Epidèmies i pandèmies en la història d’Europa

segles VIII-X

Passat el flagell de la pesta de Justinià, Europa es trobava en una profunda crisi demogràfica i econòmica. Després de l’esfondrament de l’estructura centralitzadora de l’Imperi romà, amb una economia ruralitzada, les ciutats despoblades i unes relacions comercials inexistents, es va començar a consolidar un nou sistema de relacions polítiques socials: el feudalisme.

La societat feudal, basada en una producció agrària autàrquica, no va aconseguir recuperar els nivells de població anteriors; amb tot, des de la segona meitat del segle VIII fins a final del segle X, es va poder mantenir un precari equilibri entre l’augment demogràfic i la producció d’aliments.

Malgrat que la pesta bubònica havia desaparegut de l’horitzó europeu, periòdicament hi sorgien brots epidèmics i malalties endèmiques que comprometien el procés de recuperació. Així, no hi van faltar alguns episodis de fam que van provocar mortaldats a vegades importants i que van obrir la porta a malalties infeccioses com la verola i el xarampió, i també a malalties endèmiques, com la lepra, que provocava el rebuig social dels infectats.

Arribats al segle XI, els esdeveniments presagiaven un canvi important en la societat i, especialment, en el sistema econòmic que permetria deixar enrere alguna de les malalties que havien rebrotat afavorides pels episodis de fam.

 

«En molts lochs no menjauen sinó pinyols e serves e copols de glans e les gens anauen cridant de nits per les ciutats e per las vilas Fam! e poguerets hauer una bella fembra per hun tros de pa. Moltes gens morien de fam e no romania ort ni bruguera a trencar, ne molins a robar, e tothom anaua mort de fam e de tota res era gran crestia qui fos a seruey de gens.»

Joan Toralles, cronista medieval