaig recitar un fragment de la Divina Comèdia en llatí. Aleshores ell me’n va recitar un altre, i es va posar a plorar. Cada vegada venia més sovint, fins que es va morir. Li vaig fer de xofer, de confessor, de barber, de metge... De tot. Era malcarat quan volia, però també era molt educat. Però, és clar, amb segons qui. Allà a l’hotel hi va haver una temporada, durant uns anys, que els dissabtes fèiem el Sopar del Canelobre. Posàvem canelobres a les taules i jo tocava el piano. Quan venia el senyor Pla ja sabia que havia de tocar o Muntanyes del Canigó, La dama d’Aragó, o la Mare de Déu quan era xiqueta. Amb aquestes cançons plorava, perquè li recordaven la seva mare, quan els hi cantava de petit.
L'últim trajecte que vaig fer amb ell, de Figueres a Palafrugell, va ser tan sols dos dies abans de la seva mort, el 23 d'abril de 1981, quan en Pla tenia 88 anys.
-
Escorredora de formatges
Maria Català i Maria Bruguera
Vinc de Mont-ras i us porto una escorredora de ceràmica per fer formatge fresc. Vaig aprendre a fer formatges per unes pageses d’una granja que van plegar de pagès i de fer formatges. Primer en feia pocs, només per vendre’ls a plaça, i, a poc a poc, van començar a fer-me comandes els hotels i restaurants de Palafrugell, Calella i Llafranc. Amb l’arribada del turisme cada vegada em demanaven més formatges. Aleshores em vaig treure el carnet de conduir per poder-los distribuir porta a porta. Durant més de trenta-vuit anys m’he dedicat a fer formatges fins al punt que em coneixen amb el nom de Maria del Formatge. Fa uns sis anys em va venir a visitar la Maria Bruguera perquè li expliqués la meva vida i en acabar l’entrevista li vaig regalar l’escorredora i la recepta de fer formatges, que tant m’havien ajudat a guanyar-me la vida.
-
Trofeu de vela Optimist
Xavier García
Aquest és el trofeu de quan vaig guanyar el Campionat del Món d’Optimist l’any 1986. Tenia 15 anys i va ser a Roses. Des d'aleshores no hi ha hagut cap espanyol ni català que l'hagi guanyat. Com a català soc l’únic que l’ha guanyat.
Vaig començar a fer vela amb 5 anys i el primer campionat d'Europa el vaig guanyar amb 12 anys. L’Optimist és una embarcació petita amb la qual pràcticament tothom ha après les primeres lliçons per navegar i relacionar-se amb el mar. La disciplina Optimist es va inventar al Estat Units i va arribar als anys 60 del segle XX, al Club Nàutic de Barcelona. Justament ara fa 50 anys del primer campionat del món i s’ha fet a la badia de Roses.
L’Optimist és una tradició familiar. Som cinc germans i els grans ja navegaven, però el tercer, quart i cinquè ens vam dedicar més a entrenar i competir. Justament en aquells anys, en José Maria van der Ploeg, campió olímpic a Barcelona 92, va ser el nostre entrenador i em va formar fins que vaig guanyar tot els campionats.
-
Moto Narcla
Núria Clarà i Jesús Solà
Narcís Clarà, el meu pare, va ser el creador i l'impulsor de la moto que porta el seu nom, Narcla, acrònim de Narcís Clarà. El 1952 es va crear a Salt (Gironès) Indústries Narcla SL, que va tenir una trajectòria petita. El 1953 es va donar d'alta a Indústria de Girona la primera moto, el primer model A3. Fins al 1964 va fabricar diversos models millorats que es van distribuir per Catalunya i la Península. Ara conservem tres dels models fabricats. Tots són de 125 cm cúbics. Aquest model va arribar a l’època de les Vespes i les Lambretta, que eren motos tapades amb planxes. Es va decidir utilitzar planxes per evitar que les dones i el capellans s’embrutessin les faldilles o la sotana.
Amb aquesta moto jo vaig fer un viatge a Toulouse, per visitar un oncle que estava a l’exili. Jo era molt petita i anava entremig del pare, que conduïa, i la mare.
-
Maquina de cosir
Rosa Ventura
Vinc de La Jonquera i porto una màquina de cosir que hem conservat a casa des de l’any 1939. Durant la retirada de les tropes republicanes i de la població civil, la part sud de La Jonquera va començar a omplir-se de gent que fugia de l’avanç de l’exèrcit nacional. La frontera estava tancada i va començar a acumular-se un gran volum de persones, soldats, carros i animals. El meu avi tenia un hort allà a prop, i uns quants dies després d’obrir la frontera hi va trobar una màquina de cosir, que algú havia hagut de deixar per poder creuar cap a França a peu. La meva mare la va recollir i la va fer funcionar durant molts anys perquè anava molt bé. Recordo que sempre deia: “Pobra gent, ha marxat de casa sabent que no tornaran.... i ves a saber que se n’ha fet d’aquella gent”. Després es va saber que els havien portat als camps de concentració d’Argelers.
-
Tampons per estampar monedes
Neus Bosch
Us porto uns tampons per estampar les monedes, que es feien servir a la cooperativa del poble miner d'Ogassa, on hi va haver un important jaciment de carbó. Durant la dècada dels anys 1930-1940 hi va haver una colònia industrial, com a molt llocs de Catalunya. En aquest moment hi va haver un creixement molt important: la població va passar de 200 a 1.500 habitants. Aleshores els treballadors es van organitzar per fundar una cooperativa de consum per poder comprar a uns preus més econòmics d’acord amb els ajustats salaris que rebien les famílies mineres. I d’aquesta cooperativa van sortir aquestes monedes. El meu avi era miner i també un membre molt actiu de la cooperativa. El seu pare també era miner, com ho havia estat el seu avi. Era una feina perillosa. De fet tenia companys que s’havien ferit o havien perdut la vida dins la mina.
-
Clau habitació 55
Família Masó Bosch
Vinc de Sant Hilari Sacalm i us porto la clau d’una habitació del pis dels meus avis que llogaven a estiuejants de Barcelona. Cap als anys 60, durant l’època en què estava de moda l’estiueig i prendre les aigües, els hotels de Sant Hilari no donaven abast a tota la demanda d’estiuejants i els particulars llogaven cambres.
L’àvia m’explicava que la temporada començava el 15 de juny, però ja preparaven l’habitació un mes abans. Els avis gairebé no feien vida en aquest pis. Només hi anaven a dormir perquè tenien una botiga, als baixos, on tenien també la cuina. Ells deien que llogaven l’habitació a senyors de Barcelona, però no devien ser els més rics, perquè aquests es devien quedar a l’hotel. Els ingressos del lloguer els ajudaven a passar l’hivern en un poble on gairebé tothom es dedicava al camp.
-
Ampolles Casa Salvans
Maria Salvans
Vinc de Ripoll i us porto una caixa d’ampolles de Casa Salvans. El meu besavi va fundar la fàbrica de gasoses l’any 1860 i la vam continuar, primer l’avi, després el meu pare, i després el meu marit i jo. Fabricàvem gasoses, sifons i Fruti, que es repartien en botigues i bars. Les comandes que s’enviaven a Puigcerdà anaven en tren. Els sifons anaven dins d’unes caixes amb palla perquè no es glacessin.
Hi havia diferents màquines. La saturadora servia per fer el gas per al sifó i la gasosa. S’havia de vigilar perquè anava a molta pressió i podia explotar.
A partir dels anys 60 del segle XX, Casa Salvans va deixar de fabricar les begudes carbonitzades pròpies (gasoses sifó i xarops de fruita) i es va dedicar únicament a la distribució de les grans marques com Coca-Cola, Estrella Damm, Cacaolat, Aigua de Ribes i Martini.
-
Destral de pelar suro
Eloi Madrià
Vinc de Cassà de la Selva i porto una destral de pelar suro. És una feina que a les Gavarres es practica des de primers del segle XIX. Abans de la fil·loxera hi havia molta activitat. Les destrals han anat evolucionant. Aquesta burxa serveix per treure l’arrel i aquesta part serveix per tallar. Ha de tallar molt perquè és com una petita intervenció quirúrgica que s’ha de fer amb molta cura. L’arbre és molt important.
Vaig descobrir el món del suro per casualitat. Un dia, fent fotos com a aficionat, un amic em va comentar que potser m'agradaria anar al bosc a fotografiar un arrossegament de socs amb matxos. Vaig començar a dedicar-me plenament al bosc, a la recuperació i manteniment d'espais naturals. I, en època de lleva, destapo les sureres de la província de Girona. Des de llavors, el meu objectiu ha sigut prestigiar aquest món.
-
Casc Objecció de consciència
Jesús Viñas i Esteban Zabaleta
Us portem un casc militar amb la flor, símbol dels objectors de consciència, i un llibre que explica la primera experiència col·lectiva d’objectors de consciència a l’Estat espanyol, que va tenir lloc el 1975. Vaig conèixer el meu company Esteban a València en un acte de Pepe Beúnza, el primer objector de consciència espanyol. Vam enviar una carta dient que no ens presentaríem a files i que, a canvi, ja estàvem fent un servei substitutori de dos anys, al barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat. A tots dos ens van portar a la presó militar del Castell de Figueres l’estiu del 1976, en règim de presó preventiva. Allà vam fer una vaga de fam de vuit dies. Durant aquells mesos, vaig escriure un diari que després vaig traduir al català i és part del llibre Los objetores, que van censurar. Amb la llei d’amnistia vam quedar lliures al cap de sis mesos, durant el gener de1977. El 1978 la Constitució ja contemplava el dret a l’objecció de consciència, a l’article 30.
-
Piolets
Ciscu Carola
Vinc de Camprodon i porto dos piolets que utilitzava habitualment durant els anys en què feia de bomber de rescat. Durant els 47 anys que he fet de bomber he pogut comptar 837 operacions de rescat. La més terrible i la que més recordo a nivell personal ha estat l’operació de rescat del Balandrau, perquè van ser nou morts al nostre sector, d’una sola tongada. Va ser el 30 de desembre del 2000. Una tempesta de vent i de neu, a la qual es va afegir un allau. Un dels moments més complicats era quan arribava l’helicòpter que portava les víctimes i la família havia de fer el reconeixement. Jo sempre deia: “M’estimo més estar a dalt , que t’ho passes malament, que estar aquí baix, que t’ho passes pitjor”.
A la muntanya sempre t’hi trobes bé. T’ajuda a desconnectar dels problemes.
-
Adhesiu campanya "GI"
Joan Ventura
L'11 d'octubre de 1991, el diari El Punt va posar en marxa la campanya “Girona i punt” amb l'objectiu de catalanitzar les matrícules dels cotxes gironins. Com que a Girona ja hi havia hagut una llarga reivindicació històrica als anys 70, algú va donar la idea de fer uns adhesius amb la GI i repartir-los amb el diari. Quan es van anar enganxant adhesius als cotxes, la Guardia Civil va començar a posar multes. Va ser un acte de desobediència civil que va triomfar. Un cop important va ser el fet que l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, i altres regidors de l’època que ara recordo, com Xevi Matamala, varen decidir posar l’adhesiu a tots els vehicles municipals. A partir d’aquest moment molta gent s’hi va afegir. Va ser una lluita que va durar poc temps però va ser molt efectiva.
-
Torxa Olímpica
Vicenç Folgado
Us porto la torxa que va portar el meu pare, Vicenç Folgado, com a representant esportiu del nostre municipi des d’Empúries fins a l’Escala amb motiu de la celebració del Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La disciplina esportiva del meu pare era el tir olímpic. Tot i que va començar essent una afició, a poc a poc va anar veient que se’n sortia prou bé. Per rebre la torxa i fer el recorregut el meu pare es va haver d’entrenar. És un recorregut de 500 metres que s’havia de fer corrent i portant el pes de la torxa. Recordo que per entrenar-se el pare es posava canelleres d’aquestes que pesen, per córrer. Com a primer rellevista que portava la torxa havia de quedar bé.
Finalment el meu pare no va competir a les Olimpíades de Barcelona 92, tot i que havia quedat segon a Seül el 1988. La raó és que el Jocs es feien a l’estiu i no podia deixar la feina a l’hotel i el restaurant que té la família. No poder competir als Jocs Olímpics de Barcelona 92 li va saber molt greu.
-
El quadern gris
Josep Valls
Us porto l’exemplar del llibre El quadern gris amb la dedicatòria que Josep Pla hi va escriure el gener de 1978.
“Estimat amic Valls. No crec que li hagi de dedicar cap dedicatòria, que és una activitat merament convencional. En tinc prou amb l’admiració que jo li tinc i amb la seva amistat. Els meus respectes a la senyora Valls i per vostè la meva admiració total. Afectíssim, amic i servidor.”
Tot va començar el dia en què el senyor Pla va venir a l’hotel de Figueres on jo treballava de gerent. Era l’hora de dinar i es va asseure a una taula, però no volia menjar sol. Així, el director de l’hotel em va demanar que anés a la taula 26 perquè el senyor Pla necessitava algú per parlar. A mi se’m va obrir el cel. Li vaig explicar que havia estudiat al seminari i li vaig recitar un fragment de la Divina Comèdia en llatí. Aleshores ell me’n va recitar un altre, i es va posar a plorar. Cada vegada venia més sovint, fins que es va morir. Li vaig fer de xofer, de confessor, de barber, de metge... De tot. Era malcarat quan volia, però també era molt educat. Però, és clar, amb segons qui. Allà a l’hotel hi va haver una temporada, durant uns anys, que els dissabtes fèiem el Sopar del Canelobre. Posàvem canelobres a les taules i jo tocava el piano. Quan venia el senyor Pla ja sabia que havia de tocar o Muntanyes del Canigó, La dama d’Aragó, o la Mare de Déu quan era xiqueta. Amb aquestes cançons plorava, perquè li recordaven la seva mare, quan els hi cantava de petit.
L'últim trajecte que vaig fer amb ell, de Figueres a Palafrugell, va ser tan sols dos dies abans de la seva mort, el 23 d'abril de 1981, quan en Pla tenia 88 anys.
-
Escorredora de formatges
Maria Català i Maria Bruguera
Vinc de Mont-ras i us porto una escorredora de ceràmica per fer formatge fresc. Vaig aprendre a fer formatges per unes pageses d’una granja que van plegar de pagès i de fer formatges. Primer en feia pocs, només per vendre’ls a plaça, i, a poc a poc, van començar a fer-me comandes els hotels i restaurants de Palafrugell, Calella i Llafranc. Amb l’arribada del turisme cada vegada em demanaven més formatges. Aleshores em vaig treure el carnet de conduir per poder-los distribuir porta a porta. Durant més de trenta-vuit anys m’he dedicat a fer formatges fins al punt que em coneixen amb el nom de Maria del Formatge. Fa uns sis anys em va venir a visitar la Maria Bruguera perquè li expliqués la meva vida i en acabar l’entrevista li vaig regalar l’escorredora i la recepta de fer formatges, que tant m’havien ajudat a guanyar-me la vida.
-
Trofeu de vela Optimist
Xavier García
Aquest és el trofeu de quan vaig guanyar el Campionat del Món d’Optimist l’any 1986. Tenia 15 anys i va ser a Roses. Des d'aleshores no hi ha hagut cap espanyol ni català que l'hagi guanyat. Com a català soc l’únic que l’ha guanyat.
Vaig començar a fer vela amb 5 anys i el primer campionat d'Europa el vaig guanyar amb 12 anys. L’Optimist és una embarcació petita amb la qual pràcticament tothom ha après les primeres lliçons per navegar i relacionar-se amb el mar. La disciplina Optimist es va inventar al Estat Units i va arribar als anys 60 del segle XX, al Club Nàutic de Barcelona. Justament ara fa 50 anys del primer campionat del món i s’ha fet a la badia de Roses.
L’Optimist és una tradició familiar. Som cinc germans i els grans ja navegaven, però el tercer, quart i cinquè ens vam dedicar més a entrenar i competir. Justament en aquells anys, en José Maria van der Ploeg, campió olímpic a Barcelona 92, va ser el nostre entrenador i em va formar fins que vaig guanyar tot els campionats.
-
Moto Narcla
Núria Clarà i Jesús Solà
Narcís Clarà, el meu pare, va ser el creador i l'impulsor de la moto que porta el seu nom, Narcla, acrònim de Narcís Clarà. El 1952 es va crear a Salt (Gironès) Indústries Narcla SL, que va tenir una trajectòria petita. El 1953 es va donar d'alta a Indústria de Girona la primera moto, el primer model A3. Fins al 1964 va fabricar diversos models millorats que es van distribuir per Catalunya i la Península. Ara conservem tres dels models fabricats. Tots són de 125 cm cúbics. Aquest model va arribar a l’època de les Vespes i les Lambretta, que eren motos tapades amb planxes. Es va decidir utilitzar planxes per evitar que les dones i el capellans s’embrutessin les faldilles o la sotana.
Amb aquesta moto jo vaig fer un viatge a Toulouse, per visitar un oncle que estava a l’exili. Jo era molt petita i anava entremig del pare, que conduïa, i la mare.
Navegueu amb les tecles de desplaçament
Explora la història
Organitza't la visita
Agenda
Oraris
Localizacion
Bilhetes
Tarifes