La inspiració per cercar fórmules col·lectives de provisió d’un habitatge digne i assequible per a les classes populars vingué d’Europa. A Catalunya, les iniciatives pioneres foren la de la Cooperativa Obrera Mataronina (1883) i la de la CooperativaEl Llobregat (1903) de Gironella, que construïren habitatges per als seus associats.

La legislació de cases barates de 1911 afavorí la construcció d’uns 700 habitatges cooperatius i uns 2.552 públics. Les primeres promocions barcelonines foren les de El Benestar de l’Obrer (1913) de Sants, la de la Cooperativa de Periodistes (1914) a La Salut, i la Cooperativa de l’Habitació Barata (1916) a Sant Andreu. La construcció de cases unifamiliars seguí la filosofia de la Ciutat Jardí, potenciada pel Museu Social de Barcelona, institució que impulsà la Cooperativa Catalana d’Estalvi i Habitació. El 1921 es promulgà la segona llei de cases barates, que preveia que l’Estat prestés el 70% del valor de l’edificació, es construïren habitatges a Sabadell, Terrassa, Lleida, Manlleu i Mataró.

El problema habitacional s’agreujà a partir de 1950 amb fenòmens com el barraquisme o l’amuntegament. Es construïren més de 10.000 habitatges cooperatius a Barcelona i rodalies, ja de fisonomia vertical. La primera fou La Puntual (1952) a la Guineueta; després El Sagrat Cor (1958) al Poblenou i La Gracienca (1959). El 1962 es constituí la Cooperativa Obrera de Viviendas al Prat del Llobregat i el 1963 s’inicià la Ciutat Cooperativa de Sant Boi de Llobregat. Més tard, seguiren la Cooperativa de Viviendas per a Funcionaris Laye, a Barcelona i Mataró, i la de Sant Pere i Sant Pau, el 1972, a Tarragona, entre d’altres. Moltes d’aquelles experiències obriren escoles, cooperatives de consum, de treball i de serveis, d’atenció a la gent gran i esdevingueren un viver de cooperació, sobretot dinamitzat per algunes parròquies.

Les cooperatives d’habitatge parteixen del propòsit que les famílies amb menys recursos puguin accedir a un dret essencial com és l’habitatge a un preu menor que el del mercat. Des de la fi de la dictadura fins avui, de manera similar als precedents històrics, els socis han actuat col·lectivament com a promotors, eliminant el marge i reduint el preu de l'habitatge al cost de la construcció. Un cop acabada l’obra, la tinença passa als socis en forma de propietat o de lloguer. A les darreres dècades del segle XX la majoria optaren pel model de propietat, tant les promogudes per societats gestores —amb un protagonisme creixent degut a la complexitat de la construcció— com les impulsades pels sindicats. Ara bé, aquestes experiències bàsicament han cooperativitzat la promoció, no la tinença ni l'ús. En la major part dels casos, el caràcter privat de la possessió pot provocar a llarg termini el retorn de l’habitatge al mercat immobiliari ordinari.

En els darrers anys està emergint, de forma incipient però amb cert impuls, el cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús, per salvaguardar l’habitatge de les dinàmiques del mercat i apostar per models alternatius de vida comunitària. Emmirallant-se en experiències com les de l’Uruguai o Dinamarca, en aquest model la propietat sempre és col·lectiva i els socis tan sols tenen dret a un ús indefinit de l’habitatge, sense poder vendre’l ni llogar-lo, evitant així l’abús especulatiu. Un exemple pioner és Cal Cases, a Santa Maria d’Oló, i en l’àmbit urbà destaquen la cooperativa Sostre Cívic, amb més de set-cents socis, o La Borda de Sants, amb 28 habitatges. També cal destacar la creació d’entitats com Cohousing Barcelona SCCL o la fundació La Dinamo per difondre i estendre el model arreu. Malgrat l’oportunitat que representa, la principal dificultat és la manca de suport de les administracions i de fonts de finançament, que poden restringir l’objectiu de generalitzar l’accés a l’habitatge cooperatiu per a tota la població.