La vaga de la Canadenca

El context

Cal conèixer l’escenari en què es van produir els fets per entendre la mobilització. L’empresa des d’on es propaga la vaga, La Canadenca, primera multinacional que va operar a Catalunya, desplegava la seva activitat al sector energètic, clau en l’economia, en la producció i distribució de la nova font d’energia de l’època: l’electricitat.

Aquells anys són també anys de canvi per al moviment obrer: l’organització obrera atomitzada va donant pas a grans organitzacions sindicals una de les quals, l’anarquista CNT, va liderar la mobilització.

En el context polític català cal destacar en aquell moment el paper d’una institució, la Mancomunitat de Catalunya, que havia aconseguit federar les quatre diputacions a fi de gestionar-ne millor els recursos i que maldava per aconseguir l’aprovació del primer Estatut d’autonomia.

La Canadenca

La segona revolució industrial es va caracteritzar per l’ús de noves fonts d’energia: el petroli i l’electricitat. A Catalunya, entre el 1897 i el 1913, es va produir un gran creixement de la indústria elèctrica en aplicar-se a l’enllumenat, ja que era una energia més neta, segura, fàcil d’usar que no el gas i, a més, no produïa olors.

Una companyia va revolucionar el panorama de les empreses elèctriques durant el segon decenni del segle XX: la Barcelona Traction, Light and Power Company, Ld., fundada per Frederick Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto, Canadà (d’aquí ve que fos coneguda popularment com La Canadenca). L’empresa tenia accionistes canadencs, britànics i, des del 1914, belgues, i va ser la primera gran multinacional que es va implantar a Catalunya. La companyia operava amb bancs amb seu a la ciutat de Londres (Canadian Bank of Commerce, Bank of Scotland i Bank of Edinburgh), però invertia els actius a Catalunya. El seu model de negoci tenia com a principal mercat Barcelona, on l’energia elèctrica s’usava en l’enllumenat, els tramvies i el ferrocarril. Però treballava a tot Catalunya, on va començar a bastir les grans xarxes que acabarien després subministrant electricitat a tot el territori català.

El sindicalisme

Catalunya, a començament del segle XX, tenia uns dos milions d’habitants. Eren temps d’intenses migracions del camp a la ciutat: mà d’obra procedent de les zones rurals de l’interior de Catalunya i de València, d’Aragó i de Múrcia es desplaçava en gran nombre cap a les ciutats on hi havia els centres fabrils.

Les condicions de vida dels obrers es caracteritzaven pels salaris baixos, les llargues jornades laborals i les condicions insalubres a les fàbriques. En aquest context laboral, les dones i els infants constituïen la mà d’obra més barata.

El 1910 es va crear la Confederació Nacional del Treball (CNT), anarquista, que va esdevenir aviat el sindicat majoritari. Arran de la Primera Guerra Mundial, va augmentar el preu dels productes de primera necessitat, van empitjorar les condicions de vida de la classe obrera i les tensions socials van desembocar en fets com la vaga general revolucionària del 1917 o la revolta de les dones del 1918.

La Mancomunitat

A la segona dècada del segle XX, el sistema polític de la Restauració espanyola havia entrat en crisi i conservadors i liberals es repartien el poder en governs que cada cop duraven menys.

La Mancomunitat de Catalunya es va poder crear pel Reial decret de 1913 del govern d’Eduardo Dato i així, entre el 1914 i el 1925, les quatre diputacions catalanes es van agrupar per millorar l’eficàcia dels seus serveis i optimitzar els seus recursos. El primer president de la Mancomunitat va ser Enric Prat de la Riba i, a la seva mort, el va succeir en el càrrec Josep Puig i Cadafalch (que l’any 1923 es va haver d’exiliar per culpa de la política anticatalanista de Primo de Rivera). Després i fins a la dissolució de la Mancomunitat el 1925, va presidir-la Alfons Sala.

La institució va posar en marxa una política de modernització material i cultural del país que té, com a principals assoliments, la recuperació de la llengua catalana en l’àmbit públic i normatiu, la creació d’institucions culturals, la construcció de biblioteques populars i la implantació de la xarxa de telèfons i d’altres infraestructures. A finals de 1918, juntament amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó i amb l’Assemblea de Parlamentaris, la Mancomunitat va impulsar un primer projecte d’Estatut d’autonomia.

Barcelona en tramvia

Aquest film fa un recorregut en tramvia pels principals carrers de Barcelona, que ens permet compar a ritme lent com era la ciutat a principis del segle XX. Els mitjans de transport: cotxes, bicicletes, carros arrossegats per mules; botigues amb tendals al carrer; les persianes i cortines de roba dels balcons; el vestuari dels botiguers, dels homes, les dones, infants; en definitiva, el batec de la ciutat. L'anunci del rodatge va afavorir la participació de la gent que esperava el tramvia per saludar la `càmera durant el recorregut.

Barcelona en tranvía, realització de Ricardo Baños, Productora Hispano Films, 25 d'abril del 1909

Barcelona en tramvia