1833 Epidèmia de còlera i resposta del doctor Ferran

Al llarg de la història, les epidèmies amb resultats mortals foren una terrible calamitat social. No fou fins al segle XIX que s’hi començà a posar solució, instaurant mesures d’higiene, clavegueram, aigua corrent i, especialment, amb les primeres vacunes.

Aleshores, arreu d’Europa eren habituals malalties com el paludisme, la verola o el còlera, sovint transmeses per persones o animals mitjançant els vaixells. Així, el 1833 el còlera arribà al port de  Barcelona, procedent de la Índia, on s’havia detectat deu anys abans. Aquesta epidèmia s’escampà i provocà una elevada mortalitat. De fet, es calcula que unes vuit-centes mil persones, sobre uns onze milions d’habitants de l’estat, van morir. La por s’escampà arreu atès que no hi havia tractament. El 1884 a Catalunya hi hagué una nova epidèmia. Fou segurament la més mortífera. Barcelona veié com la meitat dels dos-cents mil habitants marxaven de la ciutat i dos mil ciutadans morien.

Les mesures que s’emprengueren per combatre l’epidèmia són molt curioses avui dia: expulsió dels forasters, prohibició de venda de fruites madures, de peix en bocois (arengades, sardines en sal...), prohibició d’aviram als patis de les cases, quarantena als vaixells procedents de Marsella, o d’altres ports afectats pel còlera, tancar les portes de la ciutat a les vuit del vespre, aïllament del port de la ciutat, autorització als auxiliars de medicina per exercir de metges, etc. Les mesures les llegim als Anales de Medicina y Cirugía del 1975, i foren totes inútils.

La solució no arribà fins que el doctor Jaume Ferran va realitzar investigacions a partir de les mostres del bacil que el doctor Koch aïllà i bateja amb el seu nom. La història és trista. Ferran, nomenat comissionat per l’Ajuntament de Barcelona, coneixia les investigacions franceses, de Pasteur i Koch. Per aquest motiu, anà a París a cercar mostres i portar els flascons a Catalunya. No obstant, a la Jonquera no s’autoritzà l’entrada dels flascons amb els bacils. Ferran estigué vuit dies a l’espera d’autorització, i al no arribar, finalment passà amb un flascó amagat a la sabata. Fou així, com va poder investigar, exposant-se, ell i la família, al bacil que s’injectà.

Jaume Ferran, ajudà a salvar moltes vides amb les seves vacunes contra el tifus, tuberculosi, ràbia, diftèria i el còlera. A França se li reconegué la seva tasca, atorgant-li el premi de l’Acadèmia de Ciències. En canvi, a Espanya se l’ignorà i censurà. Tot i que va dirigir durant vint anys el Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, el ministre d’interior Romero Robledo arribà a prohibir la vacunació que volia fer. Tanmateix, arreu del món s’usaven els seus mètodes.

Que un metge de poble triomfés davant tots els grans laboratoris del món, engelosí la classe mèdica. 

 

El document que presentem és una petició de caritat de les autoritats gironines que reprodueix el diari local El Autonomista.

            GOBIERNO CIVIL DE LA PROVINCIA DE GERONA

Los estragos que está causando en la villa de Rosas el terrible azote del cólera morbo, han obligado al Gobierno civil y a la Junta de Sanidad de esta Provincia tomar las más eficaces disposiciones para impedir la propagación de aquella enfermedad y socorrer las necesidades perentorias de los que por desgracia la padecen. Estas disposiciones ocasionan gastos de mucha consideración; y no bastando para cubrirlos los arbitrios destinaos al efecto por Real orden de 11 de Julio de 1834, me veo en la necesidad de. implorar la compasión de los habitantes de esta Provincia, bien persuadido de que darán nuevas pruebas de su caridad y patriotismo. Los que así gusten hacerlo se servirán entregar sus donativos en los respectivos Ayuntamientos, quienes los pasaran inmediatamente a la Depositaría de Propios y Policía, establecida en este Gobierno civil, con una nota de los nombres de los contribuyentes a fin de insertarla en el Boletín oficial y elevarlo a conocimiento de S. M.

            Gerona 1 de Setiembre de 1835.

            El Gobernador civil interino,

            Manuel Martínez Rueda.