Epidèmies i pandèmies en la història d’Europa

Segle XIV

El bacil Yersinia pestis, responsable de la pandèmia de pesta bubònica dels segles VI al VIII, va tornar a aparèixer, sobtadament, l’any 1346 en la que s’ha considerat com la segona gran pandèmia de la història.

Sembla que la malaltia es va originar a la península de Crimea i que després d’infectar Constantinoble va arribar als principals ports de la Mediterrània: Venècia, Messina, Gènova i Barcelona, portada per les rates que viatjaven en els vaixells comercials. Posteriorment, la malaltia es va estendre per tot Europa seguint les vies de comunicació terrestres.

Entre els anys 1315 i 1322, les temperatures havien baixat per sota del que era normal —període conegut com la petita edat de gel—, cosa que va provocar un seguit de males collites. Amb la població afeblida per la successió d’episodis de fam, l’aparició de la pesta no va fer sinó accentuar la forta crisi en què es trobava Europa. En poc més de set anys (1346-1353), l’epidèmia va ser responsable de la mort de fins a 48 milions de persones: el 60 per cent de la població europea.

A Catalunya, els primers símptomes de la pesta van aparèixer a final del 1347 i la mortaldat va ser de les dues terceres parts de la població. Aquesta alta mortaldat fou motivada, també, pel període de males collites i de fam que hi va haver al Principat des del 1333, any que va ser conegut com «lo mal any primer».

 

«Motivat per la corrupció del seu alè, quan parlaven uns amb altres s’infectaven l’un i l’altre. Llavors el cos semblava sacsejat completament i com dislocat pel dolor. Aquest dolor, la sacsejada i la corrupció de l’alè anaven seguits de l’aparició, al braç o a la cama, d’una pústula en forma de llentia. Aquesta impregnava i penetrava tant en el cos, que aquest es veia escomès per violents esputs de sang. Les expectoracions duraven tres dies seguits i al final [els infectats] morien, fossin quines fossin les cures que s’haguessin fet.»

Michele da Piazza, franciscà ( ? – 1377)