Repensant E Pluribus Unum: el museu nacional i la pluralitat de discursos

Magdalena Mieri

En aquesta presentació, Magdalena Mieri parlarà dels reptes i les oportunitats del Museu Nacional d’Història Americana de la Institució Smithsonian, a la ciutat de Washington DC, per crear una narrativa històrica inclusiva. La seva ponència convidarà els oients a participar en un viatge per la història de la creació de la institució i el museu d’història pel que fa a la formació d’una identitat nacional marcada pel progressisme providencialista i un sentit de llibertat, justícia i igualtat, que no és igual per a tothom.

A través dels anys i acompanyada per diferents onades migratòries i moviments acadèmics i socials, la identitat nacional va ser matisada i problematitzada. Aquests canvis socials durant els anys seixanta i setanta, sobre la base de teories postcolonialistes, van oferir un nou marc d’estudi que va permetre explicar les diferències i va legitimar la multiplicitat de visions, i van estimular la creació d’una societat basada en la convivència de les diferències i la tolerància envers aquestes. D’aquesta manera, van néixer nous camps d’estudi com són la història pública, els estudis americans i els estudis ètnics, que han arribat a formar part del bagatge intel·lectual dels nous conservadors del museu. Amb això, es va aconseguir una nova conscienciació i sobretot la crítica dels mites providencials progressistes que havien format la base de la història nacional.

Mieri exposarà l’impacte d’aquests canvis socials en la identitat de l’ésser «americà» i les variades interpretacions històriques, i com aquests canvis afecten la pràctica museològica i la narrativa que es presenta al museu.

S’estima que l’any 2040 la majoria de la població dels Estats Units pertanyerà a alguna minoria racial. Quina responsabilitat té el museu a l’hora d’acompanyar aquests canvis que sens dubte afectaran la identitat nacional? Quines eines i quins mètodes permetran acompanyar el canvi? Aquestes seran algunes de les preguntes que convidaran els participants a reflexionar sobre la rellevància dels museus d’història nacional avui dia.

El paper dels museus nacionals en la societat moderna: reptes i problemes en el context dels Balcans. Estudi de cas del Museu de la Lluita per Macedònia (Skopje)

Branislav Svetozarevikj

El Museu de la Lluita per Macedònia (Skopje) és un museu d’història que abasta des del començament del segle XIX fins al final del segle XX. Aquest període reflecteix la història de la lluita i els esforços de nombroses generacions d’intel·lectuals i revolucionaris macedonis per crear l’actual estat independent de Macedònia. Conceptualment, amb un total de tretze departaments, es divideix en dues seccions més petites: el Museu de l’Organització Revolucionària Interior de Macedònia i el Museu de les Víctimes del Règim Comunista.

La temàtica històrica que cobreix aquest museu no sols és objecte de recerca i exposició, sinó que també té influència en el present i es reflecteix directament o indirectament en la tasca del museu. Els museus d’història nacional d’Europa, i sobretot als estats formats recentment als Balcans, suposen un autèntic repte per als seus autors i fundadors. Això es deu al fet que la història d’aquests països està profundament interrelacionada. En el passat, han tingut una història comuna, que alhora ha estat una història de conflictes, de manera que el muntatge de les exposicions sovint entra en un terreny molt sensible de l’actualitat, ple d’emocions.

Un grup d’experts en història, museologia, arquitectura, escenografia i altres temes d’interès es va encarregar de preparar el concepte del museu, basat en diversos principis: la presentació real dels fets; l’èmfasi en esdeveniments positius que s’hagin produït en el passat i que hagin acostat pobles i nacions, independentment de qui hagi governat aquells territoris i on es trobin; el fet d’evitar la presentació de persones i esdeveniments en termes de blanc o negre, sense matisos, i l’ús de les tecnologies més avançades i innovadores a les exposicions.

Com a conseqüència d’aquesta aproximació, durant el període de construcció física del museu, l’opinió pública va respondre de maneres diverses, que van anar de l’aprovació a les crítiques negatives. Tanmateix, després de la inauguració oficial, les coses van quedar molt més clares per al públic. El museu és un dels primers de la regió a mostrar els moviments polítics de dretes i d’esquerres, els factors interns i externs, les victòries i derrotes, els herois i antiherois, les idees d’un estat independent i les idees d’annexionar Macedònia a algun dels estats veïns. Entre les 153 estàtues de cera del museu hi ha representants de diverses nacionalitats que han viscut a Macedònia: macedonis, albanesos, serbis, búlgars, jueus, turcs, i també figures polítiques clau d’aquell període històric a la regió i el món.

 El museu va adquirir per a l’exposició més de dos mil objectes originals, que el Govern de la República de Macedònia va comprar a col·leccionistes i ciutadans. Gairebé la meitat van ser donacions. El gran nombre de donacions indica que va ser un museu aprovat i esperat durant molt temps pels ciutadans.

Durant els sis anys de funcionament, el museu ha rebut més de 260.000 visitants i 70.000 visitants més han assistit als més de 900 esdeveniments organitzats al marge de l’exposició. El Museu de la Lluita per Macedònia ha rebut diversos reconeixements internacionals a la seva tasca.

La transformació del Museu d’Història del Museu Nacional de Montenegro després de la recuperació de la independència i la seva influència en l’establiment i la difusió de la nova identitat nacional

Miloš Vukanović

El Museu d’Història és una de les quatre seccions del Museu Nacional de Montenegro. És la secció més complexa del Museu Nacional i està formada per quatre museus i tres monuments. L’exposició permanent del Museu d’Història, obert el 1989, és probablement la contribució més important a la pràctica museística de la postguerra a Montenegro. S’ha concebut per representar, en la seva gran complexitat, la història de Montenegro des de la prehistòria fins a l’època contemporània.

La necessitat d’adaptar tota l’exposició hi va estar sempre present. No obstant això, amb unes narratives nacionals tan canviants en els anys noranta, no es disposava ni dels recursos ni de tot el temps necessari per fer-ho. Amb la recuperació de la independència de Montenegro el 2006, va sorgir l’oportunitat el 2011 i es va crear el nou equip de conservadors.

 En aquesta ponència presentaré la nova exposició permanent del Museu d’Història de Montenegro i com aquesta el defineix. L’esmentada exposició es va crear fent servir un nou enfocament a l’hora de tractar el patrimoni polèmic, que inclou i descriu els episodis delicats i controvertits de la història de Montenegro i de la regió. Així mateix, aprofundiré en els mètodes que s’han utilitzat per explicar les múltiples i oposades perspectives històriques d’aquests esdeveniments i presentaré el «difícil» i violent patrimoni històric en l’ambient sempre present de revisionisme històric intensiu. Finalment, presentaré les fases de transformació del Museu d’Història de Montenegro, del concepte i la narrativa, i el seu paper en l’establiment de la nova identitat nacional montenegrina.

Un intent d’enfocar la imatge suggerida

Asier Madarieta

Les singulars competències dels territoris bascos de l’àmbit espanyol en matèria de gestió del patrimoni atorguen al territori de Biscaia, dins de la comunitat autònoma basca, un protagonisme especial com a actor principal en la investigació, conservació i difusió del patrimoni cultural. La responsable d’exercir aquestes competències és la Diputació Foral de Biscaia, organisme de govern del territori històric.

Va ser aquesta institució la que, el 1991, va crear el Museo Euskal Herria. Identificat per alguns autors com un museu etnogràfic i per d’altres com a identitari, el museu va ser remodelat i reobert l’any 2006. Com el seu nom indica, l’objectiu fonamental del museu era, i és, servir d’espai per mostrar i interpretar aspectes de la identitat dels bascos i ho fa abordant amb caràcter especial l’àmbit institucional basc sobre la base del sistema foral, sistema de lleis articulades en l’edat moderna i encara avui operatives, sense oblidar aspectes del folklore, la llengua, les tradicions o l’esport, que són qüestions citades per diferents autors com a elements que identifiquen un grup humà i el diferencien de la resta. A més, la importància de l’argument foral queda avalada pel fet que el museu se situa en un lloc simbòlic per al sistema foral basc com és la vila de Gernika.

La ubicació, el nom, la disposició i les característiques de l’exposició permanent o el fet que el 70 % de les activitats de la programació anual estiguin lligades d’alguna manera a qüestions relatives al territori, el folklore, la història o l’esport basc, ens parlen d’un museu que treballa per a la difusió de la identitat dels bascos i les basques. De l’estudi i l’anàlisi d’aquestes activitats es desprèn una fotografia de com duu a terme el museu aquesta tasca, els aspectes sobre els quals treballa i el públic cap al qual adreça la seva activitat.

En reflexionar sobre diversos aspectes relatius al passat, el present i el futur dels museus d’identitat, considerem que l’existència d’aquest tipus de museus és necessària i perfectament possible, sense que hàgim d’entrar en eufemismes referents a denominacions i continguts, que si es fan, auguren uns museus allunyats de la realitat a la qual haurien de pertànyer i abocats a un futur incert però en tot cas marginal.

Però, per garantir-ne el futur, els museus d’identitat han de ser permeables a les noves necessitats de la societat que representen, transcendir la mera exposició d’objectes, amb més o menys fortuna, i explorar noves qüestions com l’àmbit de les mentalitats o els processos de resiliència, a més d’incorporar la multiculturalitat com un element de conformació de la identitat. Són aspectes que faran dels nostres museus eines vàlides a fi que la societat actual transcendeixi el procés de liqüefacció que alguns filòsofs i pensadors semblen endevinar.

El Museu del Poble Noruec, a la vista de la identitat nacional i la independència de Noruega, ahir i avui

Geir Thomas Risåsen

Per comprendre la importància del paper que el Museu del Poble Noruec ha tingut en favor de la cultura noruega durant el segle XX cal examinar la història d’aquest país. Entre el 1380 i el 1814 Noruega va formar part del regne de Dinamarca i Noruega i era governada des de Copenhaguen. La primavera del 1814 Noruega va declarar la independència, va redactar la seva constitució i va escollir un rei. Al cap d’uns quants mesos, va ser obligada a acceptar una nova unió, aquest cop amb Suècia. Finalment, l’any 1905 Noruega va esdevenir un país plenament independent. Des de mitjan segle XIX, els noruecs vam començar a descobrir la nostra història i la nostra cultura pròpies. La fundació del Museu del Poble Noruec l’any 1894 formava part d’aquest projecte d’identitat nacional. El «patrimoni nacional» suposadament autèntic es trobava a les zones aïllades de les muntanyes i les valls de Noruega i, en molts aspectes, aquesta és encara la imatge que el Museu del Poble Noruec ofereix al públic. Entre les classes altes urbanes, l’interès per les antiguitats rústiques, els vells edificis de fusta i els vestits típics tradicionals encara és viu avui, tal com ho veiem al museu. Però Noruega ha canviat molt des del 1894 i, per tant, el museu s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat a l’hora de presentar el país avui dia.