“Tengo en la mente, en mi cerebro, en potencia, una cantidad de ideas, una cantidad de obras que pienso hacer, expresar, escribir. Están únicamente en embrión, rudimentarias. No las vislumbro desarrolladas, pero ya leo los títulos que ostentan”

El 1947, degut a un llarg procés de recuperació de la tuberculosi, Candel escriu els primers esbossos de la novel·la que li donarà l’èxit, Donde la ciudad cambia su nombre. Al cap d’uns anys, i per mediació del futbolista del Barça Eduardo Manchón, l’original d’aquest llibre arriba per fi a mans de l’editor Josep Janés dels primers que van obrir espais de llibertat editora extramurs del franquisme.

El 1957, Janés li publica la novel·la, amb èxit notable i escàndol inclòs. Les queixes dels veïns que es reconeixien en el llibre no es van fer esperar. Candel els anomenava amb nom i cognom. Durant uns dies, Candel es va haver d’amagar i no el van apallissar de miracle. En aquesta novel·la, Candel aconsegueix el millor batec literari de tota la seva obra.

Candel és un dels millors representants del realisme social. Va representar la incorporació del punt de vista del xarnego a l’hora de jutjar sobretot aquelles zones de Barcelona, de Catalunya, en què Barcelona i Catalunya perdien el seu nom.

Al voltant de Candel hi ha hagut antiherois que s’han vist impulsats per la inesgotable força que genera la misèria i la pobresa, com el popular futbolista Eduardo Manchón, murcià d’origen, o el doctor Ribas que va llogar un pis a Can Tunis per poder estar a prop d’una gent que mai no havia rebut assistència mèdica. Ribas va salvar la vida de Candel quan aquest va patir tuberculosi i li van haver d’extirpar un pulmó.

No podem oblidar a Mossèn Jaume Cuspinera, militant de la JOC i protagonista de la novel·la de Candel Hemos sido traicionados, ni a la Maruja, el personatge femení més autèntic i destacat en la vida de Candel: en el fons era gràcies a ella, al seu caràcter directe, que el marit va seguir sempre en contacte amb el vertader esperit dels immigrants. Però per sobre de qualsevol altre, el gran personatge en les obres de Candel és la barraca, record dels primers moments de la família Candel a Barcelona.

La censura no va deixar de banda a Candel. Es carregava els detalls fraseològics en què es feia referència política en contra del règim i també de manera obsessiva sobre sexe. Això forçava als autors i periodistes a un grau de perícia que aportava als treballs una dosi altíssima d’imaginació i enginy lingüístic.

“Lo cierto es que los escritores –los lectores no sé- estuvimos aguardando el sol de la democracia –perdonad la cursilería- como salida a la superficie de la cloaca donde habíamos andado metidos (...) Queríamos que se nos quitara la tapa y que nuestra literatura respirara”

“En mi novela Los importantes: élite, no una palabra sino una letra que se cargaron, entre muchas otras tonterías. Tacharon siempre la ce de una a la que llamaban la Coñito. Tuve que transformarla en la Moñito. Igualmente, en esta novela, parodiaba el nombre de un artista  cinematográfico español, Jorge Mistral, al que llamé Jorge Mistralo, Censura lo tachó y puso en su lugar Francisco Rabalo. Pensarían, “como es rojo, que se chinche”,  pues supongo que Censura, ni en la intimidad, podía decir, “como es rojo, que se joda...”

L’èxit de Els Altres Catalans va ser esclatant i va obrir els ulls a la societat catalana. Publicat abans que res en català (traduït per Ramon Folch i Camarassa) el llibre despertà consciències i donà veu a tots aquells que, sense ser catalans, vivien i treballaven a Catalunya.

Candel oferia en primera persona la seva experiència del que sentien els mal anomenats “xarnegos”, fills d’aquella generació d’andalusos, murcians, gallecs i extremenys que havia vingut a espetegar als peus de Barcelona durant els anys 30 i també els 50 i 60. Durant els anys 50, milers de persones pujaven als trens cap a l’estació de França, a Barcelona. Però allà els rebia la policia. Si no podien demostrar que tenien feina i vivenda, els tancaven al Palau de Missions, a Montjuïc. Una mena de camp de concentració que gairebé ningú no sabia que existia.

Candel tractà un tema que encara ningú del país no havia tocat, i qui pica primer, pica dues vegades. Havia desconcertat al contrari, i, a més, havia aconseguit, criticant durament tant a catalans com a castellans, sacsejar consciències.