La crisi financera que va esclatar el 2008 va conduir a la "Gran Recessió" de les economies occidentals. Sota els governs socialistes de Rodríguez Zapatero i davant els continuats atacs als drets dels treballadors i treballadores amb la reforma laboral, les retallades salarials i la congelació de les pensions, el sindicalisme confederal a Espanya va convocar la vaga general del 29 de setembre de 2010. Amb l'objectiu de fer front als ajustos econòmics duts a terme pel nou govern del PP, presidit per Mariano Rajoy, els sindicats van tornar a convocar sengles vagues generals, la del 29 de març de 2012 i la del 14 de novembre de 2012. Aquesta última jornada va ser convocada juntament amb altres nacions del sud d'Europa: Portugal, Itàlia, Grècia, Xipre i Malta. Es va constituir, així, en la primera vaga internacional del segle XXI i la primera vaga general europea.

Les últimes reformes laborals dels governs espanyols, recolzades per les organitzacions patronals, van dirigides a desarticular la negociació col·lectiva, el cor de l'acció sindical i de l'organització del conflicte social. El seu objectiu últim és l'atac contra el propi sindicalisme. En aquest terreny, com en altres de la política social i econòmica, el govern de CiU a Catalunya està en sintonia amb les contrareformes del PSOE i el PP. No obstant en un món interdependent, les polítiques autonòmiques o estatals responen a impulsos i fluxos que sobrepassen l'àmbit d'un país o una comunitat determinada. El desmuntatge del projecte de l'Europa social també està darrere de tot això. I en un cercle major, que ho abasta tot, se situa la rapacitat del capitalisme globalitzat construït al llarg de les últimes dècades.

La revolució neoliberal i conservadora va encunyar el lema "no hi ha alternativa", que fixat en termes ideològics va tenir la seva traducció en la societat: bona part de la ciutadania a Occident va ser persuadida que havia deixat de pertànyer a les classes treballadores i s'havia incorporat a les classes mitjanes gràcies al "ascens social". El treballador va ser substituït pel ciutadà-client, i es va estendre un nou credo en què l'èxit es mesurava en termes de diners. L'ecologia del món dels treballadors i treballadores, les formes de vida i espais de relació, s'hauria anat alterant a partir d'aquests i altres ingredients d'un capitalisme expandit que va sembrar de dificultats l'acció dels sindicats, des de l'inici de la crisi de l'economia i del propi Estat de Benestar. Alguns atributs d'aquest capitalisme de la globalització són el predomini de l'economia financera i especulativa davant de l'economia productiva; la desregulació de les condicions de treball, amb una extensió desmesurada de l'ocupació atípic (és a dir, aquell que no és a jornada completa ni és indefinit, pel que manca de drets); el debilitament del Dret del Treball i la irrupció del Dret Mercantil a la definició de la relació laboral ("autònoms" per assalariats, "llibertat de treball" com a oposada al dret del treball, entre d'altres "zones grises" de la nova normativa); la descentralització productiva i la subcontractació ("empresari complex", "centre de treball difús"); i, finalment i no menys important, les privatitzacions dels serveis públics.

Aquest conjunt de fenòmens que venim esmentant ha erosionat el poder dels treballadors i treballadores i ha diluït la identitat col·lectiva procedent de la condició assalariada, construïda al llarg de més d'un segle d'història. Els canvis econòmics, socials i ideològics han afectat profundament als sindicats en tot el món occidental. Però el sindicalisme s'ha mantingut com un dels principals actors contra les regressions socials i una democràcia cada vegada de menys qualitat, i afronta un procés de replantejament general de les seves estratègies i formes d'organització. CCOO va participar en el congrés fundador de la Confederació Internacional Sindical, la major i més representativa organització sindical internacional de la història. Perquè els espais internacionals de relació són fonamentals per aconseguir els canvis que es persegueixen.

Després de l'inici de la crisi econòmica i financera, combinada amb les crisis social i política, CCOO de Catalunya ha format part de la Plataforma Prou Retallades i de la resta de plataformes socials (sanitat, ensenyament, pensions, indústria, ...) contra les retallades impulsades durant els últims anys, en un procés que cal que reuneixi al conjunt d'actors socials implicats en la protesta ciutadana davant les polítiques regressives i d'ajust que han estat imposades des dels diferents àmbits de govern. Així mateix, en el context d'exigència d'una nova i necessària política territorial a Espanya, el sindicalisme de Comissions Obreres ha format part del Pacte Nacional pel Dret a decidir, amb l'orientació i l'objectiu de defensar un dret que per a nosaltres és inescindible dels drets socials, tal com defensem amb el projecte col·lectiu d'una Catalunya social. Perquè les dimensions i l'àmbit en què es generen els problemes d'avui situen al sindicalisme de classe davant el repte de reconstruir les solidaritats i els vincles entre el conjunt de les classes treballadores, explorant nous repertoris de protesta i d'acció negociada. En un món que no tornarà a ser el d'abans, però sí que seguirà necessitant les lluites d'aquells més desfavorits per les llibertats i per la igualtat.