Epidèmies i pandèmies en la història d’Europa

Imperi bizantí

La que s’ha considerat com la primera gran pandèmia de la història va aparèixer, sobtadament, a Constantinoble l’any 542. En un primer moment va afectar tot l’Imperi bizantí i, tot seguit, es va propagar per Europa, Àsia i Àfrica. Coneguda com a pesta de Justinià, fou la responsable de la mort d’entre 25 i 50 milions de persones —el 15 o 30 per cent de la població de tot el món— en poc més de dos segles (entre els anys 542 i 750).

A diferència de les epidèmies dels segles II i III dC, en les quals l’agent infecciós va ser la verola o el xarampió, en aquesta pandèmia les anàlisis d’ADN han pogut determinar que el causant de la malaltia va ser el bacil de la pesta bubònica, el mateix que 3.500 anys abans havia estès la malaltia en les societats neolítiques del nord d’Europa.

La llarga recurrència de la pandèmia —quatre segles—, l’elevada taxa de mortalitat i l’estat de debilitat de la població com a conseqüència dels repetits episodis de fam van incidir en el progressiu declivi i la posterior caiguda de l’Imperi bizantí, l’any 750.

Tal com havia aparegut, la pesta bubònica va desaparèixer, de sobte, a mitjan segle VIII, i no es va tornar a presentar fins a sis segles més tard.

 

«[...] cap dels afectats per la plaga va pensar que arribaria a morir. Alguns, en canvi, aquell mateix dia, d’altres al dia següent i d’altres no gaire més tard van veure que els sortien bubons, no tan sols a la part del cos que es troba sota l’estómac, l’engonal, sinó també a l’aixella, i a d’altres fins i tot a l’orella i a diverses parts de les cuixes.»

Procopi de Cesarea (500-565 dC)

Àmbit següent

segles VIII-X

Àmbit anterior

Imperi romà
Explora la història Explora la història Organitza't la visita Organitza't la visita Agenda Agenda
© Museu d'Història de Catalunya | Política de privacitat | Declaració d’Accessibilitat