Xicago, 15 de febrer de 1949

Senyora Vídua de Fabra i Senyoreta Carola Fabra

Distingides Amigues:

La notícia de la mort del Mestre em va causar un trastorn tan gran que, ajudant-hi les pesades obligacions que ací em tenen lligat, fins avui no he tingut calma per a escriure'ls. Poden ben creure que no per això he deixat de pensar un moment en el gran desaparegut i en vostès, que més vivament que ningú han de sentir la pèrdua.

Però en pocs casos es podrà dir tan verament que m'he sentit amb tota l'ànima al costat de vostès en aquesta pena. De cap no puc dir com d'ell que ha estat per a mi El Mestre, en tota la solemnitat d'aquest gran mot. Però la meva compenetració amb ell no resta pas completament definida en haver dit això. D'ençà que un dia el meu Pare[1] m'havia mostrat aquella figura alhora noble, senzilla i vessant de simpatia, jo havia comprès, aleshores que era tan i tan jove, que aquell home havia de significar molt per a mi. I ell, en la seva bondat, em pagava amb la mateixa moneda. D'ell com de tots els qui han tingut triomfs en la vida, els seus adversaris han dit a vegades que era calculador; i naturalment ni ell ni ningú que dugui entre mans afers delicats no es pot permetre el luxe d'obrar impremeditadament. Tots sabem prou com més d'un col·laborador més jove que ell, a qui ell havia donat franca acollida, li havia dat ocasió de plànyer’s dels mals naturals que es troben sovint entre els homes. Si quan vaig anar a treballar al seu costat m'hagués rebut amb freda reserva no me n'hauria pas pogut estranyar. Així i tot des del principi vaig sentir dins d'ell un cor paternal que m'animava i que no es disfressava pas. Els catalans en el fons som molt sentimentals, i justament perquè ho som ens desplau d'ostentar-ho. Ell, com el meu Pare, era català a tot ser-ho i a l'antiga, en aquest punt com en tots (penso que jo també). La nostra simpatia no s'esplaia en magarrufes i escarafalls, li fa horror de deixatar-se en frases; però traspua pels ulls, es flaira en tot el tarannà de la nostra conversa. Ben bé així era la d'ell. Així i tot, algun cop, de tard en tard, bota l'emoció incontenible, i com més rars són aquests moments, més gran és l'eloqüència que tenen. Només dues vegades havia de produir-se un esclat així entre ell i jo. Sempre, mentre visqui, les recordaré. La primera va ésser l'endemà del 14 d'abril de 1931,[2] quan vaig arribar a l'oficina vam fer-nos una abraçada. Amb el respecte que li tenia, no cal dir que la primera acció va partir d'ell. L'altra vegada, ai de mi!, només la vam arribar a pensar aquesta abraçada. En una de les seves darreres cartes ell com deia: «abans d'acabar la vostra tasca a América, no fareu una escapada a Europa, que em donaria ocasió de poder parlar amb vós i donar-vos, ben estreta, una cordial abraçada?. Aquest moment de dolça alegria jo l'havia estat assaborint per endavant durant nou anys d'absència, i quan vaig llegir aquests mots em va semblar que ja gairebé el teníem assegurat, perquè ja sóc molt a la vora d'aquest viatge[3]  (però no d'una escapada, que no hauria pogut ésser sinó per fer més suportable una estada indefinida en aquestes terres, sinó del viatge de tornada definitiu). Però no havia d'ésser per a mi aquest goig. Em resta aquella carta -on com diu tantes altres coses bones i reconfortants- com una penyora preciosa.

Quan collia de terra el telegrama d'En Ventura i Sureda,[4] el dia de Cap d'Any, que em va caure de les mans en llegir la trista nova, no sé per que                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               em passaven pel cervell les notes de la Tercera Simfonia.[5] Ell sí que ho era de debò un heroi! Des de jove les hores dedicades a una tasca difícil i sense profits, prenent-les a una professió respectada i lucrativa; la posició segura a Bilbao, abandonada; després la caseta de Badalona i els modestíssims embans de l'oficina, per maldar tota una vida per una idea gran i adorada, però havent de vèncer a cada pas la ignorància, la poca solta o la mala fe; sense altra recompensa a la vista que el bé dels catalans i una mort voltada d'una veneració immensa. A la seva família, estimades senyores i amigues, li n'ha tocat una part ben gran d'aquest heroisme tranquil i silenciós. Poques vegades m'havia tocat l'íntima satisfacció de conversar amb vostès. Tant més commogut és el record que en servo! Però eren tantes les vegades que havia oït dels llavis d'ell les proves del bon seny i de la paciència infinita de les qui el voltaven. Res no m'agradaria tan pregonament com poder-los estrènyer la mà en aquests dies. Necessito dir-los que la meva amistat no vacil·larà mai a fer tot el que pugui si mai tinc la sort de poder-los ésser útil?

Qualsevol pensament d'ell que puguin transmetre'm serà per a mi un do inapreciable. Espero que la meva darrera carta, del 8 de desembre, i una postal d'aclariment que vaig afegir-hi quatre dies després, li arribessin a temps, i que li vagin deixar la impressió que he assimilat bé els seus ensenyaments, plens d'humana saviesa, i que sabré continuar transmetent-los. Els papers que ell ha deixat, els inèdits i els que ja no ho són, són un tresor d'un valor incalculable. Ho són els de caràcter gramatical, i encara ho són més els lexicogràfics, perquè el diccionari esta fet d'una munió de detalls quasi infinita que invita a una continua comprovació: el manuscrit de seu Diccionari general i tots els seus apunts i cèdules de vocabulari seran proves sense preu, mai que es presenti el dubte d'una possible errada d'impressió o d'un abús del tipògraf, car no oblidem ni un moment que aquest llibre esta destinat durant llargues èpoques a ésser consultat per tothom; també l'exemplar de mà que contingui les anotacions marginals del Mestre. Estic convençut que vostès pendran totes les precaucions imaginables per salvaguardar-los. Però seria molt convenient que així que puguin anar a Barcelona o a París en facin fer una o millor unes quantes reproduccions en microfilm, per evitar el mal irreparable d'una possible destrucció en el futur. No cal dir que amb el mes gran goig pagaria les despeses d'aquesta reproducció. El meu germà Ernest (que viu a 6 rue St. Julien-le-Pauvre, 6e., París V) o la meva germana Hortènsia[6]  (Travessera 3, 6e pis, Barcelona) estarien molt contents de poder orientar-les sobre la manera de fer tals reproduccions, que ells han fet fer més d'una vegada per compte meu.

Amb profunda emoció i amb el més viu desig de servir-les, resta amatent a les seves ordres el seu devot servidor ¡ amic

Joan Coromines

Faculty Exchange 38

The University of Chicago

P. S. Com anunciava al Mestre tomaré a la Pàtria ben aviat í espero llavors de poder visitar-les. J. C.

[1] Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939), escriptor, polític i economista. Ocupà diversos càrrecs polítics d'importància. Fou diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya (1936) i comissari general deis Museus de Catalunya. L'any 1939 s'exilià a França i, posteriorment, a Buenos Aires on morí al cap de poc d'arribar-hi.

[2] Data de la proclamació per Francesc Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat, de la República Catalana. Aquest episodi és relatat per J. Coromines en el seu Lleures i converses d'un filòleg, op. cit., p. 406.

[3] En realitat Coromines no pogué tornar a Barcelona fins al dia 5 de maig de 1952.

[4] (Palamós, 1884 – Nova York 1960), filòleg, historiador i antropòleg. Col·laborà amb Francesc de B. Moll en la redacció del Diccionari català-valencià-balear.

[5] Tercera simfonia de Ludwing van Beethoven anomenada Heroica.

[6] (Barcelona, 1913-1977). Doctora en Filosofia  i Lletres, va ser bibliotecària de la Universitat de Cuyo, on treballava Joan Coromines. Retorna a Barcelona, on fou professora de l’Escola Isabel de Villena.