El president, senyor Sol, proclama president de la Mancomunitat de Catalunya a don Josep Puig i Cadafalch.

El senyor Ulled demana la paraula. Es refereix al conseller doctor Estadella, el qual no ha votat.

El doctor Estadella parla des dels bancs radicals. Diu que si hagués acceptar l’acord de la minoria radical s’hauria trobat en pugna amb els meves conviccions i que perxò no l’ha acceptat. Abans d’entrar al saló, diu, ha deixat la dimissió amb caràcter irrevocable i des d’ara em considero exclaustrat de la disciplina del partit.

De tots els bancs surten aplaudiments per les paraules del doctor Estadella.

Iguals manifestacions fa el conseller senyor Pereña, que també ha presentat la dimissió.

El senyor Ulled dóna gràcies al senyor Estadella per les seves manifestacions.

El senyor Mir i Miró, en nom dels radicals, contesta al senyor Estadella, i el senyor Lloret, en nom de la minoria del Bloc, contesta al senyor Pereña, acceptant-los les dimissions i fent elogis de la correcció de què han donat prova, lamentant que els compromisos de partit els obliguin a aquesta acceptació.

Invitat pel senyor Sol, el senyor Puig i Cadafalch passa a la presidència, pronunciant un discurs.

Senyors assembleistes:

Sols per un moment ocuparé aquest setial, esdevingut per la mort.         

Sé quins deures contrec amb tots plegats, per l’acord de l’Assemblea d’ahir. Però crec que seria faltar a un deure sagrat si jo per un moment, posat davant d’aquesta cadira, no fes memòria de l’home que la honrà, enlairà i convertí en històrica.

Els vots de majoria, relativament reduïts, em porten aquí, a aquest setial. Això vol dir com ha d’ésser difícil la nova actuació.

M’abruma, tant la honor que m’haveu fet, com el càrrec que representa.

Sé ben bé que potser el meu lloc estaria millor en els bancs d’oposició o defensant ardidament quelcom a fer, que presidint un Consell i portant el desequilibri de de les forces diverses aquí congregades.

He de dirigir un prec a tots sense excluir-ne cap. M’havíeu portat per a continuar una obra patriòtica que a tots ens uneix; però és evident que a més d’aquesta alta finalitat, ens uneixen partits, grups, matisos, punts de mira distints.

Jo sé ben bé que una assemblea d’un govern parlamentari no pot subsistir sense una afirmació d’una majoria. Ahir, potser un matís de majoria, de bloc, va ésser circumstancialment desfeta. Jo prego a tots que un sentiment de patriotisme ens porti a cercar un grup ideal que uneixi més gran nombre de vots que faci estable un govern a

la Mancomunitat, sense un Consell de Govern de la Mancomunitat estable, no és possible una política que dirigeixi al nostre país.

I tenint tantes coses afer, si l’energia que hi dediquem és gran, contribuirem a l’avenir que ha de fer que el nostre país arribi a assolir una autonomia plena: i això hem de conseguir-ho demostrant que som homes capaços de fer-la, una autonomia plena; i això no ho conseguiríem si es produïssin discòrdies i discussions i si davant d’una força l’endemà n’esdevingués una altra.

Jo prego a tots des d’aquest lloc, que té la solemnitat que hi deixà En Prat de la Riba, que té la grandesa que hi deixà l’obra a complir, que entorn d’un ideal ens agrupem, que entorn d’un ideal batallem i que aquestes coses circumstàncies que passen siguin passatgeres.

I després d’agrair als que m’han fet l’honor d’elegir-me, immerescudament per aquest setial, el deixo seguidament per anar junt amb altres companys del Consell, a discutir els actes que aquest faci portant la responsabilitat de les seves conclusions, mentre des d’aquí un president dirigeix els debats.