Guillén. Màgia a l’espai escènic

«El carrer és nostre»: tradició i innovació

Al final del franquisme, s’imposa una reflexió sobre la cultura popular i la identitat festiva. Neix la fascinació pels entremesos i la renovació de les seves figures, com ara l’àliga, el bou, el lleó, el drac, els nans i els gegants. Barcelona es perfila com una ciutat creativa i cosmopolita que vol recuperar la seva memòria col·lectiva i les llibertats perdudes. Guillén es fa ressò d’aquesta recerca etnogràfica i porta al carrer una estètica abstracta, cubista, allunyada del naturalisme figuratiu i barroc de la iconografia emprada fins aleshores. La comparsa Visca Picasso! (1981) escenifica plenament el maridatge entre tradició i innovació. Aquest nou concepte el projecta als carnavals dels primers anys vuitanta, en què la clau és la màscara. Arran de la proclama de Fraga Iribarne «¡La calle es mía!», la gent es fa seu «El carrer és nostre!». Des de llavors, més de vint muntatges parateatrals han animat els carrers amb propostes de Guillén, que destaquen pels artefactes i ginys que basculen entre la tradició de la cultura popular i l’avantguarda.

Carnaval

El carrer havia estat l’escenari dels rituals «victoriosos» —militars, falangistes, nacionalcatòlics—, on només pervivien uns pocs vestigis de la cultura tradicional, degudament clenxinats i acomboiats. Per descomptat, n’havia desaparegut el Carnaval i, amb aquest, la dimensió més desinhibida de la festa. El 1980 Guillén s’associa amb Can Forés, de Gràcia, per muntar un taller de màscares. L’any 1980 hi fa una exposició de les seves màscares i, mitjançant Joan Brossa, Josep Cardona, d’El Ingenio, s’hi afegeix amb les seves produccions de cartó pedra. Guillén crea una iconografia de Carnestoltes a partir de tipus populars, diables, astres i animals. 

Galeria d'imatges