El 25 de desembre, el dia de Nadal! de l'any 1933 moria a la Casa dels Canonges, la residència presidencial del carrer del Bisbe, el president de Catalunya Francesc Macià i Llussà.

Qualsevol nació del món guardaria amb orgull el record d'haver tingut en aquest mateix segle xx, un polític de la categoria moral i cívica de Francesc Macià. Un home amb molta més sensibilitat política de la que molts polítics de l'època pensaven que tenia. Voldria proporcionar a aquesta afirmació tota la força i el pes d'una declaració categòrica, car crec necessari fer-la quan hi ha hagut biògrafs que han tractat d'esbrinar la personalitat de Macià, a qui no varen conèixer, movent-se entre la premsa de l'època i majorment a través d'aquella de la broma fàcil més que no de l'humor de qualitat, del sarcasme punyidor i de la rebentada; quan la rebentada sempre té un gran contingut de grolleria mental.

En aquells anys que Macià fou l'home orientador entre els seus oponents no hi mancaven els qui es delien per a desfigurar-lo i denigrar-lo. Eren persones que durant la dictadura de Primo de Rivera i abans, feren poc pel país i àdhuc, cercaren de posar-se sota l'aixopluc deis generals del moment. Molestava a aquests elements l'existència de catalans que amb valentia i alt sentit de responsabilitat nacional tant en el camp polític com en el camp de les reivindicacions sòcio-econòmiques, donessin la cara i actuessin dignament.

Fou Macià qui, amb l'aventura de Prats de Molló i el procés que a continuació se li obrí a París, assolí internacionalitzar la reivindicació dels drets dels catalans a assumir el regiment de la sobirania política de la nació.

Sense la proclamació de la República Catalana el 14 d'abril de 1931, i malgrat la seva forçosa substitució per la Generalitat de Catalunya tres dies després, dubtem molt que en els temps actuals i de nou, hagués estat possible la reinstauració de la Generalitat en el territori nacional; i que durant tot i la llarga durada del règim franquista i a l'exterior, pogués persistir la Generalitat a l'exili.

Macià fou atacat en el seu temps per catalans que actuaven més de cara a la política de circumstàncies que es feia a Madrid i en defensa dels seus interessos crematístics, que no de cara a potenciar la nació catalana. Atacaven Macià i intentaven desprestigiar-lo tot satiritzant les seves actituds polítiques, i això tant a Catalunya com a Madrid; unes actituds polítiques que posaven en evidència la manca de fermesa i integritat catalana de mant polítics del nostre país d'aquells temps. Dissortadament, el fenomen ha tornat a produir-se en la postdictadura franquista.

Les persones que a Barcelona recolzaren el cop d'estat del general; Miguel Primo de Rivera —després aquest els marginà posant-los en ridícul davant del país—, eren els mateixos que blasmaven, en plena; dictadura d'aquell general, les activitats patriòtiques de Macià a l'exterior. Eren els qui criticaren el viatge que féu Macià per terres d'Amèrica per tal de posar-se en contacte amb l'emigració catalana. Un recorregut que molts anys després, i seguint el seu exemple, realitzaria el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas.

El poble de Catalunya sentí Macià i, quan va ésser l'hora, es posà al seu costat. El poble català mostrà molta més maduresa política que no els polítics de professió, els quals pel seu enquadrament dins una societat amb tendència a la submissió a unes normes establertes pels polítics de Madrid, s'havien automarginat de les realitats de l'època. Aquestes realitats tractaven de mostrar-se a despit d'una monarquia desprestigiada, àdhuc pels mateixos monàrquics. Aquestes realitats estaven relacionades amb una situació socio-econòmica costosa pels treballadors, i una manifesta opressió contra tot allò que tingués caràcter català.

Algú va escriure, tot fent referència al dia de la mort de Macià: «Aquell matí de Nadal va ésser tràgic».

Se'ns va morir Macià quan les institucions no estaven encara del tot consolidades i quant molts polítics catalans, independentment de llur tendència ideològica, no s'havien encara integrat mentalment a la nova realitat sorgida el 1931 com era l'existència d'un govern a Catalunya i dels catalans. Molts anys després, i a partir de 1978, hem pogut viure un fenomen semblant: el de polítics catalans que, independentment dels principis polítics que manifestin —cosa que no sempre vol dir que hi creguin—, actuen com a polítics espanyols fent servir la política nacional de Catalunya com escambell.

El dia abans del Nadal de 1933, les campanes de la catedral barcelonina brandaven a tot brandar anunciant la gran diada del següent. Una bona dona —una dona del poble ja d'anys i de la que ningú no ens en podria dir el nom— i per iniciativa pròpia, entra a catedral, es dirigí al primer clergue que veié i li digué:

—«Feu parar les campanes, el President s'està morint!»

Les campanes emmudiren i el veïnat i tota la ciutat, en un temps brevíssim, ja comentava la trista nova de què les campanes de la seu de Barcelona havien deixat de repicar per a no molestar en els seus darrers moments el President de Catalunya.

El darrer dia que el vaig veure fou un diumenge a la sala d'exposicions instal·lada als soterranis de l'estació barcelonina del tren de Sarrià, el 15 de desembre. Quan entrà el President jo estava acompanyat de la Josefina i duia el nostre primer fill a coll-i-be. Ens apartarem per a deixar pas al President, i ell se'ns acostà, ens digué quatre mots amables i acaronà el petit. Dos o tres dies després s'allitava per no aixecar-se més.

Pocs moments després de morir el President Macià, vaig haver d'anar la residència presidencial i vaig veure en una de les sales i sobre una taula, una petita fotografia d'ell quan era tinent del cos d'enginyers. Ara confesso, després de tants anys, que vaig estar temptat de guardar-me-la per a mi. No cal dir que no ho vaig fer. No hauria estat gens correcte. Aquesta fotografia, avui se la pot veure reproduïda en més d'un treball referent al President Macià. Allò que sí he pogut fer, després de més de mig segle, és posar a casa la rèplica de l'escultura que hi ha al pati deis Tarongers del Palau de la Generalitat, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs. Ens fa molta companyia a la Josefina i a mi.