Horarios
Ubicación
Entradas
Tarifas
Horarios
De martes a sábado, de 10 a 19h
Miércoles, de 10 a 20h
Domingos y festivos, de 10 a 14.30h
La taquilla y la entrada cierran 30 minutos antes del límite horario
CERRADO: Lunes no festivos, 1 y 6 de enero, 1 de mayo, 10 de junio, 25 y 26 de diciembre
Ubicación
Dirección
Plaza de Pau Vila, 3
Contacto
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reservas de grupos/escuelas
93 225 42 44. De lunes a viernes, 10 a 14h i 15.30-17.30h.
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transporte y vías de acceso
Autobuses V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (amarilla) Barceloneta
Tren a Barcelona. Estació de França
Barcelona Bus Turístico. Línea roja y Barcelona City Tour. Ruta este. Parada “Museu d’Història de Catalunya”.
Aparcamiento
Hay tres parkings de pago próximos: en Passeig Joan de Borbó, Moll d’Espanya y Moll de la Fusta.
Los autocares disponen de espacios de aparcamiento cerca del edificio del museo.
Tarifas
Exposición permanente
Exposición temporal
General 4 euros
Reducida 3 euros
Entrada combinada
Exposición permanente + exposición temporal
General 8 euros
Reducida 6 euros
Horarios
Ubicación
Entradas
Tarifas
Horarios
De martes a sábado, de 10 a 19h
Miércoles, de 10 a 20h
Domingos y festivos, de 10 a 14.30h
La taquilla y la entrada cierran 30 minutos antes del límite horario
CERRADO: Lunes no festivos, 1 y 6 de enero, 1 de mayo, 10 de junio, 25 y 26 de diciembre
Ubicación
Dirección
Plaza de Pau Vila, 3
Contacto
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reservas de grupos/escuelas
93 225 42 44. De lunes a viernes, 10 a 14h i 15.30-17.30h.
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transporte y vías de acceso
Autobuses V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (amarilla) Barceloneta
Tren a Barcelona. Estació de França
Barcelona Bus Turístico. Línea roja y Barcelona City Tour. Ruta este. Parada “Museu d’Història de Catalunya”.
Aparcamiento
Hay tres parkings de pago próximos: en Passeig Joan de Borbó, Moll d’Espanya y Moll de la Fusta.
Los autocares disponen de espacios de aparcamiento cerca del edificio del museo.
Tarifas
Exposición permanente
Exposición temporal
General 4 euros
Reducida 3 euros
Entrada combinada
Exposición permanente + exposición temporal
General 8 euros
Reducida 6 euros
Twitter
FacebookReial Monestir de Santes Creus
-
Galeria de peces
-
Carnet de la OJE
Lluís Rovira
Vinc de Cambrils i us he portat un carnet molt especial, de quan jo tenia 10 anys. És un carnet que em van fer sense ni el permís de la meva mare ni el meu, perquè jo només tenia 10 anys. Me va servir perquè me portessin en un campament que hi havia, que es deia “Los almogávares”, un campament de la OJE, es deia. Era un petit exèrcit, o un exèrcit potser no tan petit, però de gent petita i al matí cantàvem el Cara al sol i apujàvem i abaixàvem la bandera espanyola, i aquí està.
A mi em van intentar adoctrinar. I no que ho van intentar, ho van aconseguir fins que vaig poder obrir els ulls. Jo vaig creure’m moltes coses que ara no crec. Mira, quan va morir Franco, ho vaig sentir, cosa que quan hi penso, penso, com pot ser? Fixa’t tu.
Allà ens manàvem gent uniformada, tots falangistes, per descomptat, i amb correatges, eh? També hi havia algun capellà. En comptes de mossèn, li dèiem el pater.
-
Bala i carnet de ferit de guerra
Josep M. Roig
Vinc de Vilallonga del Camp i us porto una bala que el pare va dur al damunt durant 40 anys sense saber-ho. Tenia dues ferides de guerra i amb l’edat li van fer una radiografia i, quan va anar a buscar els resultats, el metge ja se li va posar a riure i li va dir: “Miri, que vau anar a la guerra, vos?” “Sí, és clar, sí” “Doncs miri, vostè porta al damunt una bala encara”. I al pare li va sobtar. I quan l’hi van treure la va guardar. I la vam guardar. Això ve de l’Ebre.
I amb els papers de casa hi ha, lo altre, l’evidencia de ferit de guerra. És un carnet del Sindicato de Comunicaciones y Transportes de la CNT, de l’any 1938. És per anar amb el transport públic de Barcelona.
-
Cartes Batalla de l’Ebre
Janina Martí
Vinc de Móra d’Ebre i us he portat les cartes que mon reiaio matern escrivia a ma reiaia durant la batalla de l’Ebre. Realment va desaparèixer, perquè no sabem ben bé què va passar amb ell. No hi ha certificat de defunció, ni mèdic ni militar, però no va tornar mai a casa. Sí que vaig localitzar al registre civil de mon poble l’acta de defunció, que es va fer posteriorment.
Cap als anys 90, me va explicar ma mare que, fent neteja a les golfes, va trobar les cartes embotides en un calaix d’una calaixera antiga, embolicades, amagades.
És el dia a dia del front. Veus com mengen i com no mengen, veus l’ansietat que pateixen, com demanen tabac, com els hi demanen que no marxin de casa, com cuiden, com pregunten a la neboda, al tiet, a la filla, com es cuiden entre ells.
L’última carta és del 19 d’octubre de 1938, el dia que començà la contraofensiva franquista a les serres de Pàndols i Cavalls.
-
Clau de la creu del Sant Crist
Rosa M. Llop
Vinc de La Canonja i us he portat un clau que correspon a un Sant Crist que es va cremar en temps de guerra i el va rescatar el meu sogre, que es deia Marcelino, que llavors era un nen de 12 anys.
Quan va començar la guerra, el 18 de juliol, era dissabte, i el diumenge la gent del meu poble van anar a la platja, com era habitual. Allí ja es van començar a sentir notícies, “però no ens arribarà, no ens arribarà”. El dia 21, cap a les tres del migdia, resulta que el meu sogre va sentir cridòria, van començar a obrir les portes de l’església, van treure bancs, cadires, reclinatoris. Ho van encendre tot. Una foguera impressionant.
Aquest clau el van recuperar de les cendres. Van anar a remenar i de seguida van trobar un clau. Un clau que era de nostro senyor, de la Creu del Sant Crist.
-
Llibretes escolars
Clara Rodríguez
Vinc de Santa Coloma de Queralt i he portat les llibretes escolars de la meva àvia, del 1931 al 1935, en plena Segona República. Ella sempre m’havia parlat molt de l’escola, però al descobrir-les no m’esperava com era això, conceptes bàsics de química, de biologia, fins i tot d’història internacional, que això no m’ho havia explicat. Ella em deia: “Sí, fèiem música, fèiem francès”, que ja m’estranyava, però, tota aquesta altra part, doncs mira, l’he descobert en trobar les llibretes.
Ella va néixer el 1921, és a dir, dels 10 als 14 anys va anar a aquesta escola. Ella explicava de la transició, quan va arribar la senyoreta Montserrat Boqueras, que era una professora jove que va portar la República i que només arribar ho va transformar tot. Era una escola nacional per a nenes en un poble on les expectatives de totes aquestes nenes eren anar a treballar a la fàbrica tèxtil quan acabessin l’educació obligatòria als 14 anys. Va ser el cas de la meva àvia i de totes les nenes de la classe.
-
Braser portàtil
Jaume Aguadé (pare i fill)
Aquí tens un braser. Mon pare sempre deia que era d’ell, quan anava al col·legi d’ell. Calculo que és dels anys 20 o 30. A l’hivern feia un fred que pelava allà als pobles. He sentit explicar que passaven pel forn, sortien de casa amb la caixeta, anaven al forner, els hi donava brases i cendres, i, amb això i els llibres, cap a escola.
Avui en dia això, per temes de seguretat, no es podria portar. Seria impensable que un nen prengués el foc cap al col·legi. I les olors, no? Les olors de cremar les sabates perquè clar, això es posava al terra i ells posaven els peus a sobre... N’hi havia algun que portava fustetes per recolzar-hi els peus, perquè no es cremessin. Olors de neumàtic.
-
Alambí
August Vicent
Jo vinc de Gratallops i he portat un alambí, que són estris que feia servir el meu pare, als anys 40.
El meu pare va venir a Gratallops per la Guerra Civil, va conèixer la mare i es van enamorar i, just acabada la guerra, van tornar i es van casar, i el meu pare, amb molta il·lusió i molt esforç, va recuperar les terres.
Va replantar i recuperar les vinyes, i es va dir “Home, vull fer el meu propi vi”. A casa hi havia un celler, estava tot abandonat pràcticament, amb estris que estaven ja obsolets totalment, i ell se va anar arreglant el celler fins que al final se va poder fer el propi vi. Va ser l’any 1954, concretament.
Mos va sorprendre a tota la família quan un dia, el Consell Regulador, l’actual, va publicar els butlletins i va anunciar que sortirien els cellers per ordre d’inscripció. Pumba! El primer. Va ser una gran i grata sorpresa.
-
Faixí de la Colla Vella dels Xiquets de Valls
Manel Urbano i Rafael Pena
Vinc de Valls i us he portat el faixí de primer classificat del primer concurs de castells, que es va celebrar a Tarragona l’any 1932, que va ser per a la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
En aquell concurs es comenta que podia haver-hi unes 6 000 persones a les grades. Hi havia quatre colles de dues poblacions i la diferència més evident amb ara, si veiem les fotografies, és que la gent estava al públic, o sigui, a dins, al terra on es feien els castells, no n’hi havia. S’enfrontaven Tarragona i Valls. En el jurat hi havia Pau Casals, que era del Vendrell, on també hi havia colla castellera [Manel Urbano].
Un dels castellers era el meu pare, Joan Pena Gavaldà. I de renom li deien el Ros del Xamalí. El primer 4 de 9 que vaig descarregar jo al terra el vaig descarregar amb ell, per Sant Joan. La faixa era d’ell i ha passat per tres persones que casualment han anat al mateix pis, a la mateixa posició del castell [Rafael Pena].
-
Brúixola Balfegó i carta de navegació
Manel i Pere Vicent Balfegó
Venim de L’Ametlla de Mar i t’hem portat una brúixola i una carta de navegació. La brúixola és antiga, de les primeres embarcacions.
La tenim per la tradició pesquera que tenim tota la família. De fet, el Manel i jo som la cinquena generació de pescadors a L’Ametlla de Mar. El nostre rebesavi era aficionat a pescar la tonyina amb un altre art i van arribar a comunicar-se amb senyals de fum. A les tardes, sortia per la costa i allí on veia un banc de tonyines feia una foguerada. Les barquetes, quan sortien del port, tiraven la xarxa al lloc perpendicular a la foguerada. Era la pesca del tonaire.
Mirant la carta nàutica veiem que la tonyina prové de l’Atlàntic. Entren per l’estret de Gibraltar i arriben aquí, es bifurquen, lo ramal que ve de cara a naltros se queda aquí a les Illes Balears a fresar; un altre ramal se’n va cap allà, arriben fins a Turquia. S’escampen per tot. Sempre buscant les aigües càlides de la part sud del Mediterrani per reproduir-se.
Ara, ha anat canviant. De fet, ara les zones on se poden concentrar les tonyines nosaltres les trobem, doncs, ja per via satèl·lit sabent la temperatura.
-
Vestit de núvia
Maria José Bover
Vinc de La Ràpita i us porto lo vestit de núvia de ma iaia, la Rosa Blasi Vidal. Ella va néixer el 1902 i es va casar l’any 1926. Totes les fotos i tota la informació que tinc, i més d’esta època, són totes de negre. Suposo que era moda, en certa manera, i l’altra, recursos econòmics. Ella va ser, en el fons, una dona trista, no? Va marcar lo seu caràcter, va quedar sense mare als 10 anys, amb quatre germans i el pare.
Després lo pare va morir quan ella en tenia 19, i tenia un germà petit que sempre va estar amb ella fins que va marxar a la guerra i no va tornar. Això també és un altre dol afegit a la seua vida. I lo seu record és una dona de negre, mocador al cap, inclús, i totalment de negre.
-
Càmera d’estudi
Juan Carlos Ramos
Vinc de Tortosa i he portat la primera càmera d’estudi que va comprar mon pare i amb la qual van treballar ell i són germà, mon tio, moltes dècades, a Tortosa. Van començar fent fotografia de carrer, perquè ells havien après a fer-la posant el drap, i te la donaven al mateix moment, que seria com una Polaroid inicial, de l’època.
Als anys 40 va obrir la botiga de fotos a Tortosa, i hi anava tothom, perquè de càmeres a casa no se’n tenien. Casaments, comunions, fotos de família, la que li donaves al xicot o a la xicota, i fotos de carnet, que n’ha fet milers i milers.
Era una càmera que l’havien de carregar placa per placa, que seria la pel·lícula, o sigui, és com lo que va ser el rodet. El negatiu, però d’un en un.
-
Maleta de mecànic d’avions
Susanna Dasca
Vinc de Valls i us porto una maleta que era del meu avi, l’Esteve Vidal Mateu. Ell treballava com a mecànic d’avions per a la República i, llavors, el gener del 1939, va emprendre el camí de l’exili, i és molt significatiu del moviment polític de la retirada.
És un tipus de maleta que era de mida única, o sigui, era l’espai disponible que hi havia als avions, perquè ell a vegades havia de pujar i fer viatges per mirar que anessin bé, és a dir, la seva funció era reparar les peces perquè els avions en qualsevol moment poguessin fer la feina que havien de fer.
Ell era mecànic d’avions d’El Prat. Quan va començar la guerra s’hi va veure involucrat i va haver-hi un moment que va haver de marxar. La maleta sempre va anar amb ell.
-
Maleta d’instrumental de llevadora rural
Magda Murillo
Vinc del Pla de Santa Maria i us porto la bossa de treball de la meva àvia. L’àvia era llevadora rural, l’última llevadora rural de l’Alt Camp i de la darrera generació de llevadores que assistien parts a domicili o a les masies. Al 1972 es van acabar els parts a domicili, i tothom anava a parir als hospitals. Les llevadores llavors feien l’acompanyament de l’embaràs i del postpart.
La meva àvia va fer néixer uns 788 nadons, compta en total. Ella tenia les seves fitxes. A casa tenia la consulta, i a la consulta hi havia la maleta amb tots els estris. L’àvia va estudiar, va fer doble titulació, diguem-ne. Va anar a Barcelona a estudiar per comadrona i per practicant, que és el títol d’infermera actual, però tu pensa que és l’única figura del món sanitari que vivia en aquell poble. Jo l’he vist salvar vides, o sigui, una família corrents amb una nena en braços perquè s’havia ofegat i la baixaven i trucaven a ca l’Amèlia, era el servei mèdic de 24 hores.
-
Carnet de la OJE
Lluís Rovira
Vinc de Cambrils i us he portat un carnet molt especial, de quan jo tenia 10 anys. És un carnet que em van fer sense ni el permís de la meva mare ni el meu, perquè jo només tenia 10 anys. Me va servir perquè me portessin en un campament que hi havia, que es deia “Los almogávares”, un campament de la OJE, es deia. Era un petit exèrcit, o un exèrcit potser no tan petit, però de gent petita i al matí cantàvem el Cara al sol i apujàvem i abaixàvem la bandera espanyola, i aquí està.
A mi em van intentar adoctrinar. I no que ho van intentar, ho van aconseguir fins que vaig poder obrir els ulls. Jo vaig creure’m moltes coses que ara no crec. Mira, quan va morir Franco, ho vaig sentir, cosa que quan hi penso, penso, com pot ser? Fixa’t tu.
Allà ens manàvem gent uniformada, tots falangistes, per descomptat, i amb correatges, eh? També hi havia algun capellà. En comptes de mossèn, li dèiem el pater.
-
Bala i carnet de ferit de guerra
Josep M. Roig
Vinc de Vilallonga del Camp i us porto una bala que el pare va dur al damunt durant 40 anys sense saber-ho. Tenia dues ferides de guerra i amb l’edat li van fer una radiografia i, quan va anar a buscar els resultats, el metge ja se li va posar a riure i li va dir: “Miri, que vau anar a la guerra, vos?” “Sí, és clar, sí” “Doncs miri, vostè porta al damunt una bala encara”. I al pare li va sobtar. I quan l’hi van treure la va guardar. I la vam guardar. Això ve de l’Ebre.
I amb els papers de casa hi ha, lo altre, l’evidencia de ferit de guerra. És un carnet del Sindicato de Comunicaciones y Transportes de la CNT, de l’any 1938. És per anar amb el transport públic de Barcelona.
-
Cartes Batalla de l’Ebre
Janina Martí
Vinc de Móra d’Ebre i us he portat les cartes que mon reiaio matern escrivia a ma reiaia durant la batalla de l’Ebre. Realment va desaparèixer, perquè no sabem ben bé què va passar amb ell. No hi ha certificat de defunció, ni mèdic ni militar, però no va tornar mai a casa. Sí que vaig localitzar al registre civil de mon poble l’acta de defunció, que es va fer posteriorment.
Cap als anys 90, me va explicar ma mare que, fent neteja a les golfes, va trobar les cartes embotides en un calaix d’una calaixera antiga, embolicades, amagades.
És el dia a dia del front. Veus com mengen i com no mengen, veus l’ansietat que pateixen, com demanen tabac, com els hi demanen que no marxin de casa, com cuiden, com pregunten a la neboda, al tiet, a la filla, com es cuiden entre ells.
L’última carta és del 19 d’octubre de 1938, el dia que començà la contraofensiva franquista a les serres de Pàndols i Cavalls.
-
Clau de la creu del Sant Crist
Rosa M. Llop
Vinc de La Canonja i us he portat un clau que correspon a un Sant Crist que es va cremar en temps de guerra i el va rescatar el meu sogre, que es deia Marcelino, que llavors era un nen de 12 anys.
Quan va començar la guerra, el 18 de juliol, era dissabte, i el diumenge la gent del meu poble van anar a la platja, com era habitual. Allí ja es van començar a sentir notícies, “però no ens arribarà, no ens arribarà”. El dia 21, cap a les tres del migdia, resulta que el meu sogre va sentir cridòria, van començar a obrir les portes de l’església, van treure bancs, cadires, reclinatoris. Ho van encendre tot. Una foguera impressionant.
Aquest clau el van recuperar de les cendres. Van anar a remenar i de seguida van trobar un clau. Un clau que era de nostro senyor, de la Creu del Sant Crist.
-
Llibretes escolars
Clara Rodríguez
Vinc de Santa Coloma de Queralt i he portat les llibretes escolars de la meva àvia, del 1931 al 1935, en plena Segona República. Ella sempre m’havia parlat molt de l’escola, però al descobrir-les no m’esperava com era això, conceptes bàsics de química, de biologia, fins i tot d’història internacional, que això no m’ho havia explicat. Ella em deia: “Sí, fèiem música, fèiem francès”, que ja m’estranyava, però, tota aquesta altra part, doncs mira, l’he descobert en trobar les llibretes.
Ella va néixer el 1921, és a dir, dels 10 als 14 anys va anar a aquesta escola. Ella explicava de la transició, quan va arribar la senyoreta Montserrat Boqueras, que era una professora jove que va portar la República i que només arribar ho va transformar tot. Era una escola nacional per a nenes en un poble on les expectatives de totes aquestes nenes eren anar a treballar a la fàbrica tèxtil quan acabessin l’educació obligatòria als 14 anys. Va ser el cas de la meva àvia i de totes les nenes de la classe.
-
Braser portàtil
Jaume Aguadé (pare i fill)
Aquí tens un braser. Mon pare sempre deia que era d’ell, quan anava al col·legi d’ell. Calculo que és dels anys 20 o 30. A l’hivern feia un fred que pelava allà als pobles. He sentit explicar que passaven pel forn, sortien de casa amb la caixeta, anaven al forner, els hi donava brases i cendres, i, amb això i els llibres, cap a escola.
Avui en dia això, per temes de seguretat, no es podria portar. Seria impensable que un nen prengués el foc cap al col·legi. I les olors, no? Les olors de cremar les sabates perquè clar, això es posava al terra i ells posaven els peus a sobre... N’hi havia algun que portava fustetes per recolzar-hi els peus, perquè no es cremessin. Olors de neumàtic.
-
Alambí
August Vicent
Jo vinc de Gratallops i he portat un alambí, que són estris que feia servir el meu pare, als anys 40.
El meu pare va venir a Gratallops per la Guerra Civil, va conèixer la mare i es van enamorar i, just acabada la guerra, van tornar i es van casar, i el meu pare, amb molta il·lusió i molt esforç, va recuperar les terres.
Va replantar i recuperar les vinyes, i es va dir “Home, vull fer el meu propi vi”. A casa hi havia un celler, estava tot abandonat pràcticament, amb estris que estaven ja obsolets totalment, i ell se va anar arreglant el celler fins que al final se va poder fer el propi vi. Va ser l’any 1954, concretament.
Mos va sorprendre a tota la família quan un dia, el Consell Regulador, l’actual, va publicar els butlletins i va anunciar que sortirien els cellers per ordre d’inscripció. Pumba! El primer. Va ser una gran i grata sorpresa.
-
Faixí de la Colla Vella dels Xiquets de Valls
Manel Urbano i Rafael Pena
Vinc de Valls i us he portat el faixí de primer classificat del primer concurs de castells, que es va celebrar a Tarragona l’any 1932, que va ser per a la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
En aquell concurs es comenta que podia haver-hi unes 6 000 persones a les grades. Hi havia quatre colles de dues poblacions i la diferència més evident amb ara, si veiem les fotografies, és que la gent estava al públic, o sigui, a dins, al terra on es feien els castells, no n’hi havia. S’enfrontaven Tarragona i Valls. En el jurat hi havia Pau Casals, que era del Vendrell, on també hi havia colla castellera [Manel Urbano].
Un dels castellers era el meu pare, Joan Pena Gavaldà. I de renom li deien el Ros del Xamalí. El primer 4 de 9 que vaig descarregar jo al terra el vaig descarregar amb ell, per Sant Joan. La faixa era d’ell i ha passat per tres persones que casualment han anat al mateix pis, a la mateixa posició del castell [Rafael Pena].
-
Brúixola Balfegó i carta de navegació
Manel i Pere Vicent Balfegó
Venim de L’Ametlla de Mar i t’hem portat una brúixola i una carta de navegació. La brúixola és antiga, de les primeres embarcacions.
La tenim per la tradició pesquera que tenim tota la família. De fet, el Manel i jo som la cinquena generació de pescadors a L’Ametlla de Mar. El nostre rebesavi era aficionat a pescar la tonyina amb un altre art i van arribar a comunicar-se amb senyals de fum. A les tardes, sortia per la costa i allí on veia un banc de tonyines feia una foguerada. Les barquetes, quan sortien del port, tiraven la xarxa al lloc perpendicular a la foguerada. Era la pesca del tonaire.
Mirant la carta nàutica veiem que la tonyina prové de l’Atlàntic. Entren per l’estret de Gibraltar i arriben aquí, es bifurquen, lo ramal que ve de cara a naltros se queda aquí a les Illes Balears a fresar; un altre ramal se’n va cap allà, arriben fins a Turquia. S’escampen per tot. Sempre buscant les aigües càlides de la part sud del Mediterrani per reproduir-se.
Ara, ha anat canviant. De fet, ara les zones on se poden concentrar les tonyines nosaltres les trobem, doncs, ja per via satèl·lit sabent la temperatura.
-
Vestit de núvia
Maria José Bover
Vinc de La Ràpita i us porto lo vestit de núvia de ma iaia, la Rosa Blasi Vidal. Ella va néixer el 1902 i es va casar l’any 1926. Totes les fotos i tota la informació que tinc, i més d’esta època, són totes de negre. Suposo que era moda, en certa manera, i l’altra, recursos econòmics. Ella va ser, en el fons, una dona trista, no? Va marcar lo seu caràcter, va quedar sense mare als 10 anys, amb quatre germans i el pare.
Després lo pare va morir quan ella en tenia 19, i tenia un germà petit que sempre va estar amb ella fins que va marxar a la guerra i no va tornar. Això també és un altre dol afegit a la seua vida. I lo seu record és una dona de negre, mocador al cap, inclús, i totalment de negre.
-
Càmera d’estudi
Juan Carlos Ramos
Vinc de Tortosa i he portat la primera càmera d’estudi que va comprar mon pare i amb la qual van treballar ell i són germà, mon tio, moltes dècades, a Tortosa. Van començar fent fotografia de carrer, perquè ells havien après a fer-la posant el drap, i te la donaven al mateix moment, que seria com una Polaroid inicial, de l’època.
Als anys 40 va obrir la botiga de fotos a Tortosa, i hi anava tothom, perquè de càmeres a casa no se’n tenien. Casaments, comunions, fotos de família, la que li donaves al xicot o a la xicota, i fotos de carnet, que n’ha fet milers i milers.
Era una càmera que l’havien de carregar placa per placa, que seria la pel·lícula, o sigui, és com lo que va ser el rodet. El negatiu, però d’un en un.
-
Maleta de mecànic d’avions
Susanna Dasca
Vinc de Valls i us porto una maleta que era del meu avi, l’Esteve Vidal Mateu. Ell treballava com a mecànic d’avions per a la República i, llavors, el gener del 1939, va emprendre el camí de l’exili, i és molt significatiu del moviment polític de la retirada.
És un tipus de maleta que era de mida única, o sigui, era l’espai disponible que hi havia als avions, perquè ell a vegades havia de pujar i fer viatges per mirar que anessin bé, és a dir, la seva funció era reparar les peces perquè els avions en qualsevol moment poguessin fer la feina que havien de fer.
Ell era mecànic d’avions d’El Prat. Quan va començar la guerra s’hi va veure involucrat i va haver-hi un moment que va haver de marxar. La maleta sempre va anar amb ell.
-
Maleta d’instrumental de llevadora rural
Magda Murillo
Vinc del Pla de Santa Maria i us porto la bossa de treball de la meva àvia. L’àvia era llevadora rural, l’última llevadora rural de l’Alt Camp i de la darrera generació de llevadores que assistien parts a domicili o a les masies. Al 1972 es van acabar els parts a domicili, i tothom anava a parir als hospitals. Les llevadores llavors feien l’acompanyament de l’embaràs i del postpart.
La meva àvia va fer néixer uns 788 nadons, compta en total. Ella tenia les seves fitxes. A casa tenia la consulta, i a la consulta hi havia la maleta amb tots els estris. L’àvia va estudiar, va fer doble titulació, diguem-ne. Va anar a Barcelona a estudiar per comadrona i per practicant, que és el títol d’infermera actual, però tu pensa que és l’única figura del món sanitari que vivia en aquell poble. Jo l’he vist salvar vides, o sigui, una família corrents amb una nena en braços perquè s’havia ofegat i la baixaven i trucaven a ca l’Amèlia, era el servei mèdic de 24 hores.
Navegueu amb les tecles de desplaçament
Explora la historia
Organízate la visita
Agenda
Horarios
Ubicación
Entradas
Tarifas