Epidèmies i pandèmies en la història d’Europa

Prehistòria

La presència de malalties infeccioses en les societats prehistòriques sempre ha estat una hipòtesi versemblant per als investigadors. Ara bé, no ha estat fins a les darreres dècades que aquesta hipòtesi s’ha pogut demostrar científicament.

Les noves tecnologies de seqüenciació de l’ADN han fet possible identificar la presència del Yersinia pestis —bacil patogen de la pesta bubònica— en la dentició de restes humanes procedents d’enterraments neolítics a Suècia. La datació d’aquestes restes, de 5.000 anys d’antiguitat, situen aquesta malaltia —i possible epidèmia— com la més antiga coneguda al món.

Amb la confirmació de la presència del bacil de la pesta bubònica i l’alta taxa de letalitat de la malaltia —que es podria situar entre el 50 i el 75 per cent—, alguns investigadors han apuntat la possibilitat que una epidèmia d’aquestes característiques hagi estat un dels factors decisius en la crisi i el declivi de la cultura neolítica al nord d’Europa.

La presència d’una epidèmia de pesta bubònica en aquestes societats té a veure, sens dubte, amb la progressiva concentració de la població en un mateix espai, i amb els problemes de salubritat que això comporta. Al sud d’Europa —a la zona del Balcans— coneixem l’existència d’emplaçaments que podien arribar a acollir fins a 10.000 persones.

 

«L’anàlisi del context arqueològic i els genomes humans van revelar que el sorgiment i la propagació [de la pesta] no es va deure a migracions massives, sinó que més probablement va estar motivat pels estils de vida, el creixement de la població i les xarxes comercials en expansió.»

Nicolás Rascovan, biòleg

Àmbit següent

Segle V aC
Explora la història Explora la història Organitza't la visita Organitza't la visita Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Declaració d’Accessibilitat