Preàmbul

La Constitució de la República va reservar a les lleis de l'Estat el reconeixement dels drets a les llengües diferents de la castellana, i l'Estatut del 15 de novembre de 1932 va declarar que l’idioma català, el mateix que el castellà, és llengua oficial a Catalunya. Així, per la fórmula conjugada d'aquelles dues lleis constitucionals, perdien tota la seva virtut coactiva els textos que, del R. D. de Nova Planta ençà, havien despullat la llengua catalana de la seva més noble dignitat política, la d'ésser vehicle de la llei, verb de la sobirania de la nació.

Però deia també l'Estatut, en l'article únic de les seves disposicions transitòries, que les lleis actuals de l'Estat referent a matèries de la competència de la Generalitat continuarien en vigor, mentre aquesta no legislés sobre elles; i és clar que això tant se val llei com reglament, perquè d'altra manera, si la Generalitat només pogués legislar, mal podria ordenar aquelles matèries en les quals només li ha estat reservada l’execució.

La Generalitat ha d'organitzar l'administració de justícia totes les jurisdiccions, excepte en la militar i la de l'armada, i la tercera de les normes d'adaptació d'aquests serveis li traspassa les facultats executives per a l'aplicació, en el territori de Catalunya, de les lleis orgàniques i processals de l'Estat, en matèria d'administració de justícia.

A la Generalitat pertoca, doncs, aplicar la Constitució de la República, que el reserva, i l'Estatut, que el declara: el precepte de l'oficialitat de la llengua catalana. I això és el que es fa amb aquest Decret, que no modifica de per si cap llei processal, ni orgànica, sinó que aplica les modificacions ja fetes per l'Estatut. Si estableix la forma de dar valor legal a la interpretació de la llengua catalana, i declara quin és el seu Institut ordenador, i quins són els seus intèrprets, no és ja sols per la facultat que li dóna l'article 11è. de l'Estatut, sinó també perquè li correspon, per llei natural, treure totes les conseqüències legals de l'oficialitat de la llengua dels catalans.

És aspiració legítima de tots els catalans que l'oficialitat de la nostra llengua s'estableixi sense condicions de cap mena, i hem d'esperar que en el temps a venir així es consagri. Però l'article 2 de l'Estatut vol que les relacions oficials de Catalunya amb la resta d'Espanya, i la comunicació entre les Autoritats de l'Estat i les de Catalunya, es facin en llengua catalana. I tant aquestes disposicions com les altres de l'article 2 de l'Estatut, que d’ella es deriven, són lleialment aplicades aquest Decret.

En ell s'ha anat amb compte a respectar els drets del tots ciutadans que resideixin a Catalunya, qualsevulga que sigui de les dues oficials la seva llengua materna. Si alguna diferència es fa, és perquè la disposa l'Estatut, i és a favor de la llengua castellana. Però és d'esperar que amb el temps aquesta diferència caigui en desús, com a innecessària excrescència de la llei, perquè la vexació soferta en la llengua pròpia sota el domini de la monarquia borbònica ha ensenyat íntimament als catalans a respectar la llengua dels altres.

Per aquestes raons, per les lleis citades i per seny natural, a proposta del Conseller de Justícia i Dret, estableixo el present Decret:

Article primer:

En tots els Jutjats, Tribunals i Audiències de Catalunya les causes podran substanciar-se indistintament en català o en castellà segons disposin per primera providència el Jutge o el President de Tribunal, de Sala o de Secció. [Uso aquesta frase: "les causes podran substanciar-se", perquè és la de l'article 5 del Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716 que ara cal derogar. Cada Jutge té dret a usar la llengua pròpia; per a les notificacions, vegeu el paràgraf 3, i per a les relacions amb el Tribunal Suprem i autoritats de la República, vegeu el paràgraf 2, de l'article 2 de l'Estatut. El Tribunal de Cassació l'ha d'organitzar la Generalitat.]

Això no obstant, hauran de redactar-se forçosament en català totes les comunicacions, certificacions, apuntaments i trasllats que els susdits jutjats, tribunals i audiències adrecin al Tribunal de Cassació de Catalunya, i hauran de redactar-se forçosament en castellà les comunicacions, certificacions, apuntaments i trasllats que els mateixos adrecin al Tribunal Suprem, als Jutges i tribunals de fora del territori de Catalunya o a les altres autoritats de la República.

En tot cas hauran de fer-se en català i en castellà les notificacions dels autors i de les sentencies, si qualsevulga de les parts ha demana.

Article segon:

Qualsevulga que sigui la llengua adoptada en la substanciació de la causa, els ciutadans tindran el dret d'elegir la llengua oficial que prefereixin en llurs relacions amb els Tribunals: i per tant els que declarin, informin o contestin posicions o indagatòries, en autos civils, criminals o administratius, podran dictar llur disposició en la llengua que prefereixin de les dues oficials, sense estar obligats a fer-ne una traducció, ni a signar-la.

Si alguna de les parts ha demana, el Secretari farà, en diligència a part i a continuació, a costa del qui ho demani, una traducció de tota deposició feta en llengua que no sigui l'adoptada en la substanciació de la causa.

Article tercer:

Les parts podran presentar els escrits i els documents en català, o en castellà, encara que les actuacions se substancien en l'altra de les dues llengües oficials, i, si alguna de les parts ho sol·licita, els escrits o documents redactats en català hauran d’anar acompanyats de la corresponent traducció castellana, amb l'article 2 de l'Estatut. [Considero necessari fer constar que aquesta vexació no l’imposa voluntàriament l’autor del Decret; sinó que ve de l’Estatut. M'hauria plagut de posar la mateixa obligació de la còpia per als documents i escrits en castellà, però s'hi oposa l' article 4 de la Constitució. L'Estatut hauria pogut manar-ho, en ús de les excepcions permeses per la Constitució, però no ho ha fet i, no havent-ho fet, la declaració de l'article 4 val en absolut.

Article quart:

En les vistes públiques, judicis orals i judicis per jurats, els magistrats, els fiscals, els advocats, els pèrits, els processats i els testimonis podran usar aquell dels dos idiomes oficials que prefereixin, sense que se'ls pugui obligar a traduir les pròpies paraules, sigui la que sigui llur llengua materna.

Article cinquè:

Als efectes dels articles 601 de la llei d'Enjudiciament 440, 441 i 443 de la lleia d’Enjudiciament criminal i de totes les disposicions, altres articles que en aquelles o en altres disposicions legals o reglamentàries es refereixen a l'ús de llengües no oficials de l’administració de justícia, els documents i les declaracions en els jutjats i tribunals de Catalunya es consideraran fets en idioma oficial, i no requeriran d'ofici de traducció de cap mena, llevat del que es disposa en els articles anteriors d'aquest Decret, tant si estan escrits o parlats en llengua catalana com si ho estan en llengua castellana.

Això no obstant, qualsevulga de les parts podrà sol·llicitar que, a costa seva, es faci la traducció de tot document, i aquesta traducció s'afegirà a continuació del text original, en els autos.

Article sisè

Els instruments públics que s'atorguin en territori català podran redactar-se indistintament en qualsevulga de les dues llengües oficials, i, per tant, als efectes del que disposen l'article 25 de la Llei del 28 de maig de 1862 i els articles 230 i 232 del Reglament d'octubre de 1921 i els altres articles, de les mateixes o d'altres disposicions legals que es refereixen a l'ús de llengües no oficials en la redacció de documents autoritzats per Notari públic, es consideraran igualment escrits en idioma oficial tant si ho són en català com en castellà.

Article setè

Seran traduccions fefaents en els jutjats, tribunals i notaries de Catalunya les de qualsevulga llengua a la catalana i viceversa, fetes per les Oficines lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, i les de qualsevulga llengua a la castellana i viceversa fetes per l'Oficina d'Interpretació de llengües del Ministeri d'Estat.

Podran actuar com a intèrprets del català i del castellà els qui obtinguin el títol de professor de català en els exercicis organitzats per la Generalitat de Catalunya.

Article vuitè

Des del dia de la publicació del present Decret en el Butlletí  Oficial de la Generalitat de Catalunya, no s'aplicaran en territori català ni l'article 5 del R. D. de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya del 16 de gener de 1716, ni l'article 25 de la llei del 28 de maig de 1862, ni les altres lleis i reglaments que s'oposin al present Decret, dictat d'acord amb el darrer paràgraf, article únic, de les disposicions transitòries de  l'Estatut.

Palau de la Generalitat de Catalunya 11 de setembre de 1933.