Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes
Horaris
De dimarts a dissabte, de 10 a 19h
Dimecres, de 10 a 20h
Diumenges i festius, de 10 a 14.30h
La taquilla i l'entrada es tanquen 30 minuts abans del límit horari
TANCAT: Dilluns no festius, 1 i 6 de gener, 1 de maig, 6 de juny, 25 i 26 de desembre
Localització
Adreça
Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona
Contacte
93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat
Reserves de grups i escoles
93 225 42 44 (dilluns a dijous, 10 a 14h i 15.30-17.30h)
Divendres, de 9.30h. a 14.00h
mhcvisites.cultura@gencat.cat
Transports i vies d'accés
Autobusos V17, H14, D20, V15, V13, 39, 45, 51, 59 i 120
Metro L4 (groga) Barceloneta.
Barcelona Bus Turístic. Línia vermella i Barcelona City Tour. Ruta est. Parada "Museu d’Història de Catalunya"
Aparcament
Hi ha tres pàrquings de pagament a prop: al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta.
Els autocars dels grups visitants tenen espais d'aparcament prop de l'edifici del museu.
Tarifes
Exposició permanent
Exposició temporal
General 4 euros
Reduïda 3 euros
Entrada combinada
Exposició permanent + exposició temporal
General 8 euros
Reduïda 6 euros
Twitter
FacebookCastell de Gardeny
-
Galeria de peces
-
Llum de carbur de les mines de La Granja d’Escarp
Ruperto Tudela
Aquest és el segon llum de carbur que vaig tenir. He estat miner dels 14 als 53 anys a les mines de La Granja d’Escarp. Sense el llum no es podia entrar a la mina, perquè era molt fosca, i també era un salvavides. Quan arribàvem a una galeria i el llum s’anava apagant, aleshores ja podíem fugir de pressa perquè volia dir que hi havia poc oxigen.
No vaig entrar a la mina fins als divuit anys. Dels catorze als disset anys em quedava a fora per rebre el carbó que n’extreien i el polia traient-li els trossos de pedra sobrants. No va ser fins que vaig assolir la majoria d’edat que m’hi van deixar entrar. En aquell moment vaig passar a ser ajudant de vagoner i, posteriorment, vaig formar part del cos de miners que es dediquen a fer avançar les galeries quant a profunditat. Jo crec que el miner no pensa mai en el perill que hi ha dins la mina.
-
Caixa de puros
Elvira Larrégula
Vinc d’Alguaire i porto una caixa que va fer el meu avi, Ramon Larrégula el temps que va estar a la presó de Lleida després de la Guerra Civil, mentre esperava un consell de guerra sumaríssim. A la caixa ell hi va escriure ”Recuerdo de mi novio Ramon” per donar-li a la seva xicota, la meva àvia, la padrina Teresa.
El meu avi va estar primer en un camp de concentració a València i posteriorment va estar a la presó de Lleida un any, aproximadament del maig del 1939 fins al 15 de març de 1940. Va fer la guerra al front d’Aragó, a la columna Durruti. Explicava amb molta llàstima les penúries que havia viscut i les que vivien la gent per on passava el front. De tot el que és el combat, no en va voler parlar mai.
Va poder sortir de la presó perquè uns veïns, que eren del bàndol nacional, van signar a favor seu.
-
Pedra de Mauthausen
Llibert Tarragó
He portat una pedra de la pedrera de Mauthausen amb un filferro del filat elèctric que va portar el meu pare quan va viatjar allí, el 1965, per celebrar el 20è aniversari de l’alliberament del camp.
El meu pare, Joan Tarragó, fill d’El Vilosell, va ser un dels deportats al camp. Amb matrícula 4355, va ser presoner del 23 de gener del 1941 fins al 5 de maig de 1945.Hi va voler tornar 20 anys després per poder retrobar els companys que va tenir allí i suposo que també per recordar aquell infern. Es va endur una pedra i un filferro del filat, on alguns hi eren llançats o bé s’hi suïcidaven.
Aquesta pedra i aquest filferro els deixaré als meus nets junt amb aquest escrit: “Aquest objecte m’ha acompanyat gran part de la meva vida. M’agradaria que sapigueu que hi ha objectes com aquest que s’imposen a la memòria, que connecten vides i reinicien el temps. Doncs mireu aquest objecte que ve del vostre besavi des del món del Mal, que va patir i del qual va sobreviure, si no, no estaríem aquí parlant, és més que una pedra de la pedrera de Mauthausen i un tros del filat d’aquell mateix camp nazi. Era voluntat seva de testimoniar i de donar-nos a pensar”. Es la introducció. Així va la vida.
-
Joc de llit
Maria del Carme Pedrós
He portat un joc de llit brodat per la meva tieta. Els llençols van ser un regal de la tieta per la meva Primera Comunió. Era brodadora de mà, de teler, de tota la vida. Rebia molts encàrrecs i tenia una llista d’espera per fer un llençol de dos anys com a mínim. No parava. Tenia clients famosos com ara Bertín Osborne o Isabel Pantoja, per citar-ne alguns. Li agradava molt anar a Montserrat a fer exercicis espirituals. Deia que li donava força per estar inspirada.
En una d’aquestes visites a Montserrat va coincidir amb un grup del Barça. Com que li agradava molt xerrar, va anar a saludar el president del Barça, Joan Gaspar, i d’aquesta trobada va sortir l’encàrrec de fer una bandera del Barça. Va dedicar cinc anys a fer-la, perquè era una peça gran. Actualment es pot veure al museu del Barça.
-
Bàscula model Princesa
Francesc Lletjós
Vinc de Lleida i us he portat una bàscula model Princesa, fabricada per l’empresa Lletjós, creada pel meu rebesavi, Luciano Lletjós Serrabassa l’any 1860.
El nom de la bàscula ve del carrer de Barcelona on tenien les oficines, el carrer Princesa. Aquesta bàscula surt en el moment de la postguerra en què hi havia “cupos” per obtenir matèries primeres a les fàbriques. No tothom tenia el ferro que li feia falta i aleshores es van inventar una carcassa de fusta que n’abaratia considerablement el preu. De fet, aquest va ser el model més emblemàtic de tota la història de la fàbrica Lletjós.
La fàbrica va anar canviant d’ubicació al llarg dels anys. Fins al 1917 va estar a Barcelona. Aquell any es va traslladar a Arenys de Mar fugint de la inestabilitat provocada pel pistolerisme. Durant la guerra, la fàbrica va ser confiscada i col·lectivitzada, i en les seves instal·lacions es fabricaven granades de morter. L’any 1960 va tancar.
-
Xocolata Jolonch. Edició especial “President Companys”
Alfons Amigó
Soc d’Agramunt i porto una rajola de xocolata amb un embolcall molt especial. Es tracta d’una edició especial que Torrons Vicens va fer cap al 2010, dedicada al President Lluís Companys.
Segons relata l’historiador Josep Benet en el seu llibre Exili i mort del President Companys: “Estant ja en capella, el 14 d’octubre de 1940, la vigília de ser afusellat, li van preguntar quina seria la seva darrera voluntat...”. Companys va demanar menjar pa amb xocolata d’Agramunt, com la que menjava de nen al seu poble d’El Tarròs. Les seves germanes li van poder portar. La Família Jolonch tenia una masia molt a prop d’El Tarròs, el poble de Companys i d’allà menjava xocolata de petit.
Torrons Vicens va recollir aquesta anècdota per elaborar una xocolata a la pedra amb un embolcall únic i puntual. És una edició especial que no està a la venda. Jo, com a responsable de l’obrador de xocolata a la pedra Jolonch, vaig elaborar la xocolata que porta aquest embolcall.
-
Forca
Josep i Albert Maluquer
Venim d’Alentorn i us portem una forca. Alentorn és conegut a Catalunya per ser el poble de les forques, una eina que antigament era bàsica al camp per manipular l’herba i la palla de forma manual. Abans tots les cases ho feien, però ara ja no queda cap forcaire.
Per aconseguir que tinguin aquesta forma es fan servir unes eines especials. Per fer la corba s’utilitza la mordassa i el blegador. Per fer els pollegons (les puntes) s’utilitza la molla. Hi ha molts tipus de forca: l’anomenada triança de cinc i la pallera de quatre, més grossa i que serveix per tirar la palla al paller. No tota la fusta serveix. S’ha de triar un arbre com ara el lledoner. De forca tan ben polida com la d’Alentorn no se’n troba enlloc del món.
-
Carta i documents de La Seda de Barcelona
Teresa Pérez
Us he portat la carta que va rebre la meva àvia durant els anys de la Guerra Civil, i un parell de rebuts que arribaven des de La Seda amb una ajuda econòmica per l’àvia, que havia quedat vídua.
El meu avi era el cap de personal de la fàbrica La Seda, ubicada al Prat. Com a resultat de la seva actuació després d’unes vagues importants que hi va haver durant l’any 1931, quan va començar la Guerra Civil, el van visitar unes patrulles per emportar-se’l de casa i ajusticiar-lo. El van afusellar. La meva àvia tenia molt clar que havia estat una represàlia perquè en aquestes patrulles hi havia membres dels sindicats. La meva àvia es va quedar vídua amb quatre fills. La meva mare era la petita i tenia sis mesos. No sabem per què l’avi no va voler marxar. Més d’una vegada l’empresa mateix li va oferir fer-ho, i, de fet, els alts directius van marxar. Potser es pensava que com que tenia dona i fills petits no li passaria res.
El record que tenim de l’avi és que, com a cap de personal, havia hagut de prendre decisions dures però havia estat un bon home que havia donat feina a molta gent. I, en canvi, va haver de morir així, afusellat.
-
Logotip DOP Les Garrigues
Enric Dalmau
Aquest és el primer logotip que va tenir la DOP Les Garrigues el 1980, la primera denominació d'origen del sector alimentari que es va aprovar a Espanya el 28 d'octubre de 1975 i es va reconèixer a la publicació del BOE que va sortir el 20 de novembre de 1975, el mateix dia de la mort de Franco.
El primer logotip de la DOP Les Garrigues es va fer 10 anys després d'aquesta fita, el 1986. Va estar molts anys penjat a la façana d’una cooperativa. El seu dissenyador, Josep Maró, va emmirallar-se en l’escut de la Generalitat. Al mig hi vam posar aquesta branca d’olivera, però amb les fulles i les olives mirant cap a dalt.
La història de Les Garrigues, lo tarannà i la mentalitat de la gent, sempre ha estat molt lligada a la cultura de l’oli. Sempre s’ha treballat amb uns criteris i uns olis d’altíssima qualitat. A partir d’aquí, la denominació d’origen ha suposat un reconeixement al territori i ha estat un motiu d’orgull per a la seva gent.
-
Plaques “Canal d’Urgell”
Mireia González
Vinc del Castell del Remei, i us porto la placa commemorativa de l’acte del centenari de la concessió de la propietat del Canal d’Urgell als regants. Al Castell del Remei, el 2 de novembre de 1964 es va celebrar un acte on els regants de Lleida adquirien la concessió a perpetuïtat de l’ús del canal i havien de constituir una Comunitat General que en seria la titular fins avui.
L’acte el va organitzar la família Girona, promotors del canal i llavors propietaris del Castell del Remei, el celler i la colònia de treballadors d’allà. La placa està escrita en català. Curiosament hi figura el nom catalanitzat del dictador, Francesc Franco, que no va anar a l’acte. Sí que hi van anar el governador i el ministre d’obres públiques de llavors, que surten a la placa també amb el nom catalanitzat. Els Girona eren una família catalanista amb forts vincles amb el franquisme, d’aquí el català a les plaques. El 2010 la placa on hi deia “Francesc Franco” va acabar destrossada en un acte vandàlic i se’n va fer una rèplica.
-
Tricicle
Maria Cetó
Us porto el tricicle que em van portar el Reis quan tenia quatre anys. De petita vaig passar una espècie de paràlisi infantil i suposo que me la devien portar perquè fes exercici. Recordo la meva infància acompanyada de metges, visites a hospitals i les temudes injeccions. També el moment de la vacunació amb el terròs de sucre. Eren els anys de la vacunació contra la poliomielitis.
La meva padrina em deia que el tricicle només era per casa, però jo a la que podia sortia al carrer. Em va servir per fer exercici i poder moure’m més però, a la vegada, era alguna cosa que els altres nens del poble no tenien i volien, perquè al poble no n’hi havia cap altre.
-
Nina “Dulcita”
Rosa Arqué
Vinc de Lleida i us porto la nina “Dulcita” que li van regalar a la meva mare al programa de Televisió Espanyola Reina por un día l’any el 1965.
La història arrenca l’any 1938, en plena Guerra Civil a Torre-Serona. La meva padrina, embarassada de la meva mare, va atendre i curar un sergent de l’exèrcit dels nacionals que estava ferit. La meva mare va néixer el 5 d’abril i el dia 17 del mateix mes, que era el darrer diumenge de Resurrecció, el sergent va mig parar l’atac i el bombardeig de Lleida per anar a l’església de la Sang a fer de padrí de bateig. Van passar els anys i el meu pare va escriure al programa Reina por un día, perquè el desig de la mare era conèixer el seu padrí de bateig. I es van trobar al programa l’any 1965. Des d’aquell moment hem mantingut el contacte. La nina és el regal del programa Reina por un día que li van fer a la mare per a les seves filles. La nina era com una joia. Només ens hi deixaven jugar la setmana dels Reis.
-
Llum de carbur de les mines de La Granja d’Escarp
Ruperto Tudela
Aquest és el segon llum de carbur que vaig tenir. He estat miner dels 14 als 53 anys a les mines de La Granja d’Escarp. Sense el llum no es podia entrar a la mina, perquè era molt fosca, i també era un salvavides. Quan arribàvem a una galeria i el llum s’anava apagant, aleshores ja podíem fugir de pressa perquè volia dir que hi havia poc oxigen.
No vaig entrar a la mina fins als divuit anys. Dels catorze als disset anys em quedava a fora per rebre el carbó que n’extreien i el polia traient-li els trossos de pedra sobrants. No va ser fins que vaig assolir la majoria d’edat que m’hi van deixar entrar. En aquell moment vaig passar a ser ajudant de vagoner i, posteriorment, vaig formar part del cos de miners que es dediquen a fer avançar les galeries quant a profunditat. Jo crec que el miner no pensa mai en el perill que hi ha dins la mina.
-
Caixa de puros
Elvira Larrégula
Vinc d’Alguaire i porto una caixa que va fer el meu avi, Ramon Larrégula el temps que va estar a la presó de Lleida després de la Guerra Civil, mentre esperava un consell de guerra sumaríssim. A la caixa ell hi va escriure ”Recuerdo de mi novio Ramon” per donar-li a la seva xicota, la meva àvia, la padrina Teresa.
El meu avi va estar primer en un camp de concentració a València i posteriorment va estar a la presó de Lleida un any, aproximadament del maig del 1939 fins al 15 de març de 1940. Va fer la guerra al front d’Aragó, a la columna Durruti. Explicava amb molta llàstima les penúries que havia viscut i les que vivien la gent per on passava el front. De tot el que és el combat, no en va voler parlar mai.
Va poder sortir de la presó perquè uns veïns, que eren del bàndol nacional, van signar a favor seu.
-
Pedra de Mauthausen
Llibert Tarragó
He portat una pedra de la pedrera de Mauthausen amb un filferro del filat elèctric que va portar el meu pare quan va viatjar allí, el 1965, per celebrar el 20è aniversari de l’alliberament del camp.
El meu pare, Joan Tarragó, fill d’El Vilosell, va ser un dels deportats al camp. Amb matrícula 4355, va ser presoner del 23 de gener del 1941 fins al 5 de maig de 1945.Hi va voler tornar 20 anys després per poder retrobar els companys que va tenir allí i suposo que també per recordar aquell infern. Es va endur una pedra i un filferro del filat, on alguns hi eren llançats o bé s’hi suïcidaven.
Aquesta pedra i aquest filferro els deixaré als meus nets junt amb aquest escrit: “Aquest objecte m’ha acompanyat gran part de la meva vida. M’agradaria que sapigueu que hi ha objectes com aquest que s’imposen a la memòria, que connecten vides i reinicien el temps. Doncs mireu aquest objecte que ve del vostre besavi des del món del Mal, que va patir i del qual va sobreviure, si no, no estaríem aquí parlant, és més que una pedra de la pedrera de Mauthausen i un tros del filat d’aquell mateix camp nazi. Era voluntat seva de testimoniar i de donar-nos a pensar”. Es la introducció. Així va la vida.
-
Joc de llit
Maria del Carme Pedrós
He portat un joc de llit brodat per la meva tieta. Els llençols van ser un regal de la tieta per la meva Primera Comunió. Era brodadora de mà, de teler, de tota la vida. Rebia molts encàrrecs i tenia una llista d’espera per fer un llençol de dos anys com a mínim. No parava. Tenia clients famosos com ara Bertín Osborne o Isabel Pantoja, per citar-ne alguns. Li agradava molt anar a Montserrat a fer exercicis espirituals. Deia que li donava força per estar inspirada.
En una d’aquestes visites a Montserrat va coincidir amb un grup del Barça. Com que li agradava molt xerrar, va anar a saludar el president del Barça, Joan Gaspar, i d’aquesta trobada va sortir l’encàrrec de fer una bandera del Barça. Va dedicar cinc anys a fer-la, perquè era una peça gran. Actualment es pot veure al museu del Barça.
-
Bàscula model Princesa
Francesc Lletjós
Vinc de Lleida i us he portat una bàscula model Princesa, fabricada per l’empresa Lletjós, creada pel meu rebesavi, Luciano Lletjós Serrabassa l’any 1860.
El nom de la bàscula ve del carrer de Barcelona on tenien les oficines, el carrer Princesa. Aquesta bàscula surt en el moment de la postguerra en què hi havia “cupos” per obtenir matèries primeres a les fàbriques. No tothom tenia el ferro que li feia falta i aleshores es van inventar una carcassa de fusta que n’abaratia considerablement el preu. De fet, aquest va ser el model més emblemàtic de tota la història de la fàbrica Lletjós.
La fàbrica va anar canviant d’ubicació al llarg dels anys. Fins al 1917 va estar a Barcelona. Aquell any es va traslladar a Arenys de Mar fugint de la inestabilitat provocada pel pistolerisme. Durant la guerra, la fàbrica va ser confiscada i col·lectivitzada, i en les seves instal·lacions es fabricaven granades de morter. L’any 1960 va tancar.
-
Xocolata Jolonch. Edició especial “President Companys”
Alfons Amigó
Soc d’Agramunt i porto una rajola de xocolata amb un embolcall molt especial. Es tracta d’una edició especial que Torrons Vicens va fer cap al 2010, dedicada al President Lluís Companys.
Segons relata l’historiador Josep Benet en el seu llibre Exili i mort del President Companys: “Estant ja en capella, el 14 d’octubre de 1940, la vigília de ser afusellat, li van preguntar quina seria la seva darrera voluntat...”. Companys va demanar menjar pa amb xocolata d’Agramunt, com la que menjava de nen al seu poble d’El Tarròs. Les seves germanes li van poder portar. La Família Jolonch tenia una masia molt a prop d’El Tarròs, el poble de Companys i d’allà menjava xocolata de petit.
Torrons Vicens va recollir aquesta anècdota per elaborar una xocolata a la pedra amb un embolcall únic i puntual. És una edició especial que no està a la venda. Jo, com a responsable de l’obrador de xocolata a la pedra Jolonch, vaig elaborar la xocolata que porta aquest embolcall.
-
Forca
Josep i Albert Maluquer
Venim d’Alentorn i us portem una forca. Alentorn és conegut a Catalunya per ser el poble de les forques, una eina que antigament era bàsica al camp per manipular l’herba i la palla de forma manual. Abans tots les cases ho feien, però ara ja no queda cap forcaire.
Per aconseguir que tinguin aquesta forma es fan servir unes eines especials. Per fer la corba s’utilitza la mordassa i el blegador. Per fer els pollegons (les puntes) s’utilitza la molla. Hi ha molts tipus de forca: l’anomenada triança de cinc i la pallera de quatre, més grossa i que serveix per tirar la palla al paller. No tota la fusta serveix. S’ha de triar un arbre com ara el lledoner. De forca tan ben polida com la d’Alentorn no se’n troba enlloc del món.
-
Carta i documents de La Seda de Barcelona
Teresa Pérez
Us he portat la carta que va rebre la meva àvia durant els anys de la Guerra Civil, i un parell de rebuts que arribaven des de La Seda amb una ajuda econòmica per l’àvia, que havia quedat vídua.
El meu avi era el cap de personal de la fàbrica La Seda, ubicada al Prat. Com a resultat de la seva actuació després d’unes vagues importants que hi va haver durant l’any 1931, quan va començar la Guerra Civil, el van visitar unes patrulles per emportar-se’l de casa i ajusticiar-lo. El van afusellar. La meva àvia tenia molt clar que havia estat una represàlia perquè en aquestes patrulles hi havia membres dels sindicats. La meva àvia es va quedar vídua amb quatre fills. La meva mare era la petita i tenia sis mesos. No sabem per què l’avi no va voler marxar. Més d’una vegada l’empresa mateix li va oferir fer-ho, i, de fet, els alts directius van marxar. Potser es pensava que com que tenia dona i fills petits no li passaria res.
El record que tenim de l’avi és que, com a cap de personal, havia hagut de prendre decisions dures però havia estat un bon home que havia donat feina a molta gent. I, en canvi, va haver de morir així, afusellat.
-
Logotip DOP Les Garrigues
Enric Dalmau
Aquest és el primer logotip que va tenir la DOP Les Garrigues el 1980, la primera denominació d'origen del sector alimentari que es va aprovar a Espanya el 28 d'octubre de 1975 i es va reconèixer a la publicació del BOE que va sortir el 20 de novembre de 1975, el mateix dia de la mort de Franco.
El primer logotip de la DOP Les Garrigues es va fer 10 anys després d'aquesta fita, el 1986. Va estar molts anys penjat a la façana d’una cooperativa. El seu dissenyador, Josep Maró, va emmirallar-se en l’escut de la Generalitat. Al mig hi vam posar aquesta branca d’olivera, però amb les fulles i les olives mirant cap a dalt.
La història de Les Garrigues, lo tarannà i la mentalitat de la gent, sempre ha estat molt lligada a la cultura de l’oli. Sempre s’ha treballat amb uns criteris i uns olis d’altíssima qualitat. A partir d’aquí, la denominació d’origen ha suposat un reconeixement al territori i ha estat un motiu d’orgull per a la seva gent.
-
Plaques “Canal d’Urgell”
Mireia González
Vinc del Castell del Remei, i us porto la placa commemorativa de l’acte del centenari de la concessió de la propietat del Canal d’Urgell als regants. Al Castell del Remei, el 2 de novembre de 1964 es va celebrar un acte on els regants de Lleida adquirien la concessió a perpetuïtat de l’ús del canal i havien de constituir una Comunitat General que en seria la titular fins avui.
L’acte el va organitzar la família Girona, promotors del canal i llavors propietaris del Castell del Remei, el celler i la colònia de treballadors d’allà. La placa està escrita en català. Curiosament hi figura el nom catalanitzat del dictador, Francesc Franco, que no va anar a l’acte. Sí que hi van anar el governador i el ministre d’obres públiques de llavors, que surten a la placa també amb el nom catalanitzat. Els Girona eren una família catalanista amb forts vincles amb el franquisme, d’aquí el català a les plaques. El 2010 la placa on hi deia “Francesc Franco” va acabar destrossada en un acte vandàlic i se’n va fer una rèplica.
-
Tricicle
Maria Cetó
Us porto el tricicle que em van portar el Reis quan tenia quatre anys. De petita vaig passar una espècie de paràlisi infantil i suposo que me la devien portar perquè fes exercici. Recordo la meva infància acompanyada de metges, visites a hospitals i les temudes injeccions. També el moment de la vacunació amb el terròs de sucre. Eren els anys de la vacunació contra la poliomielitis.
La meva padrina em deia que el tricicle només era per casa, però jo a la que podia sortia al carrer. Em va servir per fer exercici i poder moure’m més però, a la vegada, era alguna cosa que els altres nens del poble no tenien i volien, perquè al poble no n’hi havia cap altre.
-
Nina “Dulcita”
Rosa Arqué
Vinc de Lleida i us porto la nina “Dulcita” que li van regalar a la meva mare al programa de Televisió Espanyola Reina por un día l’any el 1965.
La història arrenca l’any 1938, en plena Guerra Civil a Torre-Serona. La meva padrina, embarassada de la meva mare, va atendre i curar un sergent de l’exèrcit dels nacionals que estava ferit. La meva mare va néixer el 5 d’abril i el dia 17 del mateix mes, que era el darrer diumenge de Resurrecció, el sergent va mig parar l’atac i el bombardeig de Lleida per anar a l’església de la Sang a fer de padrí de bateig. Van passar els anys i el meu pare va escriure al programa Reina por un día, perquè el desig de la mare era conèixer el seu padrí de bateig. I es van trobar al programa l’any 1965. Des d’aquell moment hem mantingut el contacte. La nina és el regal del programa Reina por un día que li van fer a la mare per a les seves filles. La nina era com una joia. Només ens hi deixaven jugar la setmana dels Reis.
Navegueu amb les tecles de desplaçament
Explora la història
Organitza't la visita
Agenda
Horaris
Localització
Entrades
Tarifes