Els inicis sempre foren humils: petits grups d’obrers posaven en comú una minsa aportació de capital per poder adquirir a l’engròs, i sense intermediaris, aliments de primera necessitat a un preu més econòmic. Els associats adquirien els productes al detall, és a dir, amb un cert marge per pagar les despeses imponderables de compra (preu, transport, lloguers, impostos...). Així, de cada operació es generava un petit estalvi col·lectiu, i al final de l’exercici, uns excedents, l’anomenat excés de percepció. En els primers temps, els excedents es redistribuïen als socis en funció de les compres realitzades. Més endavant, progressivament, s’anaren dedicant a la constitució de fons col·lectius de protecció mutual, una mena de polítiques socials autogestionades pels associats.

Tot i els precedents, no seria fins la recepció de l’experiència de Rochdale que la fórmula cooperativa centrada en el consum, amb certa vocació emancipadora, començà a projectar-se entre el proletariat local. Les primeres cooperatives nasqueren de l’impuls d’aquelles idees, especialment després de la revolució de 1868, en els territoris amb forta presència del republicanisme federal com l’Empordà, el Maresme i alguns barris obrers de Barcelona. Sense marc legislatiu propi, sovint tingueren un origen informal, hibridant el seu funcionament entre la pura necessitat i les prohibides societats de resistència.

La creació de cooperatives començà a proliferar després de la Llei d’associacions de 1887, quan moltes pogueren formalitzar-se. Mentre la protesta social s’aguditzava entre revolucions i restauracions, el cooperativisme ja era prou madur per començar a articular-se com un moviment socioeconòmic de rellevància, amb predominança de les de consum. El 1898 es celebrà la primera assemblea de cooperatives catalanes a La Bienhechora de Badalona, amb trenta-set delegats, on es nomenà un comitè regional i es fundà la Revista Cooperativa Catalana. Poc després es celebrà el Primer Congrés Cooperatiu Catalano-Balear (1899) al Palau de Belles Arts de Montjuïc, amb quaranta-vuit entitats, de les cent deu que hi havia, en representació de 6.943 famílies. Allà es constituí la Cambra Regional de Cooperatives Catalano-Balears, un òrgan econòmic d’articulació que ratificà el naixement del moviment cooperatiu.

El programa econòmic del cooperativisme partia de la base de l’organització dels consumidors, per després articular les compres en comú entre entitats, i més endavant incardinar la producció en funció de les necessitats del consum. Ben aviat es mancomunaren algunes capacitats productives, però el moviment encara no era prou madur per coordinar-se i fer les compres en comú. Foren anys, en canvi, de creació i enfortiment d’entitats –treballadors en plantilla, diversificació de productes, obtenció d’una seu de propietat– i d’implementació de fons mutuals.

«Hemos hasta ahora organizado, ahora nos toca propagar, luchar». Amb aquesta vehemència encetà el seu discurs el director d’Acción Cooperatista durant l’acte de constitució de la nova Federació Regional de Cooperatives de Catalunya l’agost de 1920. La nova estructura fou el colofó d’un procés de renovació per a una articulació federativa efectiva, que aconseguí redoblar el seu impacte social mitjançant la propaganda i el front cultural. Comptà amb la participació de cent vint-i-cinc cooperatives, d’un total de quatre-centes; un salt d’escala que protagonitzaren els membres d’una nova generació, com Joan Ventosa i Roig (1883-1961) o Joan Coloma (1886-1937).

Un dels principals cavalls de batalla de la Federació fou l’increment de la propaganda per tal d’estendre la pràctica cooperativa arreu. S’impulsà la constitució de grups de cultura a cada cooperativa, que es coordinaren en l’Agrupació Cultural Cooperatista (1925). Es fixaren celebracions, com la Festa de l’Arbre Cooperatista, i especialment, seguint els designis de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), del Dia Internacional del Cooperativisme, que implicà l’organització d’actes massius des de 1923.

La proclamació de la Segona República suposà la instauració, per primera vegada a la història, d’un marc legal favorable que confirmà la línia ascendent del cooperativisme. La federació passà de 166 cooperatives amb 27.718 socis el 1931 a 241 societats amb 84.300 socis el 1936. Però el creixement ja no fou tan sols quantitatiu sinó sobretot qualitatiu, amb la diversificació cooperativa: la consolidació de la producció de segon grau, la creació de la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu (1934) i l’eclosió de les cooperatives de treball autònomes i de serveis. I també, amb la instauració d’una Cooperativa Central de Compres amb 116 cooperatives associades per fer les compres en comú. L’estiu de 1931 s’aprovà la llei estatal de cooperatives, però la lentitud institucional i l’oposició dels gremis de comerciants en dificultaren l’aplicació pràctica. De fet, a Catalunya no arribaren les competències reals en política cooperativa fins a l’aprovació de l’Estatut (1932) i la Llei de bases de la cooperació (1934) amb la creació del Consell Superior de la Cooperació.

Si ja feia anys que cooperativistes com Micaela Chalmeta (1858-1951) i economistes com Regina Lamo (1870-1947) vindicaven la importància del paper de les dones dins la cooperativa, l’acceptació com a sòcies de ple dret no arribà fins el 1929, quan La Flor de Maig ho féu possible. En aquell context nasqueren els grups femenins cooperatius, emulant les guildes angleses, amb la missió d’estimular la participació de les dones. Per coordinar-los es creà l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista (1932), dinamitzada per cooperadores com Maria Palomera, Àngela Graupera, Rosa Forment, Dolors Abelló o Empar Coloma, que recorregueren tota la geografia fent conferències i mítings per potenciar l’autoorganització femenina.

El juliol de 1936 la derrota dels militars colpistes instaurà una situació d’excepcionalitat revolucionària. La col·lectivització de l’economia obligà el cooperativisme a prendre mesures d’urgència. De forma paradoxal, necessitaren l’empenta revolucionària per assolir un objectiu històric: la concentració cooperativa. El setembre de 1936 totes les cooperatives de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs acordaren la fusió. Quaranta-cinc entitats es convertiren en seixanta-tres sucursals de la Unió de Cooperadors de Barcelona amb 9.000 famílies associades i 450 empleats. La nova cooperativa cresqué extraordinàriament a causa de les circumstàncies atípiques: el juny de 1938 arribà a tenir noranta-tres sucursals amb 93.000 persones associades, gairebé la meitat de barcelonins n’eren socis. A nivell català, el cooperativisme de consum arribà a comptar amb 559 entitats i més de 390.000 associats.

La victòria franquista significà l’inici d’un malson; la repressió es conjugà amb la greu situació econòmica de postguerra. La Unió de Cooperadors de Barcelona, en franca decadència, es dissolgué el novembre de 1939, amb 18.000 socis. Es tramitaren més de seixanta expedients d’apropiació de cooperatives, i fins que no entrà en vigor la Ley general de cooperación (1942) no es pogueren constituir noves entitats. El 1946 a la capital tan sols quedaven trenta cooperatives. El nou text legal subordinà les cooperatives a l’Obra Sindical de la Cooperación, dependent de la Delegación Nacional de Sindicatos. El cooperativisme de consum mai no es recuperà, la majoria d’entitats desaparegueren, i les que no, foren buidades de qualsevol contingut social emancipador.

El cooperativisme de consum segueix essent una forma d’autoorganització col·lectiva de les necessitats de les persones. Ja durant el tardofranquisme, aparegueren nous projectes per donar resposta a les necessitats socials emergents, com Abacus (1968) per cooperativitzar materials escolars; la Societat Cooperativa d’Instal·lacions Assistencials Sanitàries (SCIAS) (1974) i l’Hospital de Barcelona (1989) en l'àmbit sanitari; o Coop 70 (Caldes de Montbui, 1970), en el camp de l’alimentació local. Aquelles iniciatives feren emergir un nou model en l’organització dels consumidors, una reconversió cooperativa amb criteris de gestió avançats i vocació d’àmplia presència social. El juny de 1981 es constituí l'actual Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris de Catalunya, que aplega 1.886.016 sòcies consumidores/usuàries i 5.009 treballadores. 

Entrecreuant el llegat del cooperativisme obrer i de les lluites ecologistes, a finals dels vuitanta es constituïren les primeres cooperatives de consum ecològic: El Brot (Reus, 1987), El Rebost (Girona, 1988) i Germinal (Barcelona, 1993). Des d’aleshores, s’ha experimentat amb noves formes de cooperació agroecològica camp-ciutat i s’han creat més de 160 grups de consum arreu del territori. En l’actualitat, amb la creixent desigualtat social derivada de l’hegemonia neoliberal capitalista, la cooperació de consum ha sabut, més enllà de l’alimentació, crear noves formes d’autoorganització de sectors i recursos clau. Som Energia neix el 2010 per promoure un canvi de model energètic i comença a comercialitzar i produir energies renovables. Seguint la seva embranzida, Som Connexió (2014) i Som Mobilitat (2015) resolen de forma democràtica i sostenible dos pilars de la societat actual: les telecomunicacions i la mobilitat.