Templers

La llegenda

A mitjan segle XIV, el record dels templers es va anar apaivagant a mesura que morien els últims frares. Només uns pocs cronistes continuaren recordant-se de la seva dissort. Calgué esperar la Il·lustració perquè la figura del templer ressorgís en l’imaginari col·lectiu, si bé ho féu de manera esbiaixada. Durant el segle XVIII els francmaçons buscaren identificar el seu grup amb una societat perseguida i dipositària de secrets, i per això es declararen hereus dels templers. Se’ls va atribuir tota mena de gestes, com ara que van ser els instigadors de la Revolució francesa. Els templers també aparegueren en la literatura romàntica com a personatges cruels i decadents.

Ja al segle XIX començaren a sorgir erudits preocupats pel relat real de l’orde. La consulta dels arxius va ser clau per comprendre’n el paper històric veritable i això va permetre el redreçament de la història templera.

Els temps immediats

Encara en temps medievals, alguns autors, que consideraven els templers homes íntegres que van patir la pitjor de les injustícies, van deixar constància de les seves vicissituds. Els llocs que senyorejaren foren testimoni permanent de llur presència. Moltes van ser les ciutats i viles que conservaren les paraules Temple o Templers a la seva toponímia. En la literatura, els templers van estar envoltats d'una aureola llegendària en obres com el Tirant lo Blanc o el Parzival, però van perdre tota traça de verisme històric.

Els temps moderns

Els temps moderns van viure la creació de la pseudohistòria templera, afavorida per tota mena d’autors esotèrics. L’interès que van despertar els templers també va fer que els historiadors investiguessin què hi havia en realitat darrere d’aquelles invencions. Malgrat que l’arxiu central de l’orde s’havia perdut durant la invasió turca de Xipre (1571), els arxius de moltes províncies templeres es conservaven encara a Europa, la qual cosa va permetre el naixement reeixit dels estudis templers.