Horarios
Ubicación
Entradas
Tarifas
Horarios
De martes a sábado, de 10 a 19h
Miércoles, de 10 a 20h
Domingos y festivos, de 10 a 14.30h
La taquilla y la entrada cierran 30 minutos antes del límite horario
CERRADO: Lunes no festivos, 1 y 6 de enero, 1 de mayo, 10 de junio, 25 y 26 de diciembre
Ubicación
Dirección
Plaza de Pau Vila, 3
Contacto
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reservas de grupos/escuelas
93 225 42 44. De lunes a viernes, 10 a 14h i 15.30-17.30h.
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transporte y vías de acceso
Autobuses V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (amarilla) Barceloneta
Tren a Barcelona. Estació de França
Barcelona Bus Turístico. Línea roja y Barcelona City Tour. Ruta este. Parada “Museu d’Història de Catalunya”.
Aparcamiento
Hay tres parkings de pago próximos: en Passeig Joan de Borbó, Moll d’Espanya y Moll de la Fusta.
Los autocares disponen de espacios de aparcamiento cerca del edificio del museo.
Tarifas
Exposición permanente
Exposición temporal
General 4 euros
Reducida 3 euros
Entrada combinada
Exposición permanente + exposición temporal
General 8 euros
Reducida 6 euros
Horarios
Ubicación
Entradas
Tarifas
Horarios
De martes a sábado, de 10 a 19h
Miércoles, de 10 a 20h
Domingos y festivos, de 10 a 14.30h
La taquilla y la entrada cierran 30 minutos antes del límite horario
CERRADO: Lunes no festivos, 1 y 6 de enero, 1 de mayo, 10 de junio, 25 y 26 de diciembre
Ubicación
Dirección
Plaza de Pau Vila, 3
Contacto
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reservas de grupos/escuelas
93 225 42 44. De lunes a viernes, 10 a 14h i 15.30-17.30h.
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transporte y vías de acceso
Autobuses V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (amarilla) Barceloneta
Tren a Barcelona. Estació de França
Barcelona Bus Turístico. Línea roja y Barcelona City Tour. Ruta este. Parada “Museu d’Història de Catalunya”.
Aparcamiento
Hay tres parkings de pago próximos: en Passeig Joan de Borbó, Moll d’Espanya y Moll de la Fusta.
Los autocares disponen de espacios de aparcamiento cerca del edificio del museo.
Tarifas
Exposición permanente
Exposición temporal
General 4 euros
Reducida 3 euros
Entrada combinada
Exposición permanente + exposición temporal
General 8 euros
Reducida 6 euros
Twitter
FacebookUniversitat de Barcelona
-
Galeria de peces
-
Fotografia de Cruyff signada i dibuix
Ernest Folch i Dolors Folch
Hem portat la fotografia que el Cruyff va enviar al meu pare a la presó. L’hi va dedicar quan el meu pare estava detingut a la Model. El dia que debutava Cruyff va ser el dia que van detenir els 113 de l’Assemblea, entre ells el meu pare [Ernest Folch].
Recordo el dia que vaig portar aquesta foto a la presó. Els funcionaris es van quedar mirant-la, van parlar entre ells, i van entrar la foto, que va complir una de les seves funcions: millorar l’estatus dels empresonats [Dolors Folch]. Tal com diu la meva mare, aquesta foto a la presó era un salconduit per al meu pare [Ernest Folch].
El dibuix el van fer els nens, els tres. L’Ernest tenia deu mesos, però n’hi havia un de set anys, l’Albert, i una nena de vuit, la Marina. Els vaig portar a veure el seu pare, i llavors a l’estiu va haver-hi un concurs de dibuix a Sant Feliu de Codines, i l’Albert va decidir que dibuixava això. Aquest dibuix m’agrada molt perquè explica molt bé com un nen va veure tot allò. El castell terrible que era la Model, la buidor del carrer, no hi havia ningú absolutament més que els cotxes de policia. L’armament que duien el van impressionar molt... El nen va afegir, aquí sota, “Els 113”. Aquest dibuix va guanyar el premi [Dolors Folch].
-
Llibre Faristol
M. Eugènia Torrent
Aquest és un llibre de llenguatge i gramàtica catalana que vaig fer servir quan tenia 14 anys i feia cinquè de batxillerat en un institut públic, l’Instituto Nacional de Enseñanza Media, que estava a la Verneda. La directora de l’institut era Angeleta Ferrer Sensat, filla de Rosa Sensat, la mestra i pedagoga que tant va impulsar el retorn de l’escola pública catalana.
A les acaballes del franquisme, hi va haver un intent de recuperar l’ensenyament del català, per això és tan important aquest llibre. La portada del llibre és de Pilarín Bayés, i li donava un toc molt divertit. A l’institut el que feien era repartir-nos llibres comunitaris i després els recollien a la mateixa classe. Aquest el vaig recuperar jo després, no és l’original que vaig fer servir.
-
Dibuixos de Josep Escobar
Josep Maria Llongueras
El senyor que apareix en aquest dibuix és el meu avi, Josep Maria Llongueras Urpina, i això és la presó Model a l’abril del 1940. El dibuixant és Josep Escobar, el famós dibuixant, i li dedica perquè es van fer amics a la presó. La dedicatòria diu: “Al bon amic Josep Maria Llongueras en record d’unes hores no massa dolces”.
Durant la guerra, el meu avi era massa gran per anar al front, i va acabar dirigint o codirigint una cooperativa. I el van agafar per això.
En aquest altre dibuix, el de davant és el meu avi, el del mig és l’Escobar, i aquest és en Francesc Guinovart. En aquest el que veiem és que està signat amb el nom de Rebec, el pseudònim que feia servir l’Escobar. Sembla que feia aquests dibuixos a la presó per obtenir alguns diners, però quan signa com Escobar, que és el cas del retrat, és per fer-li una deferència i l’hi dedica.
-
Programa de la pel·lícula La puntaire
Enric Sunyol
Aquest tríptic és especial perquè la pel·lícula la va fer el fundador del cinema català, que era en Fructuós Gelabert, i va ser la darrera que va fer. La va fer amb música sincronitzada, que també era novetat, com totes les que va fer. L’estrena de La Puntaire és del 1929. És una pel·lícula que il·lustra el pas del cinema mut al sonor.
Jo hi tinc una relació molt especial, i és que la meva esposa és la neta del protagonista, en Llorenç Adrià. La pel·lícula està inspirada en un poema de Ribot i Serra. Recorda molt l’obra d’Àngel Guimerà, que va fer una Maria Rosa i una Terra Baixa, que tot passa en llocs molt determinats. Després Josep M. de Sagarra també va tocar la part dels pobles.
-
Bust i gorra del president Macià
Josefina Pi-Sunyer
Per una banda us he portat el bust del meu besavi, del president Macià, fet per Josep Clarà. I per l’altra he portat la gorra de llana que portava “l’avi” quan anava a la finca de Vallmanya a caçar, tots li deien l’avi, a Macià.
Jo no el vaig arribar a conèixer però m’explicaven que era un dandi, molt elegant, i sobretot, sobretot, el que el caracteritzava era la tendresa que tenia, lo familiar que era. Sento molt orgull i molta satisfacció per ser la besneta de Francesc Macià. Jo vaig néixer a Caracas, perquè tota la meva família, en perdre la guerra, es van exiliar, uns a Mèxic, uns a Veneçuela... Finalment vam venir cap aquí i a mesura que m’he anat fent gran i he anat coneixent la seva personalitat, m’he anat entendrint i me l’he anat fent meu.
-
Samarreta dels Jocs Olímpics Barcelona 92, signada per Pasqual Maragall
Toni Galván
Us he portat una samarreta molt especial: no només recorda que vaig ser voluntari als Jocs Paralímpics, sinó que me la va signar el llavors alcalde, Pasqual Maragall.
El dia 14 de setembre del 1992, dia de la clausura dels Paralímpics, un grup de voluntaris baixàvem de l’Estadi Olímpic per anar amb els esportistes, i vam veure l’alcalde Maragall. Va venir cap a nosaltres i ens va dir: “Voluntaris olímpics, moltes gràcies, sense vosaltres els jocs no haurien sigut igual, us ho agraeixo moltíssim...” Llavors jo portava una samarreta a la bossa i li vaig dir: “que me la podria firmar?” I me la va firmar. També hi ha la signatura d’un jugador de bàsquet en cadira de rodes que es deia Philippe Baye, i que jo l’ajudava.
-
Mosaic hidràulic
Ferran i Emili Orsola
Som els besnets del creador de la primera fàbrica de mosaics hidràulics que va existir a Espanya, en Giovanni Orsola Plano. Venia des de França, d’haver guanyat per segona vegada el primer premi de la Fira Universal de París, i un amic seu li va recomanar que vingués a Espanya perquè aquí no existia el mosaic hidràulic. La fàbrica es va instal·lar a Barcelona i es deia Orsola, Solà i Companyia. Ell va lluitar moltíssim. Era piemontès, de la zona de Torí [Ferran Orsola].
Aquesta rajola estava al carrer Mallorca, entre Rambla Catalunya i Balmes, a la porta d’on vivia la meva consogra. Estaven d’obres i estaven aixecant el paviment. Llavors la meva filla ho va veure i va pensar que era el regal perfecte per quan complís jo els 60 anys [Ferran Orsola].
Ara vaig mirant molts llocs que sé que tenen les rajoles del besavi i hi he anat a fer fotos, estic fent una recerca documental [Emili Orsola].
-
Cartell del Liceu
Jordi Bosch
Aquest és el cartell del Liceu, de l’última representació de quan es va cremar el 31 de gener de 1994. L’última representació va ser el dia 29, i el 31 es va cremar. Estaven representant Mathis der Maler.
Tinc aquest cartell perquè el meu pare tenia la impremta Borràs, a Barcelona. Era una impremta de tipografia. Era una feina artesanal, totalment. La impremta Borràs era de les més antigues que hi havia aquí a Europa. A part dels cartells del Liceu, es feien els del Palau de la Música, els teatres del Paral·lel, el Teatre Borràs...
Sempre, quan s’imprimien els cartells de la façana, se n’imprimien uns quants de més per si passava alguna cosa, i aquest és un dels que hi havia a la impremta. Quan es va cremar, el meu pare el va retirar per guardar-lo. És un cartell imprès en dos parts amb tipografia. El senyor que ho feia era el caixista. Muntava unes planxes de fusta que es diuen galeres i aleshores, lletra per lletra, espai per espai, es componia com si fos un puzle. Havia de quedar tot molt ben fixat i, un cop fet, es tintava, queia el paper i sortia el cartell. I aquesta és una planxa original sobre la qual es componia tot el cartell.
-
Pistola Star
Carles Llombart
Vinc de Barcelona i us porto una pistola que era del meu avi, en Juli Elies. Ell treballava a la Telefònica de Barcelona, a l’edifici de la plaça Catalunya, et parlo dels anys 30. No té percussor, està inutilitzada.
Va esclatar la guerra i va haver-hi els Fets de Maig del 1937. Doncs durant l’assalt a la Telefònica, que era la central de comunicacions més important de Catalunya, el meu avi era allà. Ell no tenia carnet, era d’esquerres, mig anarquista però, és clar, estava allà dins, i s’hi va veure implicat.
En aquella època tots duien pistola, suposo que era confiscada. La pistola té una funda i la duia pel cinturó. El que no va explicar mai és si va disparar molt o si va ferir algú.
-
Cartell de la sala Zeleste
Rosa Pérez i Jesús Alberto López
Aquest és el cartell de la sala Zeleste que estava al carrer Almogàvers [Rosa Pérez]. Quan va tancar la sala, de cop, li vam dir a l’encarregat que si me’l podia endur. Em va dir que “sí, si el baixes tu”. El vam baixar entre jo i dos col·legues i el vam portar al Pepe’s Bar, que era nostre i estava al davant mateix. Ha estat 17 anys allà. Pel Pepe’s Bar han passat la majoria dels artistes que tocaven, primer a Zeleste i després al Razzmatazz, que va substituir-lo [Jesús Alberto López].
La Zeleste era la millor sala de concerts d’Espanya, en aquell moment. Qualsevol músic que volgués tocar en sales mitjanes —perquè, si no, se n’anaven al Sant Jordi o al Palau d’Esports— venia aquí, perquè era molt acollidor [Jesús Alberto López]. La Zeleste és la història de Barcelona i de Catalunya. L’antiga sala, tot aquell tipus de gent..., els grups que van sortir d’allà.... Al carrer Almogàvers hi ha tocat fins i tot el Paul McCartney. Tenir aquest cartell representa la nostra història, la nostra vida, hem crescut junts [Rosa Pérez i Jesús Alberto López].
-
Cine NIC
Josep Petit
Us he portat una màquina de cine Nic, que les van fabricar uns senyors que es deien Nicolau, que eren de Catalunya, d’aquí, de Barcelona. Està patentada i tot.
Aquesta és la que em va regalar a mi, quan tenia vuit anys, la meva padrina. Cada deu dies em portava una pel·lícula. Jo les esperava.
El projector, l’endollàvem al corrent, amb una bombeta normal de casa, posaves la pel·lícula i només s’havia de donar voltetes i anava passant. A casa posàvem un llençol per pantalla i avisàvem els nens del carrer. Segons a quins veïns i veïnes els fèiem pagar una pesseta, els que eren més rics. Els que eren més pobres no els fèiem pagar.
-
Càmera Jornades Feministes
Pilar Aymerich
L’any 1976 al mes de maig es van organitzar les Jornades Catalanes de la Dona, que van ser les primeres jornades que es van fer després de la mort de Franco. Després d’una dictadura de tants anys, era necessari fer aquestes jornades. En principi es va calcular que seriem unes 300 o 400, però durant els tres dies hi van arribar a passar 4 000 dones.
Amb aquesta càmera Nikon F2 vaig fer les fotos, de les jornades i de la manifestació per la despenalització de l’adulteri. La Maria Ángeles Muñoz va ser acusada d’adulteri pel marit, per treure-li la filla de sis anys i, en aquell moment, va ser una de les primeres manifestacions. A una dona li podien caure sis anys de presó.
Aquesta foto és divertida perquè és la Maruja Torres amb el cartell de Jo també soc adúltera. Per aquest cartell et podien agafar i ficar-te a la presó.
-
Obús i dietari
Llorenç Puig
Vinc de Barcelona i us porto una bomba, un obús, que li va caure al meu avi, en Josep Domènech, a la guerra, a la batalla de l’Ebre. La va desarmar i la va guardar a casa. Al cap d’uns anys el va pintar com la bandera republicana. També tinc el diari del meu avi, que me’l va facilitar la meva mare i no me’l vaig llegir mai. Però després de llegir el diari, és impressionant, lo malament que ho va passar, explica les coses in situ, tota l’estona tenia por de morir, la gana, els viatges...Tot, tot.
En el diari hi ha un moment que parla de la bomba i diu “Por la tarde, de tres a siete, a la instrucción los veteranos arrojaron unas cuantas bombas. Una de ellas no exploto. Con el fusil intentaron hacerla explotar, pero no explotó”.
-
Fotografia de Cruyff signada i dibuix
Ernest Folch i Dolors Folch
Hem portat la fotografia que el Cruyff va enviar al meu pare a la presó. L’hi va dedicar quan el meu pare estava detingut a la Model. El dia que debutava Cruyff va ser el dia que van detenir els 113 de l’Assemblea, entre ells el meu pare [Ernest Folch].
Recordo el dia que vaig portar aquesta foto a la presó. Els funcionaris es van quedar mirant-la, van parlar entre ells, i van entrar la foto, que va complir una de les seves funcions: millorar l’estatus dels empresonats [Dolors Folch]. Tal com diu la meva mare, aquesta foto a la presó era un salconduit per al meu pare [Ernest Folch].
El dibuix el van fer els nens, els tres. L’Ernest tenia deu mesos, però n’hi havia un de set anys, l’Albert, i una nena de vuit, la Marina. Els vaig portar a veure el seu pare, i llavors a l’estiu va haver-hi un concurs de dibuix a Sant Feliu de Codines, i l’Albert va decidir que dibuixava això. Aquest dibuix m’agrada molt perquè explica molt bé com un nen va veure tot allò. El castell terrible que era la Model, la buidor del carrer, no hi havia ningú absolutament més que els cotxes de policia. L’armament que duien el van impressionar molt... El nen va afegir, aquí sota, “Els 113”. Aquest dibuix va guanyar el premi [Dolors Folch].
-
Llibre Faristol
M. Eugènia Torrent
Aquest és un llibre de llenguatge i gramàtica catalana que vaig fer servir quan tenia 14 anys i feia cinquè de batxillerat en un institut públic, l’Instituto Nacional de Enseñanza Media, que estava a la Verneda. La directora de l’institut era Angeleta Ferrer Sensat, filla de Rosa Sensat, la mestra i pedagoga que tant va impulsar el retorn de l’escola pública catalana.
A les acaballes del franquisme, hi va haver un intent de recuperar l’ensenyament del català, per això és tan important aquest llibre. La portada del llibre és de Pilarín Bayés, i li donava un toc molt divertit. A l’institut el que feien era repartir-nos llibres comunitaris i després els recollien a la mateixa classe. Aquest el vaig recuperar jo després, no és l’original que vaig fer servir.
-
Dibuixos de Josep Escobar
Josep Maria Llongueras
El senyor que apareix en aquest dibuix és el meu avi, Josep Maria Llongueras Urpina, i això és la presó Model a l’abril del 1940. El dibuixant és Josep Escobar, el famós dibuixant, i li dedica perquè es van fer amics a la presó. La dedicatòria diu: “Al bon amic Josep Maria Llongueras en record d’unes hores no massa dolces”.
Durant la guerra, el meu avi era massa gran per anar al front, i va acabar dirigint o codirigint una cooperativa. I el van agafar per això.
En aquest altre dibuix, el de davant és el meu avi, el del mig és l’Escobar, i aquest és en Francesc Guinovart. En aquest el que veiem és que està signat amb el nom de Rebec, el pseudònim que feia servir l’Escobar. Sembla que feia aquests dibuixos a la presó per obtenir alguns diners, però quan signa com Escobar, que és el cas del retrat, és per fer-li una deferència i l’hi dedica.
-
Programa de la pel·lícula La puntaire
Enric Sunyol
Aquest tríptic és especial perquè la pel·lícula la va fer el fundador del cinema català, que era en Fructuós Gelabert, i va ser la darrera que va fer. La va fer amb música sincronitzada, que també era novetat, com totes les que va fer. L’estrena de La Puntaire és del 1929. És una pel·lícula que il·lustra el pas del cinema mut al sonor.
Jo hi tinc una relació molt especial, i és que la meva esposa és la neta del protagonista, en Llorenç Adrià. La pel·lícula està inspirada en un poema de Ribot i Serra. Recorda molt l’obra d’Àngel Guimerà, que va fer una Maria Rosa i una Terra Baixa, que tot passa en llocs molt determinats. Després Josep M. de Sagarra també va tocar la part dels pobles.
-
Bust i gorra del president Macià
Josefina Pi-Sunyer
Per una banda us he portat el bust del meu besavi, del president Macià, fet per Josep Clarà. I per l’altra he portat la gorra de llana que portava “l’avi” quan anava a la finca de Vallmanya a caçar, tots li deien l’avi, a Macià.
Jo no el vaig arribar a conèixer però m’explicaven que era un dandi, molt elegant, i sobretot, sobretot, el que el caracteritzava era la tendresa que tenia, lo familiar que era. Sento molt orgull i molta satisfacció per ser la besneta de Francesc Macià. Jo vaig néixer a Caracas, perquè tota la meva família, en perdre la guerra, es van exiliar, uns a Mèxic, uns a Veneçuela... Finalment vam venir cap aquí i a mesura que m’he anat fent gran i he anat coneixent la seva personalitat, m’he anat entendrint i me l’he anat fent meu.
-
Samarreta dels Jocs Olímpics Barcelona 92, signada per Pasqual Maragall
Toni Galván
Us he portat una samarreta molt especial: no només recorda que vaig ser voluntari als Jocs Paralímpics, sinó que me la va signar el llavors alcalde, Pasqual Maragall.
El dia 14 de setembre del 1992, dia de la clausura dels Paralímpics, un grup de voluntaris baixàvem de l’Estadi Olímpic per anar amb els esportistes, i vam veure l’alcalde Maragall. Va venir cap a nosaltres i ens va dir: “Voluntaris olímpics, moltes gràcies, sense vosaltres els jocs no haurien sigut igual, us ho agraeixo moltíssim...” Llavors jo portava una samarreta a la bossa i li vaig dir: “que me la podria firmar?” I me la va firmar. També hi ha la signatura d’un jugador de bàsquet en cadira de rodes que es deia Philippe Baye, i que jo l’ajudava.
-
Mosaic hidràulic
Ferran i Emili Orsola
Som els besnets del creador de la primera fàbrica de mosaics hidràulics que va existir a Espanya, en Giovanni Orsola Plano. Venia des de França, d’haver guanyat per segona vegada el primer premi de la Fira Universal de París, i un amic seu li va recomanar que vingués a Espanya perquè aquí no existia el mosaic hidràulic. La fàbrica es va instal·lar a Barcelona i es deia Orsola, Solà i Companyia. Ell va lluitar moltíssim. Era piemontès, de la zona de Torí [Ferran Orsola].
Aquesta rajola estava al carrer Mallorca, entre Rambla Catalunya i Balmes, a la porta d’on vivia la meva consogra. Estaven d’obres i estaven aixecant el paviment. Llavors la meva filla ho va veure i va pensar que era el regal perfecte per quan complís jo els 60 anys [Ferran Orsola].
Ara vaig mirant molts llocs que sé que tenen les rajoles del besavi i hi he anat a fer fotos, estic fent una recerca documental [Emili Orsola].
-
Cartell del Liceu
Jordi Bosch
Aquest és el cartell del Liceu, de l’última representació de quan es va cremar el 31 de gener de 1994. L’última representació va ser el dia 29, i el 31 es va cremar. Estaven representant Mathis der Maler.
Tinc aquest cartell perquè el meu pare tenia la impremta Borràs, a Barcelona. Era una impremta de tipografia. Era una feina artesanal, totalment. La impremta Borràs era de les més antigues que hi havia aquí a Europa. A part dels cartells del Liceu, es feien els del Palau de la Música, els teatres del Paral·lel, el Teatre Borràs...
Sempre, quan s’imprimien els cartells de la façana, se n’imprimien uns quants de més per si passava alguna cosa, i aquest és un dels que hi havia a la impremta. Quan es va cremar, el meu pare el va retirar per guardar-lo. És un cartell imprès en dos parts amb tipografia. El senyor que ho feia era el caixista. Muntava unes planxes de fusta que es diuen galeres i aleshores, lletra per lletra, espai per espai, es componia com si fos un puzle. Havia de quedar tot molt ben fixat i, un cop fet, es tintava, queia el paper i sortia el cartell. I aquesta és una planxa original sobre la qual es componia tot el cartell.
-
Pistola Star
Carles Llombart
Vinc de Barcelona i us porto una pistola que era del meu avi, en Juli Elies. Ell treballava a la Telefònica de Barcelona, a l’edifici de la plaça Catalunya, et parlo dels anys 30. No té percussor, està inutilitzada.
Va esclatar la guerra i va haver-hi els Fets de Maig del 1937. Doncs durant l’assalt a la Telefònica, que era la central de comunicacions més important de Catalunya, el meu avi era allà. Ell no tenia carnet, era d’esquerres, mig anarquista però, és clar, estava allà dins, i s’hi va veure implicat.
En aquella època tots duien pistola, suposo que era confiscada. La pistola té una funda i la duia pel cinturó. El que no va explicar mai és si va disparar molt o si va ferir algú.
-
Cartell de la sala Zeleste
Rosa Pérez i Jesús Alberto López
Aquest és el cartell de la sala Zeleste que estava al carrer Almogàvers [Rosa Pérez]. Quan va tancar la sala, de cop, li vam dir a l’encarregat que si me’l podia endur. Em va dir que “sí, si el baixes tu”. El vam baixar entre jo i dos col·legues i el vam portar al Pepe’s Bar, que era nostre i estava al davant mateix. Ha estat 17 anys allà. Pel Pepe’s Bar han passat la majoria dels artistes que tocaven, primer a Zeleste i després al Razzmatazz, que va substituir-lo [Jesús Alberto López].
La Zeleste era la millor sala de concerts d’Espanya, en aquell moment. Qualsevol músic que volgués tocar en sales mitjanes —perquè, si no, se n’anaven al Sant Jordi o al Palau d’Esports— venia aquí, perquè era molt acollidor [Jesús Alberto López]. La Zeleste és la història de Barcelona i de Catalunya. L’antiga sala, tot aquell tipus de gent..., els grups que van sortir d’allà.... Al carrer Almogàvers hi ha tocat fins i tot el Paul McCartney. Tenir aquest cartell representa la nostra història, la nostra vida, hem crescut junts [Rosa Pérez i Jesús Alberto López].
-
Cine NIC
Josep Petit
Us he portat una màquina de cine Nic, que les van fabricar uns senyors que es deien Nicolau, que eren de Catalunya, d’aquí, de Barcelona. Està patentada i tot.
Aquesta és la que em va regalar a mi, quan tenia vuit anys, la meva padrina. Cada deu dies em portava una pel·lícula. Jo les esperava.
El projector, l’endollàvem al corrent, amb una bombeta normal de casa, posaves la pel·lícula i només s’havia de donar voltetes i anava passant. A casa posàvem un llençol per pantalla i avisàvem els nens del carrer. Segons a quins veïns i veïnes els fèiem pagar una pesseta, els que eren més rics. Els que eren més pobres no els fèiem pagar.
-
Càmera Jornades Feministes
Pilar Aymerich
L’any 1976 al mes de maig es van organitzar les Jornades Catalanes de la Dona, que van ser les primeres jornades que es van fer després de la mort de Franco. Després d’una dictadura de tants anys, era necessari fer aquestes jornades. En principi es va calcular que seriem unes 300 o 400, però durant els tres dies hi van arribar a passar 4 000 dones.
Amb aquesta càmera Nikon F2 vaig fer les fotos, de les jornades i de la manifestació per la despenalització de l’adulteri. La Maria Ángeles Muñoz va ser acusada d’adulteri pel marit, per treure-li la filla de sis anys i, en aquell moment, va ser una de les primeres manifestacions. A una dona li podien caure sis anys de presó.
Aquesta foto és divertida perquè és la Maruja Torres amb el cartell de Jo també soc adúltera. Per aquest cartell et podien agafar i ficar-te a la presó.
-
Obús i dietari
Llorenç Puig
Vinc de Barcelona i us porto una bomba, un obús, que li va caure al meu avi, en Josep Domènech, a la guerra, a la batalla de l’Ebre. La va desarmar i la va guardar a casa. Al cap d’uns anys el va pintar com la bandera republicana. També tinc el diari del meu avi, que me’l va facilitar la meva mare i no me’l vaig llegir mai. Però després de llegir el diari, és impressionant, lo malament que ho va passar, explica les coses in situ, tota l’estona tenia por de morir, la gana, els viatges...Tot, tot.
En el diari hi ha un moment que parla de la bomba i diu “Por la tarde, de tres a siete, a la instrucción los veteranos arrojaron unas cuantas bombas. Una de ellas no exploto. Con el fusil intentaron hacerla explotar, pero no explotó”.
Navegueu amb les tecles de desplaçament
Explora la historia
Organízate la visita
Agenda
Horarios
Ubicación
Entradas
Tarifas