Moltes de les impressions rebudes ¡ enfondides al llarg de les primeres mesades de revolució i de guerra viuran en nosaltres tant com nosaltres mateixos; però potser poques tan inesborrablement com la que ens haurà deixat l'ensorrada de la fe en Catalunya dins el cor de molts dels nostres compatriotes.

Era com una desbandada. Companys ¡ companyes abans enfervorits en el culte de la pàtria, ara semblaven renegar-ne. Negaven amb un sol mot tot llur passat. Renunciaven, penedits, a tot allò que fins aleshores havia estat, diríeu, llur raó de viure. Era en va que, poc temps abans, ells mateixos i àdhuc els denigradors més enderiats de la Catalunya esquerrista haguessin lloat ¡ exalçat el seny de Catalunya enfront del trastocament hispànic —cap temple cremat, cap assassinat comés, Catalunya refugi dels perseguits d'altres terres, Catalunya oasi—. Era, així mateix, en va la constatació d'exotisme en una part considerable dels qui ensagnaven i deshonraven la nostra terra; en va, també, el recurs a la història de les revolucions i la multiplicació d'esdeveniments semblants per altres contrades peninsulars; encara en va l'absoluta impunitat en que el poder públic, inerme i esporuguit, arribà a deixar les manifestacions de bandidatge que patia Catalunya —fet voluminós que potser algun dia farà comprendre una veritat senzilla, que no deixa, però, de produir astorament en certs esperits: per molts que hagin estat els excessos i les atrocitats comesos en aquell període calamitós, encara, davant la impunitat que va regnar-hi, l'estrany es que no fossin més, i potser altres països que se n'horroritzaven, o fingien horroritzar-se'n, no patirien una semblant impunitat sense patir un semblant seguici de crims, tal vegada agreujats.

Totes aquestes consideracions eren en va: res no podien davant l'ensorrament interior que es produïa en certs catalans, molts dels quals, poc temps abans, haurien reclamat per a ells el títol de catalans nacionals. Havien perdut la fe en Catalunya. I si no hagués estat més que la fe! Tot seguit descobríeu que, en el fons, el que havien perdut era l'amor a Catalunya. I un dubte sorgia tot d'una en vosaltres: l'havien sentit alguna vegada?

Perquè l'ensulsiada de la fe patriòtica podia encara, en aquelles hores tràgiques, per a l'home no emmenat per altres forces de l'onada revolucionària, o simplement no enfortit en allò que Berdiaeff ha anomenat historiosofia, tenir algun justificant. Però la reacció de tot català veritablement amant de Catalunya, davant l'espectacle d'aquella Catalunya martiritzada, ¿no havia d'ésser una exaltació en la voluntat de servir-la i honorar-la, una dolorosa intensificació de l'amor, un afermament en el deler d'enaltiment ¡ de reparació, una exacerbació en l'animositat contra totes les forces hostils?

I era tot el contrari: l'abandó, l'ajupiment, el menyspreu. Abandó de totes les posicions no sols ideològiques i polítiques, sinó també idiomàtiques, culturals, socials, ajupiment per endavant a totes les vexacions, a totes les espoliacions materials i espirituals de que l'adversari volgués fer víctima Catalunya, com si per a ella ja no hi hagués redempció ni salvació possible, menyspreu de Catalunya i dels catalans, per una anivellació de tots ells amb l'ínfima mesura, per una jerarquització inversa de valors, com si Catalunya només fos el solatge de males passions ¡ de males accions que pujava a la superfície; com si fos el mal que enterbolia el bé i no el bé enterbolit pel mal; com si, àdhuc en aquelles hores, enmig del crim no hi florís la virtut, enmig de la salvatgeria l'heroisme, i enmig del materialisme desfermat la idealitat més alta. «Quina vergonya d'ésser catalans!», van arribar van arribar a dir llavis catalans, sense pensar, ni sospitar solament, que ells afegien una vergonya més, i de les més afrontoses, a les infinites que havia de patir Catalunya, sense comprendre que la vergonya veritable era d'ésser la mena de catalans que ells eren.

Quant de mal va fer a Catalunya aquesta actitud de molts dels seus fills no podrà mal ésser mesurat en tot l'abast. L'escomesa de catalanitat, que hauria hagut d'envair tots els camps de lluita ¡ plantar bandera en els llocs capdavanters, es convertia així, sense lluita, en derrotisme ¡ renunciament. Mentrestant, forces catalanes, extracatalanes, o anticatalanes aconseguien ensenyorir-se de llocs estratègics i filtrar-se fins als més enlairats de la direcció de Catalunya.

Al cap d'un any ¡ mig de guerra, l'estat dels esperits ha evolucionat. No tant, però, com hauria calgut per a poder reparar suficientment els estralls produïts per l'actitud precedent. La lliçó —una de les grans lliçons d'aquest període tan ple d'alliçonaments inesperats— no ha estat aprofitada en tota la seva grandària. Ments simplistes i espantades havien cregut Catalunya submergida irremeiablement en el dilema: «O anarquia o feixisme». I Catalunya va poder-ne sortir malgrat el pessimisme inerme de molts catalans; més, encara: malgrat el desig vehement ¡ àdhuc l'acció (o l'omissió) de molts catalans perquè no pogués sortir-ne. L'amenaça d'un enfonsament sobtat dels fronts i la immediata subjecció total de Catalunya a l'odi ¡ la força dels vencedors, quantes vegades ha estat forjada ¡ augmentada pel pànic? Cada vegada ha estat superada; ¡ ho ha estat, malgrat el desig vehement de tants catalans, ¡nsensats expectants de la invasió del país amb totes les conseqüències d'aixafament que duria al país; ¡ ho ha estat, així mateix, malgrat el rendiment considerable però inferior de la vitalitat catalana —inferior a les possibilitats normals ¡ ja no cal dir a les possibilitats anormals que la lluita exigeix—. L'enfonsament, en fi, de la nostra cultura, va ésser anunciat com una conseqüència de l'enfonsament de valors espirituals que la revolució i la guerra havien de dur aparellat: i no solament no es va produir sinó que la nostra cultura ha persistit en la seva via. Res no han pogut els averanys depriments; res tampoc el silenci de les veus que han emmudit; res, encara, els trasbals bel·licós, sempre poc favorable, com no sigui en les seves derivacions, a la desclosa de la cultura.

Si, malgrat les reaccions adverses, aquestes tres superacions essencials  —contra el caos intern, contra la desfeta bèl·lica, contra l'enfonsament cultural— van ésser aconseguides, ¿per què no hauríem de tenir confiança en les possibilitats d'un ple recobrament ¡ d'una victòria efectiva? Si, malgrat l'ensorrada de la fe en Catalunya dins molts cors que mai haurien hagut de perdre-la, el miracle es va produir, (si podem dir-ne miracle d'un fet previsible), ¿que no podria aconseguir-se amb un refermament d'aquesta fe en tots els cors? Molta de via resta a seguir, molts d'obstacles la fan i la faran penosa, els perills hi abunden, els treballs hi son l’obligada companyia. Però al capdavall haurem aconseguit retrobar Catalunya, més enllà d'una de les crisis més greus de la seva història.

Si no comparteixo l'opinió de companys estimats, tanmateix coratjosos i dignes, que veuen en l'eventual victòria dels nacionalistes espanyols l'esfondrament definitiu de Catalunya, una mena de Finis Cataonioe; si crec fermament que malgrat les persecucions de que seria objecte, l'ànima de Catalunya aguantaria i, després d’un període més o menys llarg d'enfosquiment o de compressió, tornaria a resplendir i a expandir-se, si estic convençut que Catalunya ha lligat la seva sort a la sort d'una causa humanal destinada finalment a triomfar, àdhuc si encara hagués de passar per dures proves de desfeta, ¿com no creuré en les possibilitats del nostre esforç i de la victòria que vingui o coronar-lo?

Potser sí que som un poble destinat a viure a batzegades, potser sí que aquell ideal esquemàtic —fer del nostre poble un poble normal— que un dia assenyalava com a simple ideal a proposar-nos, no serà per a nosaltres sinó un ideal apetible i no mai aconseguit. Però encara aquesta mena de vida inestable i contradictòria, convulsionada o aplatida, a la qual no han mancat ni mancarien diades glorioses, rols capdavanters, infantaments fecunds, fóra vegades preferible a la mort. 

Sigui la que es vulgui l'eixida d'aquesta guerra, no serà la de la mort per a Catalunya, si cada català, o almenys els millors, saben enfortir la fe en ells mateixos i ofrenar-la a la resistència i a l'acció patriòtica. Perquè, en el fons, la mancança de fe en la pàtria no pot esser, especialment en homes assenyalats, sinó una manifestació de l'íntim fracàs. Mai l'home de vàlua essencial no pot caure en una semblant aberració. Mai l’home de veritable vàlua no pot perdre la fe en la seva pàtria mentre no perdi la fe en ell mateix, perquè ell mateix és la pàtria: molt més que tots els mediocres o pusil·lànimes que el volten.