Templers

La vida dels templers

Com a religiosos professos, els templers es caracteritzaven per una rígida disciplina, necessària tant per a la rutina diària d’oració i entrenament com per a la vida en campanya. No eren un orde intel·lectualment brillant. Excepte els seus capellans, cap templer no rebia els ordes majors i, per tant, no podien dir missa ni administrar els sagraments. La gran majoria de templers no coneixien el llatí ni sabien llegir ni escriure. Això els feia difícilment dipositaris d’una saviesa ancestral que alguns autors els han atribuït.

Els frares es dividien en dues grans categories: els cavallers i els sergents. Els primers eren fills de nobles, i la seva missió era combatre i manar. Els sergents provenien de la gent del comú, de l’artesanat o la pagesia, però també de la rica burgesia urbana. Tenien al seu càrrec tasques més servicials, però també s’esperava d’ells que combatessin.

La vida religiosa

El Temple seguia una regla molt semblant a la del Cister, fins al punt que templers i cistercencs es consideraven «germans de religió». La seva jornada monàstica estava estructurada segons la jornada tradicional establerta per sant Benet ja en el segle VI. Els oficis diaris hi eren detallats amb tota precisió. El silenci, la modèstia i l’obediència eren encoratjats en el comportament dels frares. Es deia que els templers no faltaven mai a les pregàries i eren constants en la seva devoció.

L’hàbit i els emblemes

L’hàbit dels templers seguia el vot de pobresa que feien en entrar a l’orde. No es podien portar teles cares ni adorns extravagants. Les robes eren grisoses, marrons o negres. La capa blanca distingia els cavallers dels sergents, que la portaven negra. Els emblemes principals eren la creu vermella i l’estendard balçà, blanc i negre. El segell de l’orde representava dos frares en un sol cavall, com a símbol de solidaritat, i la cúpula del Sant Sepulcre en l’altra cara, com a recordatori de la seva missió. 

L’armament i l’equip

Per tal de regular la pobresa dels germans, la Regla del Temple estatuïa quines i quantes havien de ser les armes personals de cada home. La protecció comuna del cos eren les malles de ferro, i les armes les típiques de la cavalleria i infanteria medievals. Els templers desdenyaven les decoracions ostentoses de l’equip, així com els estreps decorats i els esperons platejats o daurats. Ara bé, acceptaven les donacions d’utensilis rics, encara que no els embellien, per així provocar-ne el desgast i ocultar-ne d’aquesta manera el caràcter luxós.

La defensa dels Sants Llocs

Els templers eren una de les poques tropes permanents amb què els sobirans d’Ultramar podien comptar. Eren combatents obstinats, disciplinats i professionals. En trobar-se en estat de guerra permanent, les seves pèrdues sempre van ser molt nombroses. Contínuament hi havia xocs i escaramusses amb els sarraïns i la seva esperança de vida no era gaire alta. Si queien presoners, els esperava el martiri i la mort, ja que només els comandants eren rescatats a canvi de diners. 

Àmbit següent

El Temple a la Corona d’Aragó

Àmbit anterior

Els templers
Explora la història Explora la història Organitza't la visita Organitza't la visita Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Declaració d’Accessibilitat