Moda i modistes

Saber l'ofici

En aquella època, hi havia tres camins per aprendre l’ofici de modista. L’aprenentatge en un taller, els anomenats sistemes de tall i confecció i, finalment, les acadèmies, algunes de les quals van ser fundades per les creadores dels mateixos sistemes. L’aprenentatge en un taller era un dels mètodes millors i més efectius, i el més apreciat en el món de la costura, així com el més habitual i accessible. A l’inici es feien tasques elementals, normalment sense cobrar o cobrant molt poc, i, de manera gradual, s’anava progressant d’aprenenta a mitja oficiala i de mitja oficiala a oficiala, que era el grau superior, a part de l’encarregada, si n’hi havia, i de la mestressa. A vegades, els tallers de les modistes també funcionaven com a escola de modisteria, on les aprenentes podien ser a la vegada alumnes, si les famílies pagaven uns diners perquè les noies aprenguessin a cosir. De fet, moltes de les aprenentes i les docents es dedicaven a la costura fins que es casaven; d’altres, però, continuaven treballant als tallers, ja qualificades, i podien contribuir a millorar l’economia de la família. Moltes, també, arribaven a establir taller propi i a tenir aprenentes i reproduïen així un cicle que s’anava renovant.

Els sistemes i les acadèmies de tall i confecció

A partir de la publicació de mètodes de tall i patronatge, es facilitaven unes pautes elementals perquè qualsevol pogués aprendre l’ofici, fins i tot de manera gairebé autodidacta.

Un dels primers sistemes que va aparèixer a Catalunya va ser el de Carme Ruiz i Alà, professora i modista i primera directora, des del 1883, de l’Escola Provincial de Tall, l’actual Escola Professional de la Dona. El 1877, Carme Ruiz havia publicat el seu primer llibre de tall i confecció, que va tenir tant d’èxit que es va anar reeditant fins a les primeres dècades del segle XX, quan ella ja feia anys que havia mort. Darrere d’aquest primer mètode de «corte», en van començar a aparèixer molts d’altres, com ara el de Felicidad Duce. El 1928, Duce obria una escola a Barcelona, l’Institut Feli, que tindria filials en diverses ciutats catalanes i que encara funciona.

De tots els sistemes, però, el que va tenir més èxit va ser el de Carme Martí de Missé, que l’any 1890 va publicar per primera vegada El Corte Parisien. L’èxit va ser tan rotund que al llarg del segle XX se’n van fer nombroses reedicions. Martí també va fundar un institut que duia el seu nom, i que actualment continua existint, on s’ensenyava el seu mètode i que aviat va anar obrint sucursals arreu de Catalunya.

Com es fa un vestit

Una bona peça d’indumentària havia de tenir un equilibri perfecte entre la forma, la textura, l’acabat, el color, la qualitat del teixit i els detalls, i un caient impecable a la persona mitjançant totes les emproves que calguessin. La qualitat i la fama d’una modista venien donades per una confecció excel·lent, però, també, per l’accés a teixits, botons i complements de qualitat, i el bon gust per escollir-los i per aconsellar les clientes, així com la informació de primera mà de les darreres tendències de la moda.

Les fàbriques no venien directament teixits a les modistes, sinó que els venien a les botigues que s’encarregaven de comercialitzar-los, repartides arreu del territori, tot i que a Barcelona es trobaven les més importants. D’altra banda, cases com La Innovación, la Física, Santa Eulalia, El Dique Flotante i Argón, o indústries de confecció de barrets, com Martí Martí i Badia, també tenien seccions dedicades a la venda de teixits i moltes també venien patrons i glassetes. Les merceries eren essencials per a les modistes, perquè hi compraven des de fils fins a cremalleres, botons, ploms, galons, gafets, sivelles, etc.

Objectes de la col·lecció del museu relacionats amb aquest àmbit

Galeria fotogràfica