Els municipis van jugar un paper fonamental en la reivindicació per a un Estatut d’Autonomia per Catalunya que serà un clam generalitzat la tardor-hivern de 1919, acabada la Gran Guerra. La Mancomunitat, impulsora del projecte, convida als ajuntaments de tot Catalunya i la premsa, principalment la de la Lliga, amb diaris i setmanaris arreu el país, n’és l’altaveu principal. Els consistoris responen a la crida i assisteixen massivament. El clima reivindicatiu comença de forma unitària, entre moviment al carrer i acció política, el 1917. Cambó a les Corts, al carrer i a la premsa, amb conferències a teatres i grans espais, és el promotor indiscutible de la reivindicació que es materialitza en un text, de mínims, per a que sigui assumit per totes les forces polítiques. Aquest text, però, serà indiferent al Govern central.

El text apareix a la premsa el 29 de gener i respon a la iniciativa de l’avantprojecte d’estatut que el Consell de la Mancomunitat, amb els parlamentaris dels principals partits com a consellers adjunts, comença el dia 2 i el dia 17 ja tenen l’avantprojecte, escriu Albert Balcells a El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de  Catalunya del 1919 i el seu context històric (Parlament de Catalunya, 2010, p. 92 i ss.). El dia 24 es reuneix l’Assemblea extraordinària de la Mancomunitat i els parlamentaris de Catalunya. El diumenge dia 26 arriben els delegats dels ajuntaments catalans, convidats, i amb dietes pel viatge, per la Mancomunitat. Assisteixen, al Palau de la Música Catalana, a l’acte central. Aproven el text que serà portat a les Corts espanyoles. Els regionalistes tenen el suport dels lerrouxistes, tot i la seva trajectòria crítica al catalanisme polític, responent a l’ambient popular molt favorable a la iniciativa. Els partits dinàstics són a Catalunya una minoria molt poc significativa, però a Madrid tenen la majoria parlamentària. Si volen ser reelegits, els dinàstics catalans han de donar suport al projecte a diferència dels seus correligionaris de la resta de l’Estat que s’oposen al clam català. I els altres grups també s’hi vinculen com veurem.

El governador civil autoritza la trobada mentre l’ambient al carrer era de duresa, més enllà dels atemptats terroristes de caire social, per la violència policial contra els manifestants catalanistes. L’acte al Palau de la Música Catalana esdevé una adhesió total al projecte. Els 970 delegats aproven el contingut, la participació serà quasi absoluta, plena. Només s’excusen una vintena de representants de petits municipis que per neu o pluja no hi poden assistir o bé perquè es van abstenir o bé van votar no. El Palau de la Música, en la crònica de pàgina sencera de La Vanguardia, informa que una enorme bandera catalana ocupa l’escenari i que a la presidència a més de l’alcalde de Barcelona, Morales i el mateix Puig hi ha el president la Diputació de Barcelona, Vallès i Pujals i el de Tarragona Lloret, els ex-ministres Cambó, Rodés i Ventosa i altres líders com Lerroux, Ullet, España, Pich i Pon, Marcel·lí Domingo, l’alcalde de Lleida Humert Torres. Després de Puig parlaran M. Domingo per les esquerres, Junyent pels tradicionalistes, Larí pels reformistes, Monegal pels liberals, Macià, Largo Caballero, Lerroux i Cambó. Tancarà l’acte Puig amb un parlament, que La Vanguardia del dia 27 recull cosa que no fa La Veu del dia 29, mentre aquesta reprodueix fidelment la benvinguda mentre el diari anterior només en fa un resum. O sigui que per tenir els dos textos caldrà disposar dels dos periòdics.

Al banquet al Palau de Belles Arts, al costat del parc de la Ciutadella Puig insistirà: «Obtindrem el triomf». El febrer hi ha el plebiscit dels municipis. De 1.072, 1.046 donaran l’aprovació al projecte d’Estatut. Puig en l’acte afirma com a benvinguda: